Haruki Murakami - 1Q84

– D’acord. No sé si et podré ajudar, però de moment digues de què es tracta.

– ¿Coneixes una organització religiosa que es diu Sakigake? Tenen la seu a les muntanyes de la prefectura de Yamanashi.

– ¿Sakigake? -va dir l’Ayumi, i hi va estar rumiant durant uns deu segons-. Sí, em sembla que la conec. És una mena de comuna religiosa d’on va sortir aquell grup extremista que es deia Akebono, que va provocar l’enfrontament armat a Yamanashi, ¿no? En l’intercanvi de trets van morir tres policies de la prefectura. Una desgràcia. Però Sakigake no hi va estar implicada, en aquell incident. Després de tot allò es va investigar aquesta organització, però estava completament neta. ¿I què era, el que volies?

– Voldria saber si després de l’enfrontament armat hi ha hagut cap conflicte, amb Sakigake; si els han posat cap demanda, penal o civil, per exemple. Però no sé com investigar-ho, com a ciutadana normal i corrent. I tampoc no em puc llegir tots els articles que han sortit als diaris. I he pensat que potser tu, com a policia, tindries manera de buscar-ne informació.

– Cap problema! Entro a l’ordinador i en trec totes les dades en un moment…! Bé, això és el que m’agradaria poder-te dir, però, per desgràcia, la informatització de la policia japonesa encara no ha arribat fins aquí; trigarem uns quants anys, a tenir-ho tot funcionant. O sigui que, per ara, si vull aconseguir aquesta mena d’informació, potser puc demanar a la policia de Yamanashi que m’enviïn una còpia per correu de tots els documents que en tenen. A més a més, primer he d’omplir un imprès de sol·licitud i demanar l’autorització al meu cap. I, evidentment, també he de dir ben clar per a què la vull. Has de tenir en compte que treballo en un organisme públic, i aquí la gent es guanya la vida perdent el temps en tot de coses inútils.

– Vaja… -va dir l’Aomame-. O sigui que està descartat.

– Però, ¿per què ho vols saber, això? ¿Que coneixes algú que ha tingut cap problema amb Sakigake?

L’Aomame va dubtar sobre què li havia de dir. Finalment, va decidir ser sincera.

– Més o menys. Té a veure amb violacions. De moment, no te’n puc donar gaires detalls, però són violacions de nenes. Segons la meva informació, a Sakigake aquesta mena de violacions estan institucionalitzades, amb la religió com a pretext.

L’Aomame va notar, a través de l’auricular, que l’Ayumi feia el gest d’arrufar les celles.

– Uf, violació de nenes. Això no ho podem permetre.

– És clar, que no ho podem permetre -va dir l’Aomame.

– ¿I quants anys tenen, les nenes?

– Uns deu, més o menys. O, com a mínim, encara no han tingut la primera regla.

L’Ayumi va quedar un moment callada a l’auricular. Després va tornar a parlar, amb una veu plana.

– Molt bé. En aquest cas, miraré de pensar alguna cosa. ¿Em pots deixar dos o tres dies?

– D’acord. Truca’m tu, sisplau.

Després van xerrar una estona, fins que l’Ayumi va dir que havia de tornar a la feina.

Quan va haver penjat, l’Aomame es va asseure a la butaca de lectura que hi havia al costat de la finestra i es va mirar la mà dreta. Tenia els dits llargs i prims, i les ungles tallades curtes. Les ungles estaven ben cuidades, però no se les havia pintat. Mentre se les mirava, la va assaltar la sensació que el «jo» tenia una existència extremament limitada i precària. El seu jo no havia escollit la forma de ni una sola de les seves ungles. Algú l’havia escollida i ella s’havia hagut de limitar a callar i acceptar-la, sense importar gens si li agradava o no. ¿Qui devia haver decidit que les seves ungles havien de ser així?

Feia poc, la mestressa li havia dit: «els teus pares eren fervents testimonis de Jehovà, i ho continuen sent». Per tant, encara devien continuar dedicant-se a la tasca d’evangelització, tal com feien abans. L’Aomame tenia un germà quatre anys més gran. Era un noi molt obedient. Quan ella va decidir marxar de casa, ell seguia les ordres dels seus pares i vivia d’acord amb els preceptes de la seva religió. ¿Què devia fer, ara? Tanmateix, ella no tenia cap interès especial a saber res de la seva família; formaven part d’una etapa de la seva vida que ja s’havia acabat, i hi havia trencat tots els lligams.

Durant molt de temps s’havia esforçat a oblidar tots els records que tenia del que havia viscut fins als deu anys. Per a ella, la seva vida, en realitat, havia començat als deu anys, i tot el que hi havia abans no era més que un malson horrible. Havia intentat oblidar-ho tot, i deixar-ho enrere, però per molt que s’hi esforcés, de tant en tant algun incident la tornava a arrossegar a l’interior d’aquell horrible malson. Sentia que gairebé tot el que tenia sorgia de la foscor d’aquell sòl, i que se n’alimentava. Li semblava que, per lluny que anés, sempre hi hauria d’acabar tornant.

Va decidir que havia d’enviar aquell «Líder» a l’altre món, també per a si mateixa.

Al cap de tres dies, al vespre, va rebre la trucada de l’Ayumi.

– Ja en sé unes quantes coses -li va dir.

– ¿Sobre Sakigake?

– Sí. De sobte, mentre hi pensava, vaig recordar que un que va entrar a treballar al mateix temps que jo té un oncle que és policia a Yamanashi i que, a més a més, aquest oncle té un càrrec bastant important. O sigui que li vaig demanar el favor a aquest paio. Li vaig dir que tinc un parent, un noi jove, que s’ha fet creient d’aquest grup i que tenim molts problemes, per culpa d’això, i que intentava trobar informació sobre Sakigake. I que em sabia molt greu, haver-l’hi de demanar, però que em faria un gran favor. Sóc força bona, per a aquesta mena de coses.

– Gràcies. T’ho agraeixo molt -va dir l’Aomame.

– Llavors ell va trucar al seu oncle de Yamanashi i li va explicar la història, i l’oncle li va dir que, com que es tractava d’un cas com aquest, em posaria en contacte amb la persona que havia portat la investigació sobre Sakigake. I al final vaig aconseguir parlar directament amb aquesta persona per telèfon.

– Ets fantàstica!

– Bé, vam parlar força estona per telèfon i me’n va explicar un munt de coses, però com que ja deus saber tot el que va sortir als diaris, ara només te n’explicaré la resta, la part que no coneix gaire gent. ¿Et sembla bé?

– Sí, està bé.

– En primer lloc, fins ara, Sakigake ha tingut diversos conflictes legals, i li han posat unes quantes demandes civils. Gairebé totes estan relacionades amb la compra de terrenys. Sembla que aquesta organització té moltíssim capital, perquè no para de comprar totes les finques de la zona que pot. Bé, és veritat, que al camp la terra és barata, però tot i així, déu n’hi do. I moltes vegades la seva actitud és força agressiva. Van crear una societat pantalla perquè semblés que la seva organització no hi tenia res a veure, però compren propietats immobiliàries com bojos. I sovint tenen conflictes amb els propietaris de les finques o amb les autoritats locals. Els mètodes que fan sevir són els típics de les immobiliàries especuladores. Fins ara, però, la policia no ha arribat mai a haver d’intervenir en relació amb cap d’aquestes demandes. Alguna vegada ha anat de molt poc, però encara no ho han fet prou descaradament. En alguns casos sembla que hi podria haver gent molt important implicada, del món de la política, perquè de vegades la policia fa els ulls grossos, quan convé, si li arriben aquesta mena d’instruccions des de l’esfera política. Tot i que si la cosa anés a més, potser seria diferent i hi hauria una investigació oficial.

– O sigui que les activitats econòmiques de Sakigake no són tan clares com sembla, ¿oi?

– Les dels membres de base no ho sé, però si mires els registres de compravenda de béns immobles, potser les dels seus dirigents, que són els qui en controlen el capital, no ho són gaire, de clares. Encara que t’ho miris amb bons ulls, es fa difícil de creure, que necessitis tants diners, si el teu objectiu és ser net d’esperit. A més a més, aquestes activitats no les fan només a la prefectura de Yamanashi, sinó que també compren terrenys i edificis al centre de ciutats com Tòquio i Osaka. I tots en les millors zones: Shibuya, Minamiaoyama, Shôtô… Sembla que l’organització té la intenció d’expandir-se per tot el país. Això si és que no es volen passar al negoci immobiliari…