Joan Fuster - Figura d'assaig

I, posats a parlar per parlar, encara seria factible una altra irònica propugnació del plagi. Hi ha molta gent que escriu. El públic consumeix molta «literatura», i cada dia ha d’haver-hi més proveïdors de substància llegible. Obsessionats per l’«originalitat», la majoria dels escriptors malden per donar a la seva clientela papers dolorosíssimament segrestats des de la seva «personalitat». En bloc, aquesta producció és una pura bestiesa. Des d’un punt de vista seriós i utilitari, és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals. Serà millor que el públic llegeixi repeticions profitoses, en comptes d’ineptituds imprevistes. André Gide, que no era inclinat als optimistes idiotes, ho puntualitzà: «Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir». La tediosa displicència de l’Eclesiasta — nihil novum sub sole — hi queda redimida. Cal tornar-ho a dir tot, perquè «ningú no escolta». Els «originals» de totes passades, il·lusos, no seran sinó una anècdota contraproduent. Més val un «plagiari» positiu que no un «original» superflu. Un dels secrets de la didàctica és la repetició, i si atribuïm a la literatura una funció activadora i responsable, no desdenyarem aquest recurs.

La contrapartida és imaginable. Per a plagiar, per a plagiar «bé», cal molt de talent. Potser per això, tant com per qualsevol altra raó, no es produeix avui el plagi a gran escala. Plagiar, a aquestes altures, és una operació aproximadament tan difícil com inventar —inventar «bé»— pel propi compte. Es necessita un tacte especial per a saber escollir un passatge digne de ser plagiat. No tothom el té. El «bon plagi» només es justifica per la seva utilitat. Convé «repetir», és clar: però segons què. Sempre he pensat que el pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que sigui una redundància. Matiso ara: el pitjor del plagi és que sigui o pugui ser una redundància sense valor. De més a més, la «repetició» no serà mai «escoltada» si es redueix a pura i taxativa «repetició». Una «repetició» és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a una esplendor suggestiva i fragant. El plagiari ha de «dissimular» que plagia, posat que vulgui ser acceptat pels seus lectors. No hi ha cap «plagiari» decidit que confessi els seus plagis. Habitualment, quan ens apoderem de conceptes o de paraules aliens, ens afanyem a citar les nostres fonts. El plagiari defuig la menció dels seus materials bàsics; però, com que vol fer-los passar per seus, ha d’assimilar-se’ls i d’augmentar-los, a fi que la «repetició» tingui un atractiu particular. I en aquest punt —crec jo—, «plagi» i «originalitat» es reuneixen i s’acorden. L’important dels «plagis» de Stendhal és que els llocs plagiats semblen ser un Stendhal autèntic. Des del moment que Stendhal aconsegueix que la «confusió» s’acompleixi, el «plagi» queda cohonestat. Cal el geni d’un Stendhal, la intel·ligència d’un Stendhal, perquè això sigui factible. No, no és senzill de «plagiar»…

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.