Haruki Murakami - 1Q84

– No li puc dir res amb certesa, però si continua com fins ara, podria ser que no durés més d’una setmana, en el pitjor dels casos -va respondre el metge.

En Tengo es va canviar l’auricular de mà i es va tornar a mossegar el llavi.

– Vindré demà -va dir-. Encara que no m’haguessin trucat, pensava venir un dia d’aquests. Però ha estat una sort que em truquessin. L’hi agraeixo molt.

El metge va semblar que quedava alleujat, en sentir això.

– Sí, sisplau: em sembla que hauria de venir tan aviat com li sigui possible. Potser no hi podrà parlar, però estic segur que el seu pare s’alegrarà molt, que el vingui a veure.

– Però no està conscient, ¿oi?

– No, no està conscient.

– ¿I li sembla que pateix?

– De moment, no. Suposo que no. És una sort, dins de la desgràcia. Dorm profundament, i prou.

– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo.

– Senyor Kawana -va dir el metge-. El seu pare… No sé com dir-l’hi… No ens ha causat gens de feina. Ha estat un home que no ha volgut molestar a ningú.

– Sempre ha estat així, ell -va dir en Tengo. Després va tornar a donar les gràcies al metge i va penjar.

En Tengo es va escalfar cafè, va seure a taula, davant de la Fukaeri, i se’l va prendre.

– Demà sortiràs -li va preguntar la noia.

En Tengo va fer que sí.

– Quan es faci de dia, he de pujar al tren i tornar a anar al poble dels gats.

– Aniràs al poble dels gats -va dir la Fukaeri amb cara inexpressiva.

– T’esperaràs aquí, tu -li va preguntar en Tengo; des que vivia amb ella s’havia acostumat a fer les preguntes sense signe d’interrogació.

– M’esperaré aquí.

– Jo aniré sol al poble dels gats -va dir en Tengo, i va fer un altre glop de cafè. Després hi va pensar de sobte i li va preguntar a la Fukaeri:- ¿Vols beure alguna cosa?

– Si tens vi blanc.

En Tengo va obrir la nevera i va mirar si tenia alguna ampolla de vi blanc freda. Al cap d’un moment, al fons hi va trobar una ampolla de Chardonnay que havia comprat d’oferta feia un temps. A l’etiqueta hi havia el dibuix d’un porc senglar. En va llevar el tap, en va omplir una copa i la va deixar davant la Fukaeri. Després de dubtar una mica, també se’n va servir una copa per a ell. Realment, li venia més de gust beure alcohol que no pas cafè. El vi era una mica massa fred i tenia un punt excessivament dolç, però l’alcohol el va calmar una mica.

– Demà aniràs al poble dels gats -va repetir la Fukaeri.

– A primera hora del matí, en tren -va dir en Tengo.

Mentre feia un glop de vi blanc, va recordar que havia ejaculat dins d’aquella noia de disset anys tan preciosa que seia a l’altra banda de la taula. Tot just havia passat la nit abans, allò, però sentia com si hagués tingut lloc en un passat llunyà, com si es tractés d’un esdeveniment històric. Tanmateix, interiorment, encara tenia molt present aquella sensació.

– Hi ha més llunes -va dir en Tengo, en to confessional, mentre feia girar la copa dins la mà-. Abans he mirat al cel i n’hi havia dues. Una de grossa, de color groc, i una altra de més petita, de color verd. Potser ja n’hi havia dues, abans, però jo no me n’havia adonat. No ha estat fins fa un moment.

La Fukaeri no va fer cap comentari sobre el fet que hi hagués una altra lluna, ni va semblar gens sorpresa per la notícia. No va canviar gens ni mica d’expressió; ni tan sols va arronsar les espatlles. Semblava que per a ella aquella informació no fos especialment sorprenent.

– Suposo que no cal que t’ho digui, però un cel amb dues llunes és com el del món que es descriu a Crisàlide d’aire -va dir en Tengo-. I la lluna nova era tal com jo l’havia descrita, tant per la grandària com pel color.

La Fukaeri callava: ella no responia mai a les preguntes que no exigien una resposta.

– ¿Per què deu haver passat, això? ¿Com pot ser, que passi?

Cap resposta, efectivament.

En Tengo li va fer una pregunta directa.

– En definitiva: ¿això vol dir que ens trobem al món que es descriu a Crisàlide d’aire?

Abans de respondre res, la Fukaeri es va estar un moment estudiant amb molta atenció la forma de les seves ungles.

– És que nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts.

En Tengo va deixar la copa damunt la taula i tot seguit li va fer una altra pregunta.

– Tu i jo, tots dos junts, vam escriure Crisàlide d’aire i el vam publicar. És una obra a quatre mans. I el llibre s’ha convertit en un èxit de vendes i ara hi ha molta gent que ha sentit parlar de la gent petita, i la mater, i la filia, i tot això. I, en conseqüència, tots dos hem passat a formar part d’aquest món nou, alterat. ¿És això, el que vols dir?

– Tu fas de resciva.

– Jo faig de resciva -va repetir en Tengo-. És veritat, que a Crisàlide d’aire vaig escriure sobre el resciva, però no vaig acabar d’entendre què volia dir, això. ¿Quin paper fa, concretament, el resciva?

La Fukaeri va fer una mica que no: no l’hi podia explicar.

«Si t’ho he d’explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t’ho expliqui no ho entendràs», li havia dit algun cop el seu pare.

– És millor que estiguem junts -va dir la Fukaeri-. Fins que trobis aquella persona.

En Tengo va quedar un moment callat, mirant la Fukaeri. Intentava llegir-li alguna cosa a la cara, però, com sempre, no hi havia cap mena d’expressió, en el seu rostre. Després va girar el cap inconscientment i va mirar per la finestra. Les llunes no es veien, però; només es veien pals d’electricitat i cables lletjos i entortolligats.

– ¿Cal tenir alguna qualitat especial, per fer de resciva? -va preguntar.

La Fukaeri va moure una mica la barbeta verticalment: sí, que calia.

– Però, originalment, la història de Crisàlide d’aire era teva. Tu la vas crear a partir de zero. És una història que va sortir de dintre teu. Jo només vaig rebre l’encàrrec per casualitat i en vaig arreglar la redacció. Només hi vaig fer una aportació tècnica.

– Nosaltres vam escriure el llibre tots dos junts -va repetir la Fukaeri, amb les mateixes paraules d’abans.

En Tengo, inconscientment, es va posar les puntes dels dits als polsos.

– ¿O sigui que, a partir d’aquell moment, jo vaig fer el paper de resciva sense saber-ho?

– Des d’abans -va dir la Fukaeri, i amb l’índex de la mà dreta es va assenyalar a si mateixa i després va assenyalar en Tengo-. Jo sóc la parsiva i tu ets el resciva.

– La perceiver i el receiver -va repetir en Tengo corregint les paraules-. O sigui que tu ets la qui percep i jo sóc el qui rep. ¿És això, el que vols dir?

La Fukaeri va fer un sí curt amb el cap.

En Tengo va esbossar una lleu ganyota.

– És a dir, que tu sabies que jo era un resciva, o bé que tenia les qualitats per poder-ho ser, i va ser per això que vas deixar que reescrivís Crisàlide d’aire. Va ser a través meu que el que tu havies percebut es va convertir en llibre. ¿És això?

No hi va haver resposta.

En Tengo va relaxar la cara per recuperar la de sempre, i després va parlar mirant la Fukaeri als ulls.

– Encara no tinc clars els fets concrets, però, segurament, més o menys en aquell moment, vaig passar a trobar-me en aquest món amb dues llunes. L’únic que passa és que fins ara no me n’havia adonat. Com que no havia mirat cap vegada el cel de nit, no havia vist que hi havia dues llunes. Segur que és això, ¿oi?

La Fukaeri es va limitar a continuar callada. Aquell silenci era com un petit polsim que surava discretament per l’aire, on tot just l’havien escampat un grup de formigues procedents d’un espai especial. En Tengo es va estar un moment observant les figures que creava aquell polsim. Se sentia com el diari del vespre del dia abans: la informació canviava cada dia, i ell era l’únic que no n’estava al corrent.