Joan Fuster - Figura d'assaig

Sigui com sigui, aquestes consideracions, més aviat indecises i frívoles, miren de subratllar un fenomen que les supera i les inclou, el mecanisme del qual hi queda especificat. Penso en el poder enervant de moltes formes d’«habitualitat» que se’ns imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida quotidiana. En un pla diguem-ne privat, hi ha les «rutines»: les petites «rutines» insignificants, domèstiques, banals, condensadament confluïdes en l’«anar fent» més vulgar. Immersos en elles, no acabem de veure com condicionen o enterboleixen la desimboltura del nostre comportament. Moltes «rutines», a força de ser-ho, se’ns converteixen en autèntics tabús, alhora inhibidors i coercitius. Si fa no fa, això passa igualment en l’àrea de les relacions socials, públiques. Ací, certes «habituds», si duren i si s’estableixen amb una penetrant omnipotència —cosa no insòlita—, arriben a esmussar-nos els «sentits»: els nostres «sentits civils», i valgui l’expressió. La particular «sordesa» que ens impediria de sentir la «música de les esferes», o que impedeix de sentir l’estrepitosa caiguda del riu als indígenes del Niàgara, es repeteix i s’instaura en qualsevol de nosaltres davant d’una altra mena d’«habitualitats». En la pràctica, som «sords» per a tot allò que se’ns transforma en «costum» aclaparador i atapeït. Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l’«habitual» se’ns aparegui com a «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és obvi.

Podríem reflexionar-ho, a guisa d’exemple, amb el problema de la llibertat. O millor: amb els dos problemes, el de la llibertat i el de la manca de llibertat —ja que tan «habitual» és en el món d’avui l’una cosa com l’altra—. Un home que s’hagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot «ensordir-se» —quedar «sord»— davant la manca de llibertat que el rodeja i l’oprimeix. L’home que, per contra, s’ha «acostumat» a les dolceses de l’opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici —el benefici de la llibertat—. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s’instal·lin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D’aquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí d’obnubilada passivitat. La majoria dels súbdits d’una dictadura, «acostumats» a ella, no enyoren la llibertat perduda; la majoria dels súbdits d’un Estat de dret —clima teòric de llibertat—, «acostumats» a ell, no en valoren les exempcions. Totes dues espècies de «sordesa» condueixen a prendre pel «natural» —just, irremeiable o ferm— allò que només és «habitual».

L’«habitualitat» o «habituació», en aquest cas com en tants d’altres, no fa sinó atarantar i deprimir. Els seus efectes són passatgers o eliminables: normalment, almenys. La «sordesa» en què es concerten no és una sordesa real. Tanmateix, el mal pot derivar en definitiu, endanyat en la pròpia persistència. Els obrers que manipulen màquines horrísones, parcialment immunitzats contra l’enrenou que els envolta, poden acabar sords de veres: les seves orelles hi cedeixen, per fi. La nostra «sordesa» a la llibertat o a la manca de llibertat, si és crònica, ens exposa a una deformació irreversible. El «costum», que de moment es limitava a ensopir-nos, a la llarga arriba a erosionar d’una manera profunda les nostres millors defenses morals. De «sords» artificials passem a «sords» autèntics. El trànsit no serà, potser, massa espectacular, i l’individu que el sofreix es negarà a confessar-lo i a reconèixer-lo. Però l’atròfia, o com vulguem dir-ho, es produeix. Per això hi ha tants «sords» a la falta de llibertat, que s’encauen en la submissió i en la inèrcia pacient: resignats, mai no en sabran sortir i, el que és bastant pitjor, de vegades ni en voldran sortir. Per això, també, hi ha tants «sords» a la llibertat —a la llibertat de què gaudeixen— que es troben inermes i perplexos quan algú els l’amenaça o ataca. El paral·lel amb els sords físics, en últim terme, no és complet. El sord físic se sap «malalt», i considera que el seu defecte és, vertaderament, un defecte, un dèficit: els altres «sords», en canvi, no tenen consciència de la seva «sordesa». I aquesta inconsciència és una nova circumstància agravant.

No caldrà insistir gaire en la moralitat deduïble de les precedents indicacions. Convé que, de tant en tant, algun Pitàgores ens recordi que les «esferes» tenen la seva «música»; convé que algú s’acosti als nadius del Niàgara i els digui —per si ho dubten— que les seves cascades fan un soroll atabalador. En unes altres paraules: convé que, davant els nostres propis «costums» —davant les nostres pròpies «habituacions», espontànies o forçades—, ens advertim nosaltres mateixos que no són sinó «costums», «hàbits». Només així escaparem a la suggestió adormidora que n’emana. Hem de tenir sempre present que existeix la «possibilitat» contrària: la llibertat, quan no la tenim; la falta de llibertat, quan som lliures. La idea d’aquesta «possibilitat» ens servirà per a apreciar els límits exactes de la nostra salut «auditiva».

Perquè si no existeixen les «esferes» de Pitàgores —ni la seva «música»—, si tot allò dels veïns del Niàgara és mentida, aquesta realitat de les «sordeses» socials és indiscutible. Val la pena que ho meditem.

«Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial». Trobo aquestes paraules en un vell paper de Josep Pla ( Revista de Catalunya, IV [1927], 570). Pla, segons la fama, ha estat sempre un gran defensor del plagi, i fins i tot —si hem de creure alguns dels seus crítics i determinades semiconfessions d’ell mateix— un gran practicant del plagi. No n’hi ha per a tant, és clar: Pla, més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió «originalista» que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època. De tota manera, frases com les citades exposen idees molt assenyades sobre el problema. Idees que, no cal dir-ho, han escandalitzat discretament aquelles honorables persones que s’inscriuen en el ram de la ploma amb il·lusions sacerdotals. És ben comprensible que l’escriptor empordanès reaccioni així davant la qüestió del plagi: en la seva concepció de la literatura, exempta de manies transcendents, l’escrúpol de copiar no passa de ser una histèrica «collonada». Dues raons, potser, constitueixen el fons de la justificació que Pla dona al plagi: una, històrica —«els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva»—; l’altra, empírica —que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que «entre tots ho fem tot»—. D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…

Tanmateix, el text reportat al principi d’aquesta nota té un dring insinuant, que hauríem de prendre en compte. El plagiari, diu Pla, és un escriptor que «trenca les lleis de la cavalleria comercial». ¿No serà això, en realitat, una de les causes més vives de la repugnància al plagi que predomina en les literatures modernes? No l’única, evidentment. Factors i circumstàncies intrínsecs a l’evolució cultural contemporània vindrien a coincidir-hi. L’accentuació progressiva de l’individualisme, que Europa contempla a partir del Renaixement, ha afectat profundament la moral professional de l’home de lletres. Sempre, sens dubte, l’obra literària ha estat o ha tendit a ser «creació personal», treball irreductiblement expressiu de l’home que el fa. Però també no sempre això s’ha manifestat o ha tendit a manifestar-se de la mateixa manera ni amb idèntica intensitat. L’ofici d’escriure ha tingut, al llarg de la història, molt diverses i divergents implicacions socials, i resulta d’un anacronisme notori suposar que l’actitud «literària» d’Horaci era igual a la d’un Victor Hugo, la d’un Kafka similar a la d’un goliard o un trobador, la d’un piadós hagiògraf medieval comparable a la d’un Rimbaud. En contrast amb els hàbits intel·lectuals de l’Edat Mitjana, el Renaixement —parlo en general, és clar— introdueix un sentit nou de valoració de la personalitat, que s’aguditza en el cas de l’escriptor laic. El poeta, el narrador, el filòsof, ja no es limiten a fer «una» obra —que sovint podia circular com a anònima, vàlida per ella mateixa—, sinó que aspiren a fer la «seva» obra: una obra que porti l’empremta singularíssima del seu autor, inconfusible amb qualsevol obra de qualsevol altre autor. L’aspiració a l’«originalitat» s’accentuarà amb el temps: el Romanticisme subjectivista, primer, l’etapa fin-de-siècle , després, l’eufòria anàrquica dels «ismes», finalment, marquen successives embranzides en aquella direcció. El procés de l’individualisme en el camp de la cultura ha de relacionar-se necessàriament amb un procés paral·lel que es consuma en l’ordre de les realitats econòmiques —socioeconòmiques— del nostre món. La trajectòria seguida per la burgesia en els darrers sis-cents anys prou que ho il·lustra. L’individualisme econòmic, que constitueix la força renovadora d’aquesta classe en el seu període ascendent, havia de traduir-se en un «altre» individualisme, artístic, literari, filosòfic, i així fou. En una primera etapa, des d’Erasme a Voltaire, des de Montaigne o Descartes a Diderot, la ideologia burgesa mena un generós combat alliberador, preparatori del 1789. Del Romanticisme fins avui, en el món occidental, les arts, les lletres i el pensament han continuat reflectint els avatars —crisis i contradiccions— que la classe dirigent imposa al conjunt del cos social. L’intel·lectual, submís o rebel, tant hi fa, queda atrapat en l’engranatge del sistema. L’«originalitat», la pruïja d’«originalitat», podria ser analitzada sota aquesta llum. Però Josep Pla apuntava a una altra motivació, parcialment lligada a això que vinc dient, i ja restringida al mecanisme propi de la labor literària en un veritable context mercantil.