Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Per què hauria de voler tornar a introduir-se a les ciutats, un grup religiós que té com a últim objectiu viure enmig de la natura per purificar-se amb la pràctica espiritual?

– ¿I d’on les deuen treure, aquests sumes enormes de capital? -va plantejar l’Ayumi-. És impossible que aquestes quantitats de diners les facin plantant raves i pastanagues i venent-les.

– Les deuen esprémer dels membres, obligant-los a fer donacions.

– Això també ho deuen fer, però no crec que n’hi hagi prou. Segur que tenen alguna font d’ingressos molt important. I també he sabut una altra cosa que em té una mica intrigada i que potser també et pot interessar. Al grup hi ha força membres que tenen nens, i bàsicament aquests nens van a l’escola primària de la zona, però es veu que, al cap d’un temps, la majoria deixa d’anar-hi. Els de l’escola exigeixen que els nens vagin a classe perquè l’educació és obligatòria, però els de Sakigake sempre els responen que hi ha alguns nens que no hi volen anar, i que no s’han de preocupar per la seva formació, perquè ja els la donaran ells.

L’Aomame va recordar l’època que feia primària. Entenia molt bé que alguns nens del grup no volguessin anar a escola, perquè només servia perquè els altres nens se’n riguessin o no els fessin cas, perquè eren diferents.

– ¿Vols dir que no se senten incòmodes, a l’escola? -va dir l’Aomame-. A més a més, tampoc no és tan estrany, no anar-hi.

– Però, segons els mestres que tenen aquests alumnes a classe, la majoria dels que vénen de Sakigake, tant els nens com les nenes, semblen tenir alguna mena de problema psicològic. Al començament, són nens normals, alegres, com tots els altres, però a mesura que es fan grans, cada cop parlen menys i perden l’expressió, fins que arriba un moment que són totalment insensibles i acaben deixant d’anar a classe. La majoria d’alumnes de Sakigake passen per les mateixes fases i acaben mostrant els mateixos símptomes. Els professors estan molt desconcertats, i preocupats; es pregunten en quina situació es deuen trobar, aquests nens que no van a l’escola i que no surten mai de les instal·lacions del grup, si deuen estar bé o no. Però no els poden anar a veure, perquè a la gent de fora no l’hi deixen entrar, allà on viuen.

L’Aomame va pensar que aquests símptomes eren els de la Tsubasa: insensibilitat extrema, falta d’expressió, no dir gairebé res…

– ¿Tu penses que potser maltracten les nenes, oi, a Sakigake? D’una manera organitzada. I que, a més a més, això potser inclou violar-les.

– Sí, però la policia no hi farà res, només perquè una ciutadana qualsevol els expliqui coses que s’imagina sense tenir-ne cap prova.

– No. Més que res, perquè la policia és una institució molt encarcarada, i els de dalt només pensen en la seva carrera. Hi ha algunes excepcions, però, per a la majoria, l’objectiu a la vida és fer una bona carrera, sense cap entrebanc, per poder tenir un bon càrrec en una organització no governamental o a l’empresa privada, quan es jubilin. O sigui que només mouen el cul quan passa alguna cosa molt grossa, o que té molt ressò. Segur que fins i tot deixen refredar les pizzes, aquests, abans de menjar-se-les. Si tinguéssim testimonis que n’haguessin estat víctimes i volguessin declarar-ho tot en un judici, seria diferent, però suposo que això seria molt complicat, ¿no?

– Sí, em sembla que seria complicat -va dir l’Aomame-. Però moltes gràcies, igualment. La informació que m’has donat és molt útil. T’ho he d’agrair d’alguna manera.

– No cal que m’ho agraeixis, però a veure si anem totes dues juntes a Roppongi, un dia d’aquests, per perdre el món de vista una estona i oblidar les penes.

– D’acord -va dir l’Aomame.

– Quedem enteses, doncs -va dir l’Ayumi-. Per cert, Aomame: ¿a tu t’agraden, els jocs amb manilles?

– Suposo que no -va dir l’Aomame. ¿Jocs amb manilles?

– ¿Ah, no? Quina llàstima! -va dir l’Aomame, amb veu decebuda.

En Tengo pensava en el seu propi cervell. Hi havia moltes coses a considerar, sobre el cervell.

La mida del cervell humà pràcticament s’havia quadruplicat, en els darrers dos milions i mig d’anys. Segons un llibre que havia llegit no feia gaire, el seu pes constituïa tan sols el dos per cent del total d’un cos humà, però, tanmateix, en consumia aproximadament el quaranta per cent de l’energia. El que les persones havien assolit gràcies a l’augment espectacular d’aquest òrgan eren les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.

Les nocions del temps, de l’espai i de la possibilitat.

En Tengo sabia que el temps es pot distorsionar, quan progressa. En principi, segueix un curs regular, però després, quan el fas servir, es distorsiona. De vegades és terriblement lent i pesant, i altres, ràpid i lleuger. Algunes vegades també es pot desordenar, i en el pitjor dels casos pot desaparèixer completament. De vegades n’apareix quan se suposava que ja no n’hi havia. Manipulant el temps d’aquesta manera, el que la gent manipula és potser el sentit de la seva pròpia existència. O, dit amb altres paraules, potser és gràcies a aquestes operacions que aconseguim, amb prou penes, conservar el seny. Sens dubte, si haguéssim de franquejar el temps seguint-ne l’ordenació i el ritme uniforme, els nostres nervis no ho aguantarien. Segurament, la nostra vida es convertiria en una mena de tortura. Això era el que pensava en Tengo.

Gràcies a l’expansió del cervell, la gent ha pogut concebre la noció de pas del temps, però, alhora, ha après la manera d’alterar-lo. El consumeix sense parar, i, alhora, reprodueix sense parar el temps tal com l’ha manipulat la seva consciència. No és gens fàcil. No és pas impossible, doncs, que realment el cervell consumeixi un quaranta per cent del total de l’energia del cos.

En Tengo pensava sovint sobre si realment havia vist el que recordava de quan tenia un any i mig o, com a màxim, dos anys: la seva mare, en roba interior, amb els braços al voltant del cos d’un home que no era el seu pare que li xuclava els mugrons. ¿Podia adonar-se de tants detalls, un nen d’un o dos anys? ¿Podia recordar-los amb tanta vivesa? ¿No devia tractar-se d’una escena falsa que ell mateix s’havia inventat més tard, per protegir-se?

Podia ser. Potser, en algun moment, el cervell d’en Tengo havia fabricat inconscientment el record d’un altre home -que podia ser el seu pare real- per tenir la prova que biològicament no era fill d’aquell a qui anomenava pare, i d’aquesta manera escapar del lligam de sang que els unia. Establir, dintre seu, l’existència hipotètica d’una mare que devia viure en algun lloc i d’un pare autèntic li permetia disposar d’una nova via d’escapament d’aquella vida limitada i asfixiant que havia de suportar.

Tanmateix, aquell record anava acompanyat d’una intensa sensació de realitat, d’un tacte, un pes, una olor i una profunditat molt precisos. Estava tan fermament aferrat a la seva consciència com els mol·luscos al casc d’una vaixell que ja no navega: per molt que intentés arrencar-lo, o esbandir-lo, no hi havia manera de desfer-se’n. A en Tengo no li cabia al cap que aquell record fos tan sols una falsificació, un producte que havia fabricat la seva consciència per satisfer les seves necessitats. Era massa real i massa resistent per tractar-se d’una fantasia.

Va intentar pensar-hi assumint que es tractava d’un record real, basat en alguna experiència que havia tingut lloc efectivament.

Sens dubte, a en Tengo, que era un infant, li havia fet molta por veure una escena com aquella. Algú altre, un home, xuclava els pits que haurien d’haver estat per a ell. Algú molt més gran i molt més fort que ell. I semblava que, ni que fos per un instant, la seva mare s’hagués oblidat completament de la seva existència. Aquella circumstància amenaçava l’arrel de l’existència d’una criatura tan feble com ell, i devia quedar profundament gravada en la seva consciència.