Haruki Murakami - 1Q84

«Aomame», va tornar-la a cridar en Tengo.

Tenia coses a dir-li, a l’Aomame, i la sensació que les hi havia de dir; coses amb les quals havia conviscut al llarg de molts anys. Tanmateix, l’únic que podia fer, de moment, era pronunciar el seu nom.

«Aomame», la va cridar.

Després va allargar la mà amb decisió i va tocar la mà de la nena que jeia dins la crisàlide d’aire. Va posar suaument la seva mà grossa d’adult damunt de la d’ella. Aquella petita mà havia agafat amb força la d’en Tengo quan tenia deu anys. Aquella mà havia anat directament cap a ell i l’havia encoratjat. A la mà de la nena que dormia a dins d’aquella suau resplendor hi havia l’escalfor inconfusible de la vida. En Tengo va pensar que l’Aomame havia anat fins allà per comunicar-li aquella escalfor. Era allò, el que significava el paquet que li havia donat vint anys abans, en aquella aula. Per fi ell havia pogut obrir el paquet i veure què hi havia a dins.

«Aomame», va dir en Tengo. «Et trobaré, sigui com sigui».

Fins i tot després que la crisàlide d’aire s’anés apagant a poc a poc per desaparèixer com si l’hagués xuclada la foscor del capvespre, i que, juntament, també desaparegués la figura de l’Aomame de deu anys, i fins i tot després que en Tengo deixés d’estar segur de si allò havia passat realment o no, als dits encara hi tenia el tacte d’aquelles petites mans, i la seva íntima escalfor.

Segurament no desapareixeria mai, aquella sensació, pensava en Tengo al tren ràpid que es dirigia cap a Tòquio. Durant vint anys, fins llavors, havia viscut amb el record de la sensació que li havia deixat la mà d’aquella nena, i segurament, a partir d’aleshores podria viure amb aquesta nova escalfor.

Quan el tren ràpid va fer un gran revolt resseguint la costa envaïda per les muntanyes, en Tengo va veure les dues llunes al cel, una al costat de l’altra. Estaven suspeses damunt del mar silenciós, clarament visibles: una lluna grossa, de color groc, i una de petita, de color verd. Els seus contorns estaven perfectament definits, però era difícil dir a quina distància es trobaven. Sota els seus raigs, les petites onades de la platja brillaven amb una llum misteriosa, com de vidres trencats. Després, al ritme que marcava el revolt, les dues llunes es van anar desplaçant a poc a poc cap a fora de la finestra fins a desaparèixer finalment del camp visual, tot deixant aquells petits fragments silenciosos com a senyal de la seva presència.

Quan van haver desaparegut les dues llunes, li va tornar l’escalfor al pit, una escalfor lleu però present, que li feia arribar una promesa, com el petit fanal que el caminant que sortia de viatge duia a la mà.

A partir d’ara hauria de viure en aquest món, va pensar en Tengo, tancant els ulls. Encara no sabia com estava fet, ni quins principis el regien. No tenia ni idea de què podia passar, d’ara endavant. Però ja estava bé. No tenia cap motiu per tenir por. Tant era, el que l’esperés: continuaria vivint en aquest món amb dues llunes, i segurament trobaria el seu propi camí, mentre no oblidés aquesta escalfor, mentre no renunciés a si mateix.

Va continuar força estona amb els ulls tancats. Finalment, els va obrir i va observar per la finestra la foscor d’aquella nit de començament de tardor. Ja no es veia el mar.

Es va refermar en la decisió de trobar l’Aomame. Sense importar què pogués passar, quina mena de món era aquell, o qui fos, ella.

[1]Aomame significa, tal com especifica el text, ‘mongeta verda’. Edamame són grans de soia que generalment se serveixen bullits amb una mica de sal com a tapa, per acompanyar begudes; soramame són faves. (N. del T.)