bell hooks - Ensenyar pensament crític

Els estudiants no esdevenen pensadors crítics de la nit al dia. Primer han d’aprendre a acceptar el plaer i el poder de pensar. La pedagogia compromesa és una estratègia docent els objectius de la qual són aconseguir que els estudiants recuperin el desig de pensar i fer que aquest desig es faci realitat. El focus central de la pedagogia compromesa és permetre als estudiants de pensar d’una manera crítica. A l’article «Critical Thinking: Why Is It So Hard to Teach?», Daniel Willingham diu que el pensament crític consisteix a:

veure els dos costats d’un problema, a mantenir una actitud oberta davant de noves proves que refuten idees immadures, a raonar desapassionadament, a exigir que les afirmacions vagin acompanyades de proves, a deduir o inferir conclusions a partir de les dades disponibles, a resoldre problemes, etc.

En poques paraules, el pensament crític primer de tot implica descobrir el qui, el què, quan, on i el com de les coses —trobar les respostes a aquelles preguntes eternes de l’infant curiós—, i després fer servir aquests coneixements de manera que ens permeti determinar què és més important. L’educador Dennis Rader, autor de Learning Redefined , considera que la capacitat de determinar «què és important» és essencial per al procés del pensament crític. Al llibre The Miniature Guide to Critical Thinking: Concepts and Tools , Richard Paul i Linda Elder defineixen el pensament crític com «l’art d’analitzar i avaluar el pensament amb vista a millorar-lo». També descriuen el pensament crític com el pensament que «es dirigeix, es disciplina, se supervisa i es corregeix a si mateix». Pensar sobre el fet de pensar, és a dir, pensar conscientment sobre les idees, és un component necessari del pensament crític. Paul i Elder ens recorden:

Els pensadors crítics són clars respecte del propòsit i del tema en qüestió. Posen en dubte la informació, les conclusions i el punt de vista. Procuren ser clars, concrets, precisos i coherents. Volen anar més enllà de la superfície, ser lògics i justos. Apliquen aquestes aptituds quan llegeixen i escriuen i també quan parlen i escolten.

El pensament crític és un procés interactiu, un procés que demana participació tant del docent com de l’estudiant.

En totes aquestes definicions se sobreentén que per al pensament crític fa falta discerniment. És una manera d’abordar les idees amb el fi de comprendre’n l’essència, les veritats subjacents, i no tan sols la veritat superficial, que potser és la més visible i òbvia. Una de les raons per les quals el desconstruccionisme va fer furor en els cercles acadèmics és que instava a pensar llargues estones, amb concentració i esperit crític; a desfer el bagatge; a aprofundir més enllà de la superfície; a treballar pel coneixement. Si bé és possible que molts pensadors crítics trobin que l’acompliment intel·lectual o acadèmic ja fa aquesta funció, això no vol dir que els estudiants vulguin de manera universal i inequívoca aprendre a pensar amb esperit crític.

De fet, la majoria dels estudiants s’oposen al procés del pensament crític: se senten més còmodes amb un aprenentatge que els permeti mantenir una actitud passiva. El pensament crític demana que totes les persones presents a l’aula s’hi impliquin. Els docents que s’esforcen a ensenyar a pensar amb esperit crític sovint se senten decebuts quan topen amb la resistència dels estudiants. Tanmateix, quan l’estudiant adquireix l’habilitat de pensar de manera crítica (normalment són la minoria els que l’adquireixen, i no pas la majoria), és una experiència d’allò més enriquidora per a totes dues bandes. Quan ensenyo als estudiants a ser pensadors crítics, espero poder compartir amb el meu exemple el plaer de treballar amb les idees, de pensar de manera activa.

Tenir la ment oberta és essencial per al pensament crític. Sovint parlo d’obertura radical perquè, després d’haver passat tants anys en entorns acadèmics, se’m va fer evident que era massa fàcil aferrar-se als punts de vista propis i defensar-los, i al mateix temps descartar altres perspectives. En bona part, la formació acadèmica empeny els professors a donar per fet que sempre tenen «raó». Per contra, afirmo que el professor ha d’estar obert i disposat a admetre que hi ha coses que no sap. Si hi ha un compromís radical a tenir una actitud oberta, es manté la integritat del procés del pensament crític i el seu paper central en l’educació. Aquest compromís demana molt de coratge i d’imaginació. A From Critical Thinking to Argument , els autors Sylvan Barnet i Hugo Bedau recalquen: «El pensament crític ens demana que fem servir la imaginació, que vegem les coses des de perspectives diferents de la nostra i que prevegem les possibles conseqüències de la nostra posició». Per tant, el pensament crític no tan sols exigeix un esforç dels estudiants, sinó que també demana del professor que demostri amb l’exemple que aprendre de forma activa implica que no tots nosaltres podem tenir sempre raó, i que les formes del coneixement canvien constantment.

L’aspecte més estimulant del pensament crític a l’aula és que apel·la a la iniciativa de tothom i convida activament els alumnes a pensar amb passió i a compartir idees amb fervor i ment oberta. Quan, a l’aula, tant el professor com els alumnes reconeixen que tenen la responsabilitat de crear una comunitat d’aprenentatge conjuntament, és quan aprendre té més sentit i és més útil. En una comunitat d’aprenentatge així no hi ha fracàs. Tothom hi participa i comparteix tots els recursos que facin falta en un moment determinat per garantir que ens n’anirem de l’aula sabent que el pensament crític ens empodera.

Als anys cinquanta, els anys de la meva infantesa, en què les escoles encara estaven segregades per races i es començaven a sembrar les llavors de la lluita pels drets civils, la gent parlava del sentit i el valor de la democràcia. Els homes negres que, com el meu pare, durant la Segona Guerra Mundial, havien lluitat en el cos d’infanteria formada exclusivament per negres, van tornar a casa decebuts per un país que els havia enviat a l’estranger a lluitar i morir per fer que «el món fos un lloc segur per a la democràcia» i que, al mateix temps, els negava els drets civils. Aquesta desil·lusió no els va portar a la desesperació. Els va servir de catalitzador per lluitar en l’àmbit intern per fer que el nostre país fos veritablement democràtic. Durant els anys d’institut, vaig participar en els concursos de redaccions del programa Voice of Democracy, que formava part del sistema de beques. A les redaccions hi expressava amb passió els meus punts de vista, segons els quals vivíem en un gran país, el país més important del món, perquè els Estats Units s’havien compromès amb la democràcia. Hi deia que la ciutadania s’havia de fer responsable de protegir i conservar la democràcia. Com a molts infants negres, m’havien ensenyat que un dels aspectes més importants de la nostra democràcia era que garantia a tothom el dret a l’educació, independentment de la raça, el sexe o la classe.

Entre els estudiants d’ara no hi abunda el discurs públic sobre la natura de la democràcia. Avui dia la majoria dels estudiants donen per fet que viure en una societat democràtica és un dret inalienable, no pensen que hagin de treballar per salvaguardar la democràcia. És possible que ni tan sols relacionin la democràcia amb l’ideal d’igualtat. Per a ells, els enemics de la democràcia sempre, i només, són els «altres» de fora, que esperen el moment d’atacar i destruir la vida democràtica. No llegeixen els pensadors nord-americans del passat ni del present, que ens ensenyen què significa la democràcia. No llegeixen John Dewey. No en coneixen l’afirmació contundent: «La democràcia ha de tornar a néixer en cada generació, i l’educació n’és la llevadora». Fent èmfasi en la necessitat de conjuminar l’escola amb els valors democràtics, James Beane i Michael Apple parafrasegen John Dewey al llibre Democratic Schools per explicar: «Si les persones han de garantir i mantenir l’estil de vida democràtic, han de tenir oportunitats per aprendre què comporta aquest estil de vida i com es pot aconseguir». Quan els col·lectius de ciutadans nord-americans privats dels drets civils van treballar per canviar totes les institucions educatives per tal que tothom hi tingués el mateix accés —persones negres o de color i dones blanques, juntament amb altres aliats en la lluita—, hi havia un discurs nacional dinàmic sobre els valors democràtics. En coherència amb aquest discurs, els educadors eren considerats transmissors crucials dels ideals democràtics. En el nucli d’aquests ideals hi havia un compromís profund i continu amb la justícia social.