Haruki Murakami - 1Q84

Era aquell record paorós el que tornava de sobte, sense avisar, i s’enduia en Tengo com una riuada, i li provocava una mena d’estat de pànic. Era com si el torrent li parlés per obligar-lo a recordar: vagis on vagis, i facis el que facis, mai no en podràs fugir, d’aquesta tromba d’aigua; aquest record et té lligat, et defineix com a persona, malda per enviar-te a un lloc predestinat; per molt que t’hi esforcis, no aconseguiràs fugir d’aquesta força.

Després, a en Tengo se li va acudir que quan havia tret de la rentadora el pijama que havia portat la Fukaeri i l’havia olorat, potser intentava sentir-hi l’olor de la seva mare. Aquest era l’efecte que li feia. Però, ¿per què havia de buscar la figura de la seva mare perduda precisament en l’olor corporal d’una noia de disset anys? Hi havia d’haver llocs més adequats, per anar-la a trobar. Per exemple, al cos de la seva amiga, que era més gran que ell.

L’amiga d’en Tengo tenia deu anys més que ell, i uns pits grossos i ben formats que s’assemblaven als que ell recordava de la seva mare. La roba interior blanca també li quedava molt bé. Pel que fos, però, en Tengo no hi buscava la figura materna, en ella. Tampoc no li interessava l’olor del seu cos. Ella espremia amb gran eficiència el desig sexual que s’havia acumulat dintre seu al llarg d’una setmana, i ell també aconseguia -la majoria de vegades- satisfer-la sexualment. Evidentment, això era força important, però la relació entre tots dos no tenia cap significació més profunda.

En les relacions sexuals, ella prenia gran part de la iniciativa. En Tengo es limitava a fer el que li deia ella, pràcticament sense pensar. No havia de triar res, ni de decidir res. D’ell, només se n’esperaven dues coses: que tingués una erecció i que ejaculés al moment just. Quan ella li deia: «Encara no, ¿eh? Aguanta’t una mica més», ell s’esforçava al màxim per aguantar-se. Quan ella li mormolava a l’orella: «Va, ara! Escorre’t ara mateix!», ell ejaculava amb tanta precisió i intensitat com podia. Si ho aconseguia, després ella el felicitava: li acariciava la galta i li deia que era meravellós. La precisió era un dels camps en què en Tengo tenia un talent innat, i incloïa posar els signes de puntuació oportuns en els llocs adequats i trobar la fórmula més directa per arribar a l’objectiu.

Quan anava al llit amb una dona més jove que ell, les coses no anaven així. Des del principi fins al final havia de pensar en tot de coses, fer diverses tries i prendre decisions. Això l’incomodava, li carregava a les espatlles un seguit de responsabilitats. Se sentia com el capità d’un petit vaixell: havia d’estar al timó, comprovar l’estat de les veles i estar pendent de la pressió atmosfèrica i l’orientació del vent. Havia de refiar-se del seu propi criteri i guanyar-se la confiança dels mariners. Un petit error de càlcul o una errada al timó podien provocar una tragèdia. Més que mantenint una relació sexual, li feia l’efecte d’estar fent una feina de responsabilitat. El resultat era que es posava nerviós i ejaculava a destemps, o bé no aconseguia tenir una erecció quan tocava, i cada vegada tenia menys confiança en si mateix.

Però, en canvi, per començar, amb la seva amiga més gran ja no cometia aquesta mena d’errors. Ella tenia molt bona opinió de la seva capacitat sexual. Sempre el felicitava, i l’animava. Després de l’única vegada que en Tengo havia ejaculat abans d’hora, va anar molt amb compte a no posar-se roba interior blanca: no tan sols evitava els sostenidors blancs, sinó també les calces.

Aquell dia també s’havia posat roba interior de color negre. Li va fer una fel·lació a consciència, gaudint a cor què vols de la duresa del seu penis i la suavitat dels testicles. En Tengo veia com els pits se li movien dins dels sostenidors negres de puntes seguint el ritme dels moviments de la boca. Per evitar ejacular massa aviat, va tancar els ulls i va pensar en els guiliaks.

Com que no tenen tribunals, no entenen quina mena de cosa és, un judici. A partir del fet que encara ara no han entès en absolut per a què serveix construir carreteres, hom pot fer-se una idea de fins a quin punt els és difícil d’entendre’ns a nosaltres. Fins i tot quan ja existeix una carretera, continuen viatjant pel bosc, com sempre, i se’n veuen fileres de famílies i gossos caminant amb penes i treballs pel fang, al costat de les carreteres.

Es va imaginar un grup de guiliaks, vestits amb robes bastes i acompanyats dels gossos i les dones, caminant entre la jungla, al costat de la carretera, gairebé sense parlar. Dins del seu concepte del temps, l’espai i la possibilitat no hi havia cabuda, per a les carreteres. Per incòmode que fos caminar amagats entre els arbres i no per la carretera, devia encaixar dins el seu sentit de l’existència.

«Pobres guiliaks», havia dit la Fukaeri.

En Tengo va recordar la cara de la Fukaeri quan dormia. S’havia arromangat les mànigues i els baixos dels pantalons del pijama perquè li anava gros, i després en Tengo havia tret el pijama de la rentadora i l’havia olorat.

«No hi he de pensar, en això», es va dir en Tengo; però ja era massa tard.

Va ejacular amb espasmes seguits i intensos dins la boca de la seva amiga. Ella va retenir el semen a la boca fins que ell va haver acabat i després va sortir del llit i va anar cap al lavabo. Es van sentir el soroll de l’aixeta que s’obria per deixar córrer l’aigua i ella fent gàrgares.

– Perdona -es va disculpar en Tengo.

– No t’has pogut aguantar, ¿oi? -li va dir l’amiga-. No passa res, home. ¿Tant, t’ha agradat?

– Molt -va dir ell-. D’aquí a una mica hi podré tornar, em sembla.

– En tinc moltes ganes -va dir ella, i després va recolzar el cap damunt el pit nu d’en Tengo. Va tancar els ulls i es va quedar quieta. Ell notava als mugrons la seva respiració reposada.

– ¿Què et sembla que em recorda, el teu pit, cada vegada que el miro i el toco? -li va preguntar a en Tengo.

– No ho sé pas.

– Els portals dels castells que surten a les pel·lícules d’Akira Kurosawa.

– Els portals dels castells -va dir en Tengo, tot acariciant-li l’esquena.

– Sí, aquells portals tan grossos i tan sòlids dels castells que surten a les pel·lícules en blanc i negre, com Tron de sang o La fortalesa amagada, tots plens de reblons clavats, molt grossos. Sempre me’ls recorda, tan ample i tan sòlid.

– Però no n’hi ha, de reblons clavats -va dir en Tengo.

– No me n’havia adonat -va respondre ella.

Al cap de dues setmanes de posar-se a la venda en forma de llibre, Crisàlide d’aire va entrar a la llista de llibres més venuts, i quan en feia tres s’havia situat en la primera posició de la secció de literatura. En Tengo era a la sala de professors de l’acadèmia, estudiant la trajectòria del llibre als diaris que hi tenien. També en sortien dos anuncis, en els quals, a més d’una imatge de la coberta del llibre, s’incloïa una fotografia de la Fukaeri. Hi apareixia amb el jersei prim d’estiu ajustat i la forma preciosa, tan ben definida, dels pits -potser eren fotografies del dia de la roda de premsa- que ja li havia vist en Tengo. Els cabells llargs i llisos li queien damunt les espatlles, i els ulls, negres i misteriosos, miraven directament el lector. Feia l’efecte que, a través de la lent de la càmera, aquells ulls observessin directament alguna cosa amagada dins el cor del lector, una cosa que ni tan sols un mateix sabia que tenia a dins; eren neutres, però bells. Aquella mirada decidida d’una noia de disset anys feia caure les defenses de la persona que se sentia observada, i al mateix temps li causava una certa incomoditat. Les fotografies eren petites i en blanc i negre, però segurament no serien pas poques les persones que decidirien comprar el llibre només pel fet d’haver-les vist.