Haruki Murakami - 1Q84

En aquell moment, en Tengo havia afegit de la seva collita moltes de les característiques externes de la crisàlide d’aire, com, per exemple, l’elegant depressió de la part central i les protuberàncies considerables, de forma arrodonida i decorativa, que hi havia als dos extrems. En darrer terme, aquells elements se li havien acudit a en Tengo. A la història «oral» original no s’hi feia referència. Per a la Fukaeri, una crisàlide d’aire no era res més que una crisàlide d’aire, un element que es trobava entre la realitat física i la conceptual, i no sentia cap necessitat de descriure-la verbalment. Per tant, havia hagut de ser en Tengo mateix qui s’inventés aquells detalls físics. I la crisàlide d’aire que ara veia tenia la depressió de la part central i les belles protuberàncies dels extrems.

Va pensar que allò era la crisàlide d’aire que ell havia esbossat i descrit amb paraules, ni més ni menys. Igual que les dues llunes que brillaven al cel. Per alguna raó, el que ell havia posat per escrit s’havia fet realitat fins a l’últim detall, fins al punt que era difícil dir què havia estat primer, si el text o la realitat.

Va notar una sensació estranya a les extremitats, com si li retorcessin els nervis, i un pessigolleig a la pell. Ja no sabia fins a quin punt era real i fins a quin punt era ficció, aquell món que tenia al davant. ¿Fins a quin punt era de la Fukaeri, i fins a quin punt seu? ¿I fins a quin punt era de tots dos?

Al capdamunt de la crisàlide hi havia una esquerda recta i vertical. La crisàlide d’aire tot just es començava a obrir, i per això hi havia aparegut aquella escletxa d’uns dos centímetres de llarg. Segurament, si s’inclinava i hi mirava, en Tengo podria veure el que hi havia a dins. Tanmateix, no tenia prou valor. Es va asseure al tamboret que hi havia al costat del llit, va controlar la respiració fins que les espatlles li van començar a pujar i baixar lleument, amb un ritme regular, i va continuar amb la vista clavada a la crisàlide d’aire. La crisàlide blanca era allà, immòbil, emetia aquella resplendor suau, esperava, amb el mateix silenci que un problema matemàtic per resoldre, que en Tengo s’hi acostés.

Però, ¿què hi podia haver, a dins de la crisàlide?

¿Li devia voler ensenyar alguna cosa?

A Crisàlide d’aire, la nena protagonista hi descobria la seva pròpia còpia, la seva filia. Llavors, la nena abandonava tota sola la comunitat i hi deixava la filia. Però, ¿què hi devia haver, dins la seva crisàlide d’aire -en Tengo havia arribat instintivament a la conclusió que aquella crisàlide d’aire era la seva-? ¿Devia ser una cosa bona, o bé una cosa dolenta? ¿Una cosa que el guiaria fins a algun lloc, o bé que li provocaria alguna pèrdua? I, ¿qui la devia haver portada fins allà, aquella crisàlide?

En Tengo era perfectament conscient que s’esperava d’ell que fes alguna cosa, però era totalment incapaç de reunir el valor per aixecar-se i mirar a dins de la crisàlide d’aire. Tenia por. Potser el que hi havia dins de la crisàlide li faria mal; potser faria que la seva vida canviés radicalment. En pensar això, se li tensava el cos, se li posava rígid, com a una persona sense escapatòria. La por que sentia era de la mateixa mena que aquella que li havia impedit mirar el llibre de família, o buscar l’Aomame. No volia saber què hi havia, en aquella crisàlide d’aire que havien fet per a ell. Si hagués pogut passar sense descobrir-ho, ho hauria fet. Si hagués pogut, hauria sortit immediatament de l’habitació i hauria anat de dret a agafar el tren per tornar cap a Tòquio. Hauria volgut tancar els ulls, tapar-se les orelles, i fugir al seu petit món privat.

Tanmateix, també sabia que no ho podia fer, això. De ben segur, si se n’anava sense veure què hi havia allà dins, ho lamentaria tota la vida. Si apartava la vista d’allò, no s’ho perdonaria mai.

Es va quedar assegut molta estona al tamboret, sense saber què fer. No podia tirar ni cap endavant ni cap endarrere. Tenia les mans encreuades damunt dels genolls i la vista clavada a la crisàlide d’aire de damunt del llit, i de tant en tant mirava per la finestra, com si volgués fugir. Ja s’havia post el sol, i la llum tènue del capvespre anava embolcallant a poc a poc el bosquet de pins. Continuava sense bufar gens de vent, i tampoc no se sentia la remor del mar. Hi havia un silenci que s’arribava a fer estrany, i a l’habitació, cada vegada més fosca, la llum que emetia aquell objecte blanc s’anava fent més intensa i profunda. En Tengo sentia com si aquella cosa fos viva: tenia la tranquil·la irradiació de la vida, una escalfor pròpia, i una ressonància secreta.

Finalment, en Tengo es va decidir, es va alçar del tamboret i es va inclinar damunt el llit. No podia fugir. No podia continuar vivint per sempre com un nen espantat, apartant la mirada de les coses que tenia al davant. La força que calia tenir per viure només s’obtenia sabent la veritat, fos quina fos.

L’esquerda de la crisàlide d’aire continuava al mateix lloc, sense canvis. No era ni més grossa ni més petita que abans. En Tengo va entretancar els ulls i va intentar veure què hi havia a dins, però no va aconseguir distingir-ho. L’interior era fosc, i semblava que al mig hi havia una membrana prima. En Tengo va fer un esforç per calmar la respiració i va comprovar que els dits no li tremolessin. Després va ficar dos dits en aquella obertura de dos centímetres i la va badar a poc a poc fent força cap a totes dues bandes, com si obrís una porta corredissa de dues fulles. Es va descloure fàcilment, sense oferir cap resistència especial, sense fer cap so, com si estigués esperant que les mans d’en Tengo l’obrissin.

Ara, la llum que desprenia la crisàlide d’aire brillava suaument al seu interior, amb una resplendor com la de la neu. No es podia dir que n’hi hagués prou, però es distingia el que hi havia a dins.

El que en Tengo hi va veure va ser una nena de deu anys molt bonica.

La nena estava adormida. Portava un senzill vestit blanc d’una sola peça, sense cap ornament, com una camisa de dormir, i tenia les dues manetes, una sobre l’altra, damunt el pit llis. En Tengo va saber qui era a primer cop d’ull. Tenia la cara prima i els llavis li dibuixaven una línia recta, com traçada amb un regle. Damunt del front llis i ben format li queia un serrell recte, ben retallat. El nas era petit, i s’alçava com si busqués discretament alguna cosa a l’espai que l’envoltava. Els pòmuls que hi havia a banda i banda sobresortien força. Les parpelles estaven tancades, però en Tengo sabia quines ninetes mostrarien, quan s’obrissin. ¿Com podia no saber-ho? Havia viscut durant vint anys amb aquell rostre gravat al cor.

«Aomame», va dir en Tengo.

La nena va continuar adormida. Semblava un son totalment profund i natural. Només respirava amb un fil d’aire. El cor li bategava d’una manera tan lleu que l’oïda humana no ho podia percebre. La nena no tenia prou força ni tan sols per alçar les parpelles: encara no havia arribat el moment. La seva consciència no era allí, sinó en algun lloc molt llunyà. Tanmateix, el mot que havia pronunciat en Tengo li havia fet vibrar molt lleument els timpans, perquè era el seu nom.

L’Aomame va sentir que la cridaven des d’un lloc molt llunyà. «Tengo», va pensar. Va pronunciar el seu nom clarament. Tanmateix, aquesta paraula no va fer moure els llavis de la nena de la crisàlide d’aire, ni va arribar fins a l’oïda d’en Tengo.

Ell contemplava la seva cara sense cansar-se’n, respirant d’una manera molt superficial, com una persona a qui haguessin robat l’ànima. La cara de la nena estava plena de pau, sense ni l’ombra més lleu de patiment, dolor o temor. Semblava que en qualsevol moment aquells llavis prims s’haguessin de moure i pronunciar algun mot ple de sentit, que en qualsevol moment se li haguessin d’obrir les parpelles. En Tengo va pregar amb tot el cor perquè fos així. No coneixia cap pregària que pogués recitar amb paraules, però el seu cor va teixir una pregària sense forma que va alliberar en l’espai. En la nena, però, no es va produir cap senyal que fes pensar que hagués de despertar-se.