Joan Fuster - Figura d'assaig

«Durant alguns anys, i amb el sol propòsit de fixar sobre el paper les reflexions que lectures, humors o fets em suggerien, he intentat portar un diari, un quadern d’apunts assidus i confidencials». Repeteixo ací la declaració. En repensar-la, ara, potser m’inclinaria a corregir els dos últims adjectius. Les anotacions del meu diari, en efecte, no sempre han estat realment «assídues», i sobretot, mai no han tingut una autèntica vocació —diguem-ne vocació— «confidencial». L’«assiduïtat» no podia no ser sinó ben variable, subjecta a l’atzar dels estímuls i de la feina, i per tant, amb alternances més o menys marcades. És probable que, en un recompte final, el conjunt representi una certa aplicació, una relativa constància: al cap i a la fi, aquest «diari» m’ha servit de tot, de memoràndum i d’exercici, de lloc per a la digressió i per a l’acumulació de materials, i l’he aprofitat amb una freqüència bastant voluntariosa. Però, tot i això, hi ha hagut temporades que l’he deixat de banda, setmanes senceres sense escriure-hi una ratlla. I, particularment, l’operació descartava, ja per ella mateixa, d’entrada, qualsevol vel·leïtat de «confidència». No es tracta de cap «diari íntim»…

Dubto que un «escriptor» arribi mai a produir un sol paper que sigui «íntim» de debò. El simple fet d’escriure ho comporta: l’«escriptor» escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d’hora algú acaba per llegir-lo. La «intimitat», en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra. No importa, doncs, que de vegades el tema de l’escrit sigui personalíssim, emplaçat en les misèries o en les alegries més secretes de l’autor. Des del moment que «redacta», ell ja sap que es projecta de cara al públic: en el fons, el busca. Si en ocasions adopta algunes cauteles, serà per pura fórmula o per evitar-se maldecaps imminents; però el destí últim de la «redacció» és el de caure a mans d’un lector. Samuel Pepys —que ni tan sols era «escriptor»— cal·ligrafià el seu diari amb els signes del sistema Shelton, i emprà un argot enigmàtic, mescla d’anglès, de portuguès, de francès i de llatí, en els passatges més indecorosos: tanmateix, ¿no pensava que un dia o altre serien desxifrats aquells fulls, i que obtindrien l’audiència que provisionalment eludia?

No, no hi ha «literatura íntima»: no hi ha ni «escriptura íntima». Quan escrivim —literatura o no—, ens lliurem als altres… Sigui com sigui, tampoc no anaven per aquí les meves predileccions. En decidir-me a dur un «diari», no em movia la intenció de cultivar els trucs de la «intimitat». «Agenda pública» era el títol que vaig voler donar a la frustrada publicació d’una tria de les seves pàgines, fa un parell d’anys. Però, en definitiva, me’l proposava com alguna cosa més que una «agenda pública». Havia de ser, més que res, un instrument de treball, per a mi. Exactament: una mena de dipòsit d’apuntacions, calamo currente , directes, a partir de les quals, després, em fos possible d’esbossar reelaboracions més àmplies o més estudiades. És el procediment que utilitzen la majoria de gent del ram, encara que no li donin la formalitat de «diari». En els meus càlculs, aquesta formalitat es presentava ben temptadora: m’agrada, per escrúpol, conservar l’ordre de les dates, i també, una mica, seguir la tradició del gènere. Però, fonamentalment, m’interessava el «dipòsit». D’aquest bloc de manuscrits podia sortir…

En podien sortir articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet. Una bona part de la meva feina impresa, en volum o no, té aquesta procedència. La inscripció en el «diari», és clar, no venia condicionada pel designi d’una publicació immediata. Això vol dir que, en prendre la ploma o el bolígraf, puc fer el que em ve de gust: no he de sotmetre’m a cap «limitació» greu. Un article de premsa ha de tenir una extensió determinada, un to mesurat, un motiu actual; la monografia presumptament erudita té les seves lleis; els llibres han de construir-se d’acord amb unes exigències concretes, segons la clientela els demana. En el «diari» no existeix res de tot això. Hi ha una llibertat prèvia. És una manera d’escriure «d’anar per casa»: l’escriptura en samarreta, si puc dir-ho així, i al capdavall, aquesta era l’única «intimitat» viable. A l’hora d’acudir a la impremta, calia adaptar-se a les regles del joc: l’article, la monografia, el llibre. M’hi he llançat tant com he sabut. I he de confessar que el «dipòsit» m’ha servit de molt en la tasca.

Naturalment, no tot admetia la solució rigorosa i mudada. Una nota de quatre línies podria convertir-se en un article de quatre folis, i hi guanyaria en claredat i persuasió; una cita o una dada, un esborrany d’hipòtesi històrica o literària, serien susceptibles de derivar en investigació lenta i madura; mitja dotzena de planes d’especulació, ben explotades, esdevindrien un llibre regular. Però ha calgut renunciar-hi. Per falta de temps o per sobres de mandra, o perquè la cosa no s’ho valia. Afegim-hi, encara, els apunts condemnats a quedar-se en apunts, curts o llargs, inclassificables, difícils d’encabir en les rutines editorials. Tot plegat era un romanent o un residu que no gosava sacrificar. Ben al contrari, sempre he cregut que tenia el seu camí a fer. En el 1956, quan jo tot just «començava», ja vaig reunir una sèrie de textos del «diari», i els vaig posar en mercat. El llibre es deia Figures de temps . Després en vaig preparar un altre amb la mateixa estructura: Indagacions possibles . Darrerament hi he reincidit: Causar-se d’esperar —un cop fracassada l’ Agenda pública— en recollia més fragments.

En el programa d’aquestes Obres completes , no hi havia més remei que afrontar la perspectiva d’una publicació global del «romanent», del «residu», a què m’he referit. En Figures de temps , que abraça el període 1952-1955, no vaig incloure, per raons diverses, molts papers escrits durant aquells anys. I entre el 1956, incorporat a Indagacions possibles , i el 1963, que aspirava a ser Agenda pública i es resignà a ser «només» Causar-se d’esperar , hi havia un paquet d’inèdits bastant gruixut. Ara ens trobem, els editors i jo, davant l’oportunitat de restituir un mínim de coherència i d’amplitud a la idea del «diari». És el que ací mirarem de fer. El present volum contindrà els diaris corresponents a l’etapa 1952-1960. Com el lector podrà comprovar, dos terços del tom, o més, són «novetat». És cert que hi hem prescindit de les «Tres notes marginals» que complementaven Figures de temps , les quals tindran el seu lloc en un volum ulterior. Però Indagacions possibles hi venen intercalades sense retalls, he ampliat considerablement els anys de Figures de temps , i els 1957-1960 apareixen ara per primera vegada a la llum pública. L’augment, doncs, té la seva entitat.

Dic «per primera vegada». Tot és relatiu, en aquest món. En el procés incessant d’«aprofitament de materials» a què l’escriptor professional es veu obligat, jo he hagut d’extraure moltes planes del «diari» per a vendre-les als altres diaris, als «vertaders» diaris. Refets en forma d’articles, han seguit la fugacitat intrínseca del vehicle que les acceptava. Potser, més endavant, procurarem salvar-ne una selecció, per si de cas encara s’aguanten davant l’amistosa curiositat dels lectors. Però unes quantes, deu o dotze, m’han semblat inseparables del «context» implícit del «diari», i les hi he reintegrades. Com que la seva publicació inicial fou en periòdics d’abast municipal, em penso que puc atribuir-los tranquil·lament la connotació d’«inèdits». I si no, tant me fot. La bona voluntat —meva— és òbvia. D’altra banda, tampoc no vull que cap dòmine de la crítica, sigui en tertúlia sigui en lletra de motlle, m’acusi de restrenyiment mental. Una trentena de notes per any és, si bé es mira, una quantitat irrisòria, i ací, com a màxim, no ultrapasso la xifra. Tanmateix, això només és el «romanent», el «residu». La resta ha tingut una aventura a part. En rescatar el que resultava rescatable probablement atenuo el possible mal efecte.