Joan Fuster - Figura d'assaig

Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seves reflexions són, precisament, els de l’entitat i l’abast de la literatura. La més lleugera recensió de llibres els duu implícits. Quan discerneix el valor d’una obra, posa en joc uns recursos de coneixement, de gust i de responsabilitat que impliquen com a prèvies aquelles qüestions. En el fons, tota crítica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura. Potser, en la majoria dels crítics, les conclusions a què hom arribés no serien sempre estimables o sòlides; però ací només m’importa l’índole de la propensió: de la vocació, per dir-ho exactament. El crític voldria abandonar-se a aqueixa tasca elucubradora, a la qual l’impulsa el seu estudi seguit i puntual del fenomen literari tal com es desplega al seu voltant. La consciència d’un deure més urgent li ho impedeix: si més no, li impedeix de fer-ho amb plena llibertat. El crític té obligacions més immediates. En els nostres dies —segle XIX i el que portem del XX—, la crítica literària ha pres consistència com a modalitat individuada del periodisme: és el periodisme literari per antonomàsia. A les pàgines dels diaris, dels magazines , de les revistes, té el seu lloc indeclinable. Com que, altrament, el crític veu en això l’única avinentesa apropiada per a ser doctrinalment eficaç, no vacil·la a sotmetre-s’hi, i a ajornar si cal el propòsit d’especulació.

Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del judici sobre el material que li proporciona l’actualitat, en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa, pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. De la seva necessitat, no hauríem de parlar-ne tan sols: la necessita el públic, la necessitem els escriptors, la necessita aquesta cosa autònoma i viva que és la mateixa literatura. Certament, durant segles i segles, públic, autors i literatura han viscut sense crítica, almenys sense una crítica expressa , com la que avui posseïm. Però fora un error de creure que en la situació actual, quan el públic és virtualment immens i inqualificat, i els autors no formen ja estament a part ni disposen de tradició escolàstica pròpia, i el curs de la literatura ha perdut les seves fronteres específiques, seria factible una «normalitat» literària sense l’ajut interventor i discriminatori de la crítica. Amb els seus comentaris i la seva fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en un instant determinat. Sense les decisions —per incertes o arbitràries que siguin— del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca. I perquè en té la convicció, perquè se sap útil, profundament útil, l’acompleix. Es lamentarà, sense dubte, d’haver d’esmerçar la seva atenció i la seva intel·ligència sobre el flux inesgotable de llibres trivials, que són el seu pa diari i preceptiu. ¿Com no ha de passar i d’oblidar-se gran part de l’obra d’un crític, si tan sovint pren objecte o motiu en llibres de creació fatalment estúpids i oblidables? Però ell s’hi manté.

Qualsevol col·lecció de fulletons crítics, articulada en volum, ens podrà donar la mesura d’aquesta tragèdia. El més gran dels crítics ha hagut d’ocupar-se, amb una freqüència angoixosa, dels més insignificants dels creadors, perquè així ho exigia la circumstància inexorable de l’actualitat. Per molt exímies i valuoses que siguin les generalitzacions, les derivacions teorètiques, les digressions abstractes que en un d’aquests casos elabori el crític, sempre es veuran perjudicades pel fet de vincular-se a una obra mediocre o dolenta. I encara hi observarem una altra cosa, potser no menys important: la presència, directa o dissimulada, en les paraules del crític, d’això que, aprofitant la terminologia del catecisme, diríem «respectes humans». Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que quan s’escau d’exposar les seves opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l’eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai de ser una operació flanquejada de disgustos. Al capdavall, el crític pertany al món, de vegades al mateix cercle, que l’escriptor que critica o que hauria de criticar: l’amistat o l’enemistat, conveniències o temors, poden interferir-se en els seus dictàmens estimatius. Es tracta, és clar, de febleses explicables, i pocs en seran exempts. Però també contribueixen, i àmpliament, a dificultar el ministeri —i la llibertat— del crític.

Si bé es mira, ací hem de buscar l’origen de la rabiosa animositat que l’escriptor sol reservar al seu crític, fins i tot al seu possible crític. L’odi al crític, en efecte, seria un tema esplèndid per a un aficionat als problemes de psicologia i de la sociologia literàries. Ara, però, jo no puc aturar-me sinó a consignar un parell de constatacions elementals. Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en la seva incapacitat o en la seva mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d’imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d’enveja o d’incomprensió. Està comprovat que el pitjor enemic del crític és l’escriptor mesquí —mesquí de qualitats i mesquí d’ànim—. Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor. O el desdenya per inepte, o —posat que el trobi prou elogiós i discret— se’l mira amb condescendència, com es miraria un lacai o un acòlit. La reacció dels uns i de l’altre, però, convergirà encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític de ser un d’ells però fracassat. «Il existe dans tout critique un auteur impuissant», va escriure Balzac, matisant-ho més. Aquesta opinió resumeix el pueril orgull dels homes de lletres. Orgull, ho diré de passada, que sembla intrínsec a la mateixa condició d’escriptor i que afecta per igual el geni i el ximple, el novell i el consagrat, l’intel·ligent i el bandarra.

Naturalment que n’hi ha, de crítics, que són creadors impotents o fracassats. No seré jo, a més, el qui intentarà restar importància a aquest factor, com a component psicològic de la mentalitat d’alguns crítics. Ara: fora absurd desorbitar la qüestió. Car el Saint-Beuve fracassat de Volupté és també l’agudíssim autor de Port-Royal i de les Causeries : la impotència per a novel·lar no li va impedir mostrar-se subtil i generalment encertat en l’anàlisi de processos històrics o vius de la literatura. El que passa és que l’escriptor víctima de les censures d’un crític —¿i quin, qui no ho ha estat?— no suporta la idea d’haver-les merescudes: per a ell seran, sempre, la maquinació d’un rival; creu, amb més o menys sinceritat, que el seu censor és un rival que només aconseguirà avantatjar-lo a base de denigracions. I per això imagina el crític com un rival inconfessat: un poeta o un novel·lista que s’amaga de ser-ho. Resulta molt divertit, i alhora desolador, comprovar que, pel que en sabem, els esperits més il·lustres de totes les èpoques han estat terriblement predisposats al sentiment de la rivalitat literària. Claudel, en una carta a Gide, recordava una anècdota ben significativa: sant Jeroni, en el desert, havia dominat la seva carn; però quan s’assabentà que Rufí es burlava dels seus escrits a Roma, va eixir de la seva soledat «fet un lleó».