Haruki Murakami - 1Q84

Passades les cinc va tornar a venir la infermera Ômura, amb el bolígraf clavat al monyo, i va comprovar el líquid del degotador. Després li va posar el termòmetre.

– ¿Hi ha hagut algun canvi?

– Cap, especialment. Ha continuat dormint i prou -va dir en Tengo.

La infermera va assentir.

– Aviat vindrà el metge. Senyor Kawana, ¿fins a quina hora es quedarà, avui?

En Tengo es va mirar el rellotge.

– Agafaré el tren d’abans de les set, o sigui que em puc quedar fins a quarts de set.

En acabar d’anotar les dades al registre, la infermera es va tornar a clavar el bolígraf al monyo.

– Li he estat parlant sense parar des de passat el migdia, però em sembla que no sent res -va dir en Tengo.

– Quan vaig estudiar infermeria ens van ensenyar una cosa -va dir la infermera-: que les paraules alegres ens fan vibrar els timpans amb alegria. Tant si la persona a qui parlem ens entén com si no ens entén, els timpans li vibren d’una manera que físicament produeix alegria. Per tant, ens van dir que tant si el pacient ens sent com si no, li havíem de dir coses alegres amb veu ben alta, perquè li anirà bé independentment del que li expliquem. I jo, per l’experiència que tinc, penso el mateix.

En Tengo hi va rumiar un moment, abans de respondre.

– Moltes gràcies.

La infermera Ômura va assentir lleument i va sortir de l’habitació amb passos ràpids.

Després, en Tengo i el seu pare es van quedar en silenci durant una bona estona. En Tengo ja no li havia d’explicar res més. Tanmateix, aquell silenci no era incòmode en absolut. La llum de la tarda va anar perdent intensitat, i van començar a aparèixer signes que anunciaven el capvespre. Els darrers raigs de sol es desplaçaven silenciosament per l’habitació.

De sobte, en Tengo es va preguntar si li havia parlat de les dues llunes, al seu pare. Li feia l’efecte que encara no. Ara, ell vivia en un món amb un cel on brillaven dues llunes. «No t’hi acabes d’acostumar mai, per molt que te les miris», li hauria agradat dir-li. Però li semblava que no trauria cap a res, fer sortir aquell tema ara, allà. Li semblava que al seu pare ja no li interessava gens ni mica, quantes llunes hi hagués al cel. Aquest era un problema al qual en Tengo s’hauria d’enfrontar tot sol, a partir d’aleshores.

A més, al capdavall, tant si en aquest món -o en aquell- hi havia una sola lluna, com si n’hi havia dues o tres, de Tengo només n’hi havia un. ¿Quina diferència hi havia? Es trobés on es trobés, en Tengo era en Tengo. No era res més que una persona amb els seus propis problemes, i les seves pròpies qualitats. No, la qüestió no eren les llunes: era ell mateix.

Al cap d’uns trenta minuts va tornar a venir la infermera Ômura. Per alguna raó, ja no portava el bolígraf clavat al monyo. ¿On devia haver anat a parar? Sense saber per què, a en Tengo l’amoïnava molt, aquesta qüestió.

L’acompanyaven dos treballadors que empenyien un llit amb rodes. Tots dos eren grassos i foscos de pell, i cap no va dir absolutament res, com si fossin estrangers.

– Senyor Kawana, ens hem d’endur el seu pare per fer-li unes proves. ¿Es podrà esperar aquí, mentrestant? -li va dir la infermera.

En Tengo va mirar el rellotge.

– ¿Que potser no està bé?

La infermera va fer que no amb el cap.

– No, no és això. Només ens l’emportem perquè en aquesta habitació no tenim els aparells per fer-li les proves. És el que fem habitualment. Després suposo que vindrà el doctor per parlar amb vostè.

– D’acord, m’esperaré aquí.

– Si va al menjador, hi podrà prendre te calent. Hauria de descansar una mica.

– Moltes gràcies -va dir en Tengo.

Els dos homes van traslladar el cos prim del seu pare al llit de rodes sostenint-lo amb delicadesa, sense treure-li el tub del degotador. Eren molt eficients i, efectivament, no van dir res en tota l’estona.

– No trigarem gaire -va dir la infermera.

Tanmateix, al cap de força estona encara no havia tornat. La llum que entrava per la finestra es va anar afeblint a poc a poc. En Tengo, però, no va encendre el llum de l’habitació, perquè tenia la sensació que si l’encenia es perdria alguna cosa molt important que hi havia allà.

Al llit s’havia format una depressió amb la forma del seu pare. El seu cos no devia pesar gaire, però, igualment, hi havia deixat la seva silueta perfectament dibuixada. Mirant-la, en Tengo va tenir la sensació que s’havia quedat sol al món, i fins i tot que un cop s’hagués post el sol, potser ja no tornaria a sortir mai.

Es va asseure al tamboret i, mentre l’habitació anava adquirint una tonalitat que anunciava la foscor de la nit, es va quedar en la mateixa posició, immers en els seus pensaments. Després, de sobte, es va adonar que, de fet, no pensava en res, que només s’havia submergit en un buit sense objectiu. Es va alçar lentament del tamboret, va anar al lavabo i va fer les seves necessitats. Després es va rentar la cara amb aigua freda, se la va eixugar amb un mocador i es va mirar al mirall. Es va recordar del que li havia dit la infermera i va baixar al menjador a prendre’s un te verd calent.

Quan va tornar a l’habitació, després de fer temps durant uns vint minuts, encara no hi havien tornat el seu pare. Tanmateix, damunt la depressió que el seu pare havia deixat al llit hi havia un objecte blanc que en Tengo no havia vist mai.

Feia un metre i quaranta o cinquanta centímetres de llargada, i tenia una forma suaument ondulada, molt bella. A primera vista, tenia una figura semblant a la d’un cacauet, i tota la seva superfície estava coberta d’una mena de borrissol suau i curt. El borrissol desprenia una lluïssor suau però uniforme. A dins de l’habitació, que s’enfosquia per moments, l’objecte apareixia embolcallat per una llum molt lleu amb un punt blavós, i jeia discretament damunt del llit, com si el seu pare l’hagués deixat per omplir temporalment el buit que ell havia creat en anar-se’n. En Tengo es va quedar aturat al llindar de la porta, contemplant aquell objecte insòlit amb la mà encara al pom. Els seus llavis van fer el gest de moure’s, però no en va sortir cap paraula.

¿Què era, allò?, es va preguntar entretancant els ulls, dret on era. ¿Per què hi havia aquella cosa, allà, en lloc del seu pare? N’hi havia prou de veure’l per saber que no l’havien portada el metge ni les infermeres. Al seu voltant es percebia una atmosfera especial, com de cosa d’un altre món.

Després, de sobte, se’n va adonar: era una crisàlide d’aire.

Aquella era la primera vegada que en Tengo veia una crisàlide d’aire. N’havia descrit amb detall a Crisàlide d’aire, però, evidentment, no n’havia vista mai cap, ni tampoc s’havia imaginat que pogués existir realment. Tanmateix, allò d’allà era una crisàlide d’aire tal com se l’havia imaginada i l’havia descrita. Va experimentar una intensa sensació de déjà vu que el feia sentir com si li tenallessin l’estómac. En tot cas, va entrar a l’habitació i va tancar la porta. Era millor que no ho veiés ningú. Després es va empassar la saliva que se li havia acumulat a la boca, i del fons de la gola li va sorgir un so no gens natural.

En Tengo es va acostar al llit a poc a poc fins a quedar-s’hi a un metre de distància, i va observar la crisàlide d’aire amb molta atenció. Llavors va constatar que tenia la mateixa forma que la crisàlide d’aire que havia dibuixat en escriure la novel·la. Abans de descriure-la al text, n’havia fet un esbós senzill amb llapis, per fixar la imatge visual que se n’havia format mentalment, i després la va traslladar a les paraules. Durant tot el temps que havia estat refent el text de Crisàlide d’aire, havia tingut aquell dibuix clavat amb una xinxeta a la paret del davant de l’escriptori. Per la forma, recordava més un capoll que no pas una crisàlide. Tanmateix, per a la Fukaeri, així com també per a en Tengo, allò no es podia anomenar de cap altra manera que «crisàlide d’aire».