Haruki Murakami - 1Q84

– Posi’s al carril de l’esquerra -va dir l’Aomame al taxista.

– Però encara avancen, els de la dreta -va objectar pacíficament el taxista-. I, a més a més, la sortida d’Ikejiri és a la dreta, i si ara anem cap a l’esquerra, després serà una nosa.

L’Aomame va deixar de banda la seva objecció.

– Tant és, vostè posi’s a la dreta.

– Com vulgui -va respondre el taxista, donant-se per vençut.

Va treure la mà per la finestra, va fer un senyal al camió refrigerat que tenien al darrere i, quan va estar segur que l’altre conductor l’havia vist, va ficar el morro del cotxe al carril de l’esquerra. Després d’avançar cinquanta metres més, van tornar a quedar aturats.

– ¿Pot obrir la porta, que baixaré aquí?

– ¿Vol baixar? -va preguntar el taxista, com si no s’ho acabés de creure-. ¿Aquí, vol baixar?

– Sí, vull baixar aquí. He de fer una cosa.

– Però, escolti, som al mig de l’Autopista. És perillós, i encara que baixi, no pot anar enlloc.

– No passa res: hi ha una escala d’emergència aquí mateix.

– ¿Una escala d’emergència? -va dir el taxista, negant amb el cap-. No ho sé, si n’hi ha cap, d’escala d’emergència, però si a l’empresa saben que he deixat baixar un passatger aquí, les passaré magres. I els qui gestionen l’autopista em faran una escridassada. Aquí no hi pot baixar, faci el favor.

– Miri, he de baixar aquí perquè tinc una feina per fer -va dir l’Aomame, que es va treure un altre bitllet de deu mil iens de la cartera i el va fer espetegar en allargar-lo al taxista-. Em sap greu haver-l’hi de demanar, però accepti això com a compensació. O sigui que calli i deixi’m baixar aquí, sisplau.

El taxista no va agafar els deu mil iens. Va estirar la palanca que tenia al costat amb posat de derrota i la porta esquerra del darrere es va obrir automàticament.

– No cal que em doni els diners; amb el que m’ha donat abans ja n’hi ha prou. Però vagi amb molt de compte, de debò. Aquí no hi ha voral, i encara que hi hagi un embús, és molt perillós, caminar-hi.

– Gràcies -va dir l’Aomame. En sortir del cotxe va picar a la finestra de l’acompanyant perquè l’abaixés. S’hi va abocar i va ficar el bitllet de deu mil iens dins la mà del conductor.

– Faci el favor d’acceptar-ho. I no es preocupi, que tinc tants diners que no sé què fer-ne.

El taxista va mirar el bitllet i la cara de l’Aomame alternativament.

– Si la policia o l’empresa li diu alguna cosa -va dir l’Aomame-, els explica que l’he obligat a agafar-lo a punta de pistola, i que no hi ha pogut fer res. Així, segur que el deixen en pau.

Semblava que el taxista no se l’acabava de creure. ¿Que tenia tants diners que no sabia què fer-ne? ¿Que l’hi havia obligat a punta de pistola? Tot i així, va acceptar els deu mil iens, segurament perquè tenia por del que li podia fer, aquella dona, si els refusava.

L’Aomame va caminar entre la paret de seguretat i els cotxes del carril esquerre en direcció a Shibuya, com l’altra vegada. Havia de recórrer uns cinquanta metres. Des de dins dels cotxes, la gent se la mirava amb ulls incrèduls. Ella, però, sense fer-ne gens de cas, caminava amb passos majestuosos i l’esquena recta, com una model que passegés per la passarel·la de la moda de París. El vent li feia voleiar els cabells. Els cotxes de gran tonatge que passaven pels carrils del sentit contrari a gran velocitat feien tremolar el ferm de l’autopista. El rètol d’Esso es va anar fent gros, i finalment va arribar a la zona reservada perquè els cotxes s’hi poguessin aturar.

Tot estava igual que l’altra vegada. Hi havia la tanca metàl·lica i, al costat, la cabina groga amb el telèfon d’emergència.

Aquell era el punt de partida de 1Q84, va pensar l’Aomame.

Per a ella, el món havia canviat a partir del moment que havia baixat per aquella escala d’emergència fins a la Nacional 246, que passava per sota. Per tant, tornaria a baixar per aquella escala. L’altra vegada que hi havia baixat eren a principi d’abril i portava un abric beix. Ara, encara eren a principi de setembre i feia massa calor per posar-se l’abric. Tanmateix, a banda de l’abric, portava exactament la mateixa roba que el dia que havia assassinat, a l’hotel de Shibuya, aquell miserable que treballava en una empresa relacionada amb el petroli: el vestit de Junko Shimada, les sabates de taló alt de Charles Jourdan, la brusa blanca, les mitges, els sostenidors blancs amb barnilles. Havia saltat la tanca metàl·lica amb les faldilles arregussades i després havia baixat per l’escala d’emergència.

Miraria de tornar a fer el mateix. Ho intentaria per pura curiositat: volia saber què passaria si feia el mateix que l’altra vegada, al mateix lloc, portant la mateixa roba. No és que volgués salvar-se: morir no li feia gens de por. Si arribés el moment, no vacil·laria. Estava preparada per morir amb un somriure als llavis. Però no volia morir de manera anònima, sense entendre què estava passant. Volia intentar fer el que estigués a les seves mans. Ja es rendiria, si no ho aconseguia, però volia fer tot el que pogués, fins que li fos possible. Era així, com ella vivia la vida.

L’Aomame es va abocar damunt la tanca metàl·lica i va buscar l’escala d’emergència. Però allà no hi havia cap escala d’emergència. No hi era, per molt que mirés. L’escala d’emergència havia desaparegut.

Es va mossegar el llavi i va fer una ganyota.

No s’havia equivocat de lloc. Estava segura que havia estat en aquella zona d’emergència. L’entorn també era el mateix, i tenia el rètol publicitari d’Esso al davant. Al món de 1984, allà hi havia una escala d’emergència. Aquell taxista tan estrany l’hi havia explicat, i ella havia trobat l’escala sense cap problema. Després havia saltat la tanca i hi havia pogut baixar. Al món de 1Q84, però, l’escala d’emergència ja no existia.

La sortida estava tancada.

L’Aomame es va esborrar la ganyota de la cara, va mirar al voltant amb molta atenció i va tornar a alçar la mirada al rètol d’Esso. El tigre també se la mirava, amb la mànega de gasolina a la mà i la cua aixecada, somrient divertit, com si fos absolutament impossible estar més feliç i satisfet.

«Ja m’ho podia esperar», va pensar l’Aomame.

Ho havia sabut des del principi. El Líder l’hi havia dit clarament, abans de morir a les seves mans: que al 1Q84 no hi havia cap camí de tornada al 1984; que la porta d’entrada a aquest món només s’obria en un sol sentit.

Evidentment, però, això no significava que l’Aomame no ho volgués veure amb els seus propis ulls. Aquesta era la seva naturalesa. I ja ho havia vist. Fi. Demostrat. QED.

Recolzada a la tanca metàl·lica, l’Aomame va mirar al cel. Feia un dia perfecte. Hi havia uns quants núvols rectes, llargs i prims, amb un blau profund de fons. La visibilitat era immillorable, i es divisava el cel fins molt lluny; no semblava pas el d’una gran ciutat. Les llunes, però, no es veien enlloc. ¿On es devien haver ficat? Bah, tant era: les llunes eren les llunes, i ella era ella, i cadascú vivia la vida a la seva manera, i tenia els seus plans.

Si hagués estat Faye Dunaway, ara potser trauria un cigarret llarg i prim i n’encendria la punta amb un encenedor, amb molt d’estil, entretancant aquells ulls tan elegants. Però l’Aomame no fumava, ni portava tabac ni encenedor; a la bossa, només hi tenia gotes amb gust de llimona per treure la tos. I, de torna, una pistola automàtica de nou mil·límetres, de metall dur, i un picador de gel especial que havia clavat al clatell de diversos homes. Potser totes dues coses eren més mortals que no pas el tabac.

Va mirar les fileres de cotxes que hi havia a l’embús. Tothom, des de l’interior dels vehicles, la mirava fixament. Era normal: no era gaire habitual veure caminar un ciutadà normal i corrent per l’Autopista Metropolitana, sobretot si es tractava d’una dona jove que, a més, portava minifaldilla, unes sabates amb taló alt i prim i unes ulleres de sol de color verd i lluïa un somriure als llavis. Hauria estat més estrany no mirar-la.