Carme Torras - Enxarxats

A part de les conclusions quantitatives, la mestra destaca altres aspectes beneficiosos del robot, com ara la ja esmentada capacitat per detectar habilitats en els nens.

—Ningú no s’havia adonat de la gràcia que tenia l’Aina per posar malnoms als companys, i després, esclar, tots volien saber el seu. A més d’aconseguir que participés a classe, de retop van deixar d’assetjar-la i va començar a fer amics. De fet, ja no necessita el reforç. —Passa a la projecció següent, però abans de clicar el vídeo, explica:— Un altre exemple que volia mostrar-vos és el de l’Àlex. També a ell el robot va descobrir-li una habilitat oculta: la de simular efectes sonors, com els efectes especials de les pel·lícules. Un dia ens va omplir la classe de llops, cavalls, trons, xocs de vehicles, salts d’aigua... tot el que pugueu imaginar. Ara, quan estudiem certs temes de Naturals, el convidem que ens en faci l’ambientació.

—I saps tu com el robot descobrí aquestes abilities? —És la part de Nottingham i en Briggs hi està especialment interessat.

—Això és el que us volia ensenyar. —Ara sí que engega el vídeo—. L’Àlex és el nen belluguet que us he comentat abans, aquest de més a la dreta. Fixeu-vos que el robot s’està una estona observant-lo amb atenció abans d’apropar-se-li.

Es veu com el robot alça de nou el braç i demana permís per sortir una estona amb el nen. Llavors es produeix un canvi d’imatge i ara és la càmera del robot que filma l’alumne. Després de vagar una estona pel pati sense dir gaire res i en resposta a la pregunta de què li agradaria fer, l’Àlex comença a emetre tota mena de sons guturals: rugeix com un lleó ferotge i mostra les mans com urpes a la càmera, després es rebolca per terra acompanyant-ho de grunys i crits com si s’estigués barallant amb un animal, i finalment fa els sons d’esquarterar la presa i menjar-se-la. La imatge trontolla una mica mentre se sent com el robot aplaudeix amb entusiasme.

—Era un dels primers dies que teníem el robot i es comporta encara de manera molt estereotipada, però ja va ser capaç de detectar els símptomes d’inquietud i avorriment del nen i, seguint les pautes programades, treure’l una estona de classe perquè s’esbargís. El fet sorprenent, que després hem corroborat en diferents casos, és que el nen no se sent cohibit per la presència del robot. Ben a l’inrevés, sembla que l’estimuli a deixar-se anar i mostrar tot el que duu a dins. En aquesta ocasió, molta agressivitat continguda. És destacable també que no l’aboca contra el robot, sinó que només l’hi mostra. De fet, li fa una gran demostració de confiança: no hauria fet el mateix davant de cap company i encara menys davant meu. I, com us he dit, és una situació que es repeteix. Tornant al cas de l’Aina, només amb el robot deixava de ser tímida, i així un bon dia li va xerrar els malnoms que posava als companys. Deu ser que la semblança amb un personatge de còmic els inspira confiança. Però és curiós que no pensin que m’ho pot transmetre tot. El que no he vist és que se n’hagi anat de la llengua amb altres nens, i volia preguntar-vos si no és una restricció programada... perquè caldria que ho fos per tal d’afavorir la imatge lleial del robot. Altrament, els nens se sentirien traïts en veure al descobert la seva intimitat. Per descomptat, no deixaré traslluir mai la informació que rebo d’ell.

—Pots estar tranquil·la, forma part del nucli dur de restriccions: el robot mostrarà sempre un respecte exquisit envers els nens i això inclou no revelar sota cap circumstància les confidències que li fan. —La Júlia està encantada de com està anant la reunió i s’embala:— Respecte al que deies de la confiança que inspira el robot, el cert és que té molts trumfos per guanyar-se els nens. Per exemple, pot parlar a cada immigrant en la seva llengua materna, i això no només afavoreix la proximitat, sinó que li confereix una posició de prestigi; també pot impressionar-los amb el seu domini dels costums culturals de cada comunitat o amb la capacitat de contestar gairebé qualsevol pregunta. Són els avantatges de tenir accés immediat a informació il·limitada...

—No, si encara ens trepitjarà el terreny als mestres...

El director considera que s’estan desviant de l’objectiu de la reunió i, després d’agrair molt a la coordinadora el seu informe tan acurat i encoratjador, convida el professor de secundària a iniciar la seva presentació.

És un home espigat, més jove que la seva predecessora i amb moltes menys taules. Fins li tremola una mica el pols en els primers minuts i, al llarg de l’exposició, li va aflorant un cert escepticisme que li fa ressaltar els aspectes negatius més que no pas els positius. La seva principal queixa és que el robot va lent a l’hora de distribuir els rols segons les peculiaritats de cadascú... i els alumnes s’impacienten. No ha gravat vídeos, i sustenta la seva argumentació en quatre taules atapeïdes de números i uns registres de les sessions en què els alumnes van resoldre de manera cooperativa dos problemes de mecànica.

—En l’anàlisi d’aquestes dades sí que us puc ajudar —s’ofereix en Marcel—. La influència dels robots sobre el rendiment escolar és el que interessa a la Conselleria.

—D’acord. —La Júlia preferiria que fos el professor, que en definitiva té la clau de l’experimentació, qui mostrés tan bona voluntat, però la reconforta tenir el suport del tècnic.

—Si ja és el moment de proposar coses noves, voldria fer un suggeriment. —Es nota que la senyora Montserrat ho porta rumiat i s’ha estat contenint—. És per solucionar això que tots els alumnes volen estar amb el robot. ¿Seria possible que fes el seguiment no només dels nens difícils, sinó de tota la classe, i proposés algun exercici específic a cadascú? Tan senzill com que diferenciés entre alumnes impulsius i reflexius, amb aptituds més visuals o més verbals, que tenen molta memòria o que tendeixen a deduir les regles, i els proposés reptes adequats a cada perfil.

—A UK sistemes tutorials d’aquest tipus són al mercat.

—Sí, a Brown també hi havíem treballat. La limitació és que només disposem d’un robot i, si ha d’estar amb cada nen, al final no en tractarà cap en profunditat. Potser n’hi hauria prou de posar una imatge virtual del robot a la pantalla de cada alumne que li donés les instruccions i... —l’associació amb la icona de l’aranya està a punt de fer-li perdre el fil— i després corregís els exercicis. Llavors els dos o tres millors podrien rebre el premi d’una visita del robot real.

—És una bona idea. Si no ho recordo malament, els coreans fan una cosa semblant. —Una altra vegada l’entusiasme d’en Marcel.

Quan l’Aleix avisa que ja tenen els robots a punt per mostrar-los la nova versió del programari, acaben apressadament la planificació del treball futur incloent-hi una reunió per decidir sobre la proposta coreana un cop hagin estudiat la documentació.

Aprofitant el canvi de sala, la Júlia pregunta a en Marcel les edats dels seus fills i s’assabenta que el gran fa el mateix curs que en Roger.

—¿També està enganxat a aquest joc d’ordinador que els ha recomanat un professor?

—És probable, el cap de setmana es passa hores amorrat a la pantalla. La meva ex diu que l’hauria de vigilar, jo que en sé, d’això; però no trobo mai el moment d’asseure-m’hi al costat i veure amb què s’entreté. I ho hauria de fer perquè amb les informacions que arriben a l’Agència...

Al·ludir de passada l’exdona ha estat una manera d’informar-la, interpreta la Júlia, ara per ara més interessada en la insinuació final.

—Què vols dir? No m’espantis.

—És inimaginable la quantitat de coses que succeeixen avui dia a la xarxa, tant per bé com per mal. No és possible fer-ne el seguiment. Nosaltres processem menys d’una mil·lèsima part de les dades que rebem i confiem que sigui una mostra representativa, perquè, si no, estem venuts.