Joan Fuster - Figura d'assaig

Una de les coses que tal vegada sorprenguin en la lectura d’aquest recull serà l’absència de comentaris a fets de l’actualitat «política». Entre el 1952 i el 1960 hem assistit a esdeveniments importants: Sierra Maestra i les seves conseqüències, Dien Bien-Phu, la defunció de Stalin, els principis de la guerra d’Algèria, la revolta d’Hongria, i tants d’altres, sense comptar-hi els domèstics. A les meves llibretes, el reflex i la glossa d’aquestes efemèrides omplen molt d’espai. I molt d’espai, també, la referenciació d’anècdotes i d’incidents igualment «polítics» d’abast reduït, locals. De moment, però, ho he postergat, tot això. Ni sé si mai m’atreviré a publicar-ho, fins i tot en la suposició de poder-ho fer in extenso. Són pàgines irritades, sovint d’una ingenuïtat clamorosa, mediocres, sense gaire interès. He preferit restringir-me a la part de temàtica essencialment «intel·lectual», que, de tota manera, és la que hi predomina. Corro el perill, així, de semblar un senyor que escriu tancat en la seva torre de marfil, i que, a tot estirar, guaita el món des d’una finestra. Què hi farem! L’avantatge serà, almenys, d’una notòria evidència: elimino bestieses, ira i puerilitat…

Per últim, diré que, en ordenar els originals, ara, no he sabut reprimir-me les ganes de «revisar», en alguns casos, les idees que hi exposo. Aquesta «revisió» no podia ser del text primitiu, el qual, per principi, havia de publicar-se com fou escrit, i com fou escrit el publico, si n’exceptuem petites esmenes d’estil o de puntuació. M’he limitat a afegir-hi annexos, prolongacions més o menys divagatòries, unes vegades per rectificar i d’altres per ratificar… Avui, en molts punts, em sento bastant lluny del que aleshores pensava o confiava, i encara que no sempre ho he fet constar, no he pogut estar-me de fer-ho de tant en tant. Les addicions van entre claudàtors i datades, a fi de suprimir equívocs. No m’agrada d’enganyar la clientela. Potser la preocupació és inútil, i tot plegat constitueix una pèrdua de temps bastant consternadora. Faig esforços per creure que no. ¿Resulta «encara» llegible, la paperassa ací acumulada? ¿No farà riure, o somriure, a hores d’ara, tal cita de Koestler o de Malraux, tal altra al·lusió a Unamuno, aquest o aquell problema, primàriament plantejat? Temo que sí. Però «això» era la trama de les meves obsessions, de les meves candoroses il·lusions «intel·lectuals», de fa deu, quinze, disset anys. No les renego, no cal dir-ho. Però tampoc no les exhumo amb orgull. Simplement, són el que són. Paciència!

Sueca, 6 de gener de 1969

Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials. Pensava que, així, en tranquil·la llibertat, absent la pressa d’una publicació immediata, podria acumular temes i idees, procurar per la seva creixença, articular-los potser en un pla discret i al capdavall aprofitable. No em sabria queixar de l’experiència, tot i que no l’he ajudada amb les constàncies pertinents. Unes quantes coses, en efecte, n’he pogut extreure, ordenades, de mitjana cohesió, i ja circulen amb maneres i amb voluntat de llibre. D’altres, però, hi romanien a l’expectativa d’una aventura semblant, en el cas que el lleure o la matèria em permetessin de reelaborar-les una mica.

Tanmateix, ara, en mirar-me el manuscrit, no estic massa segur que en valgués la pena. Notes disperses, urgides, breus, sovint lligades a una anècdota o al rastre d’una impressió personal, probablement no guanyarien gens, ni en interès ni en envergades, si les sotmetia a un desenvolupament metòdic. ¿Què en trauria, ben mirat, d’allargassar-les, de parafrasejar unes línies en una pàgina, de convertir tres pàgines en un llibre? Per això m’he decidit a conservar-ne la forma originària: el seu caràcter d’esbós ràpid, d’esquema no sempre acabat, d’arabesc intel·lectual de vegades, sense confirmació i sense encarcaraments. És possible que, en molts punts, si no en tots, el resultat no sigui satisfactori. Confio, en canvi, que no serà del tot ensopit i que tindrà l’avantatge de prescindir d’insistències oneroses.

Figures de temps , els textos que he triat per a aquest volum, aspiraven a ser ressonància teorètica de les seduccions, ja oblidades, d’una hora qualsevol. Per comprendre-les, i per comprendre’m, vaig embarcar-me en la temptativa d’escriure’ls. No tenen més importància que això, però tampoc no en tenen menys. I si l’essència de l’assaig és —valgui el sinònim— la provatura, aquestes són provatures in statu nascendi , gairebé gèrmens de provatura. Per a mi, quedaven obertes a una revisió posterior, rectificadora o corroborant, a la qual, vull repetir-ho, renuncio, de moment. M’agradaria que el lector les acceptés, també, obertes, com una incitació, susceptibles de prolongar-se, pel seu compte, en les seves meditacions. Això fora, en definitiva, un bon senyal, el millor senyal.

Sueca, octubre de 1956

Les notes reunides en aquest llibre són extretes d’un llarg diari, no massa íntim en realitat, que porto d’ençà d’uns quants anys mig per conveniència mig per entreteniment. Es tracta d’apunts inconnexos, variats i levíssims, als quals no vull atribuir més pretensió que la d’haver-me servit, a mi, d’exercici meditador. En publicar-los ara, els ofereixo amb aquesta mateixa voluntat. Tant o més que el desig d’exposar uns punts de vista personals, probablement imprecisos, m’agradaria que s’hi veiés l’esquema d’unes indagacions possibles: perspectives, suggerències i subratllats que encaminessin el qui em llegeixi a preocupar-se d’allò que a mi m’ha preocupat i —és clar— com a mi m’ha preocupat. D’aquesta mena d’escrits, jo i els meus amics en diem «assaigs», i em penso que no fem mal a ningú si en això hi ha alguna extralimitació de lèxic. Precisament, el que més m’atrau de l’assaig és la cautelosa modèstia implícita en el seu nom: assajar significa provar, intentar, sense més compromís que el bon propòsit i el bon sentit. No aspiraven a altra cosa els textos que segueixen.

Sueca, 31 de desembre de 1957

Diumenge, 7 agost de 1955. Sueca

«Tot això no és més que un al·legat», escrivia André Gide, per l’any 1925, referint-se al curs sencer de la seva labor literària. I hi afegia: «Cap obra no ha estat més íntimament motivada que la meva, i no hi entendrà res qui no ho vegi així». La declaració, en efecte, era ben clara. Més tard, algú ha destacat aquestes paraules, anotades en pàgines personals, per contraposar-les al criteri que amb una major insistència havia defensat en vida i públicament l’autor de La porte étroite : el de l’exclusivitat del «punt de vista estètic» per a jutjar la creació artística o literària. En realitat, no calia aquella confessió: un coneixement ni que sigui superficial dels escrits de Gide ja ens induiria, per si mateix, a atorgar-los la significació d’«al·legat», o, si més no, a reconèixer la seva «motivació» íntima. No importa que Gide es veiés escrivint —al·legat, motivació— pensant en la seva muller, com vol fer-nos creure; és coram populo que el veiem, en definitiva, nosaltres.

Mai l’obra d’art en general, i particularment l’obra literària, no podria ser aprehesa amb simples «criteris estètics». En la pràctica, ni tan sols els mateixos crítics que sustenten aquests «criteris» no arriben a substraure’s a la contradicció que suposa el fet d’acudir, adonant-se’n o no, a instàncies superiors o anteriors a l’estètica. Recordem el Dostoievski del mateix Gide. Recordem el seu amic Charles Du Bos, que parlava ara i adés d’una «vida extrínseca de l’expressió», d’una «autonomia de l’estil», i que en canvi… En el fons, el «punt de vista estètic» havia de conduir, inflexiblement, en la literatura, a una mera «crítica d’estil». I si alguna vegada la «crítica d’estil» ha estat taxativament impracticable, és avui —ja ho era el 1925—, quan tota idea «canònica» és refusada, quan no existeix cap suport sòlid per a predicar una objectivitat de judici, en aquest terreny.