Haruki Murakami - 1Q84

– L’únic que hi podem fer és que el seu fill li parli, per animar-lo i intentar que recuperi les ganes de viure.

– ¿I sentirà el que li digui, el meu pare? -va demanar en Tengo.

El metge va fer cara de compromís mentre bevia te verd, ja tebi.

– Si li dic la veritat, no ho sé. El seu pare està en coma. Encara que el cridis, no hi ha cap reacció física. Però, per profund que sigui l’estat de coma, hi ha pacients que senten el que es diu al seu costat, i alguns també ho entenen, fins a cert punt.

– Però, a simple vista, no se sap, ¿oi?

– No.

– Jo em puc quedar fins a quarts de set de la tarda -va dir en Tengo-. Fins llavors, em quedaré al costat del pare i li parlaré tant com pugui.

– Si observa alguna reacció, avisi’m, sisplau -va dir el metge-. Jo seré en alguna banda de la residència.

Una infermera jove amb una placa que indicava que es deia Adachi va portar en Tengo fins a l’habitació. Havien traslladat el seu pare a una habitació individual d’un dels pavellons nous, el dels pacients que es trobaven en un estadi més avançat de la malaltia. L’engranatge havia corregut encara una mica més, i, després d’allà, ja no s’anava enlloc. L’habitació era llarga i estreta, despullada, i el llit n’ocupava prop de la meitat de la superfície. Al davant de la finestra s’estenia el bosquet de pins que feia la funció de tallavent; les copes espesses dels pins semblaven un mur que separava la residència de l’activitat del món real. En sortir la infermera, en Tengo es va quedar tot sol amb el seu pare, que dormia mirant al sostre. Es va asseure en un petit tamboret de fusta que hi havia al costat del llit i li va contemplar la cara.

Al costat del capçal hi havia un suport per al degotador, i un tub portava el líquid de la bossa de plàstic a les venes del braç. També li havien posat una sonda per a l’orina, però, pel que es veia, la quantitat de líquid que havia evacuat era extraordinàriament escassa. El seu pare semblava encara més petit i encongit que quan l’havia vist el mes abans. Tenia les galtes i les barres, que duia afaitades, cobertes d’una barba blanca incipient, de potser dos dies. Sempre havia tingut els ulls més aviat enfonsats, però ara les òrbites encara eren més profundes, fins al punt que feia la sensació que li haurien de fer sortir els ulls una mica més endavant amb algun instrument especial. Tenia les parpelles fermament tancades damunt aquells dos forats, com si fossin persianes abaixades, i la boca una mica oberta. No se’l sentia respirar, però quan s’hi acostava l’orella es notava que l’aire vibrava molt lleument. Encara s’hi mantenia una vida imperceptible, funcionant al ritme més lent possible.

En Tengo va sentir fins a quin punt era realista la imatge que el metge havia fet servir la nit passada: «com un tren que anés reduint lentament la velocitat abans d’arribar a la parada». El tren del seu pare anava perdent velocitat a poc a poc, esperant que se li acabés la inèrcia i es quedés aturat en silenci enmig d’una planura totalment verda. L’única esperança que hi havia és que al tren ja no hi quedés cap passatger, i que encara que s’aturés, ningú no es pogués queixar.

En Tengo va pensar que li havia de parlar d’alguna cosa, però no sabia de què, com, amb quin to de veu ho havia de fer. Per molt que volgués dir-li alguna cosa, no se li n’acudia cap que pogués tenir algun sentit.

– Pare -va dir de moment en veu baixa, com si mormolés. Després, però, no li va sortir res.

Es va alçar del tamboret, va anar al costat de la finestra i va contemplar la gespa ben cuidada del jardí i el cel que s’estenia damunt del bosquet de pins. Hi havia un corb aturat en una antena molt grossa, mirant d’esquitllentes al voltant, com si estigués immers en alguna consideració. Al costat del capçal del llit hi havia una ràdio amb despertador, però cap de les dues funcions no li servia per a res al pare d’en Tengo.

– Sóc en Tengo. Fa poc et vaig venir a veure des de Tòquio. ¿Que sents la meva veu? -li va preguntar del costat de la finestra estant, mirant-lo des de dalt. No hi va haver absolutament cap reacció. Després de fer vibrar l’aire un instant, la seva veu va ser engolida pel buit que s’havia instal·lat a l’habitació, sense deixar-hi cap rastre.

Aquell home es volia morir, va pensar en Tengo. N’hi havia prou de veure’n els ulls enfonsats. Havia decidit deixar de viure, i després havia tancat els ulls i s’havia adormit profundament. Per molt que l’animés, que li digués el que li digués, segurament no aconseguiria fer-lo canviar d’opinió. Des del punt de vista mèdic, encara era viu, però, tanmateix, per a ell, la vida ja s’havia acabat, i no li quedava cap motiu o cap il·lusió per esforçar-se a continuar viu. L’únic que podia fer en Tengo era acceptar el seu desig i deixar-lo morir tranquil, en pau. La seva expressió estava plena de calma. En aquell moment no semblava sentir cap dolor. Tal com li havia dit el metge per telèfon, aquell era l’únic consol que tenien.

Tot i així, en Tengo li havia de parlar d’alguna cosa, al seu pare. En part, perquè ho havia promès al metge, que s’havia encarregat del seu pare en lloc seu. I, en part, perquè també es tractava d’una qüestió -no trobava una expressió que hi acabés d’encaixar- de bones maneres. Feia molt de temps que en Tengo no havia mantingut una conversa de debò amb el seu pare, ni tan sols sobre temes quotidians. L’última vegada que havien tingut una conversa pròpiament dita havia estat quan ell feia la secundària obligatòria. A partir de llavors, en Tengo gairebé mai no tornava a casa, i fins i tot quan hi anava perquè tenia algun assumpte per resoldre, evitava tant com podia veure el seu pare.

Ara, però, aquell home, en un estat profund de coma, es disposava a morir discretament davant seu. Després d’haver confessat a en Tengo, a la pràctica, que ell no era el seu pare de debò, semblava haver-se tret un gran pes de sobre, i sentir-se alleujat, d’alguna manera. Tots dos, s’havien tret un gran pes de sobre, just abans que fos massa tard.

Encara que segurament no tinguessin cap vincle de sang, qui havia acollit oficialment en Tengo com a fill i se n’havia encarregat fins que es va poder mantenir tot sol havia estat aquell home. Com a mínim hi estava en deute per això, i segurament tenia l’obligació moral d’explicar-li com havia viscut, fins aleshores, i d’acord amb quines idees havia viscut, o almenys l’hi semblava. Però no, no era una obligació moral: era una qüestió de bones maneres. Independentment de si ell sentiria el que li expliqués o no, i si li serviria o no d’alguna cosa.

En Tengo es va tornar a asseure al tamboret que hi havia al costat del llit i li va començar a explicar, a grans trets, com havia estat la seva vida. Va començar a partir del moment que havia entrat a l’institut de secundària superior i va marxar de casa per viure a la residència del club de judo. A partir de llavors, la vida d’ell i la del seu pare havien perdut pràcticament tots els punts de contacte, i tots dos havien deixat d’interessar-se del tot pel que feia l’altre. Potser era millor intentar omplir tant com pogués aquell buit tan gran.

Tanmateix, no hi havia gran cosa a explicar, sobre la vida d’en Tengo quan feia la secundària superior. Havia entrat en un institut privat de la prefectura de Chiba que era força conegut pel seu equip de judo. Podria haver entrat fàcilment en un institut millor que aquell, però les condicions que li van oferir eren les més bones. No havia de pagar les taxes acadèmiques, i, a més, podia viure en una residència on li donaven tres àpats al dia. Es va convertir en el lluitador més important de l’equip de judo de l’institut. Estudiava quan no tenia entrenaments -en aquell institut podia treure les notes més altes de la classe encara que no s’hi esforcés tant com podia-, i els dies de festa treballava amb altres companys de l’equip fent feines físiques per poder tenir uns diners per gastar. Tenia moltes coses a fer, i es passava els dies corrent d’un lloc a l’altre, del matí al vespre. Sobre els tres anys de la secundària superior no tenia gran cosa a dir, a part que havia estat molt enfeinat. No s’ho havia passat especialment bé, ni havia fet bons amics. A més, a l’escola hi havia un munt de regles, i no li agradava gens. Amb els companys de l’equip de judo tenia una actitud amistosa, però bàsicament no sabia de què parlar-hi. La veritat era que a en Tengo no l’havia apassionat mai, el judo; només s’havia dedicat a fons a entrenar per no defraudar les expectatives dels altres, perquè necessitava obtenir bons resultats a les competicions per poder-se continuar mantenint. El judo, per a ell, havia estat un recurs pràctic per sobreviure, més que no pas un esport; gairebé es podria dir que havia estat una feina. Es va passar els tres anys en aquell institut morint-se de ganes de graduar-se d’una vegada i menar una vida més com calia.