Haruki Murakami - 1Q84

Primera edició: febrer del 2011

Títol original: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon)

© Haruki Murakami, 2009

© de la traducció: Jordi Mas López, 2011

(E. Y. Harburg i Harold Arlen)

A la ràdio del taxi sonava un programa de música clàssica d’una emissora d’FM. Posaven la Sinfonietta de Janacek. No es pot dir que sigui la música ideal per escoltar a dins d’un taxi aturat enmig d’un embús de trànsit. Tampoc no semblava pas que el taxista hi parés especialment l’orella; l’home, de mitjana edat, es limitava a contemplar la filera ininterrompuda de cotxes que tenia al davant sense badar boca, com un vell pescador que, plantat a la proa de la barca, intentés interpretar els sinistres senyals de la marea. L’Aomame escoltava la música ben recolzada al seient del darrere, amb els ulls mig aclucats.

¿Quantes persones hi deu haver, al món, que així que senten el començament de la Sinfonietta de Janacek siguin capaces d’endevinar de quina peça es tracta? Segurament, en total deuen ser entre «molt poques» i «gairebé cap». Resulta, però, que l’Aomame sí, que n’era capaç.

Janacek va escriure aquesta petita simfonia l’any 1926. El moviment inicial va ser creat originalment com a fanfara per a una trobada esportiva. L’Aomame va imaginar-se com devia ser Txecoslovàquia l’any 1926: acabada la Primera Guerra Mundial, per fi s’havia alliberat del llarg domini de la dinastia dels Habsburg, i la gent bevia cervesa Pielsen als cafès, fabricava metralladores realment impressionants i efectives i assaboria el breu període de pau que visitava el centre d’Europa. Malauradament, Franz Kafka havia deixat el món feia dos anys. No faltava gaire temps perquè Hitler sorgís del no-res i devorés aquell país tan bell i acollidor en un obrir i tancar d’ulls, però en aquell moment ningú no sospitava, encara, que pogués arribar a passar una cosa tan terrible; potser el més important que ens ensenya la història és allò de «llavors ningú no sabia què passaria, després». Tot escoltant la música, l’Aomame va imaginar-se el vent solcant lliurement les planures de Bohèmia i va rumiar sobre la naturalesa de la història.

L’any 1926 va morir l’emperador Taishô i es va iniciar l’era Shôwa. També al Japó estava a punt de començar una època fosca i execrable: s’acabava el breu interludi de la modernitat i la democràcia, i el feixisme desplegava les veles.

La història era, juntament amb l’esport, una de les passions de l’Aomame. No llegia gaires novel·les, però en canvi podia llegir tot el que tingués a veure amb la història. El que li agradava de la història era que, per principi, tots els fets estaven lligats a un any i a un lloc. No li costava gaire recordar les dates més significatives: encara que no se les aprengués de memòria, si veia la relació entre els diversos esdeveniments que integraven un moment històric, li quedaven gravades automàticament. Tant a la secundària obligatòria com a la superior, sempre treia la nota més alta als exàmens d’història, i cada vegada que es trobava amb algú que tenia problemes per memoritzar dates històriques, quedava parada que no fos capaç de fer una cosa tan senzilla.

Aomame era el seu nom real. El seu avi patern era originari de Fukushima, i en algun petit poble o ciutat de les muntanyes d’aquella prefectura hi havia unes quantes persones que tenien aquest cognom. Ella, però, encara no hi havia anat mai. El seu pare ja no es feia amb la seva família quan va néixer l’Aomame, cosa que també passava amb la seva mare, i ella no havia vist els seus avis ni una sola vegada. Gairebé no viatjava mai, però, tot i així, tenia per costum, les poques vegades que se li presentava l’ocasió, d’obrir la guia telefònica de les habitacions dels hotels i comprovar si hi havia algú que tingués aquest cognom. En cap de les ciutats ni dels pobles que havia visitat fins al moment, però, no havia trobat ningú que es digués Aomame, i cada vegada se sentia com un navegant desemparat, perdut tot sol enmig de l’oceà.

Sempre era una murga, haver de dir el seu nom. Així que el pronunciava, l’altre se la mirava amb ulls de sorpresa, o bé de confusió. ¿Aomame? Això mateix: s’escriu amb els caràcters de verd i de mongeta, i es pronuncia Aomame. A l’empresa on havia treballat havia de portar targetes de presentació, i això feia que tot plegat encara fos més enutjós. Quan donava la targeta, l’altre se la quedava mirant fixament, com si li hagués lliurat una carta que anunciés una mala notícia totalment inesperada. De vegades, en dir el seu nom per telèfon, sentia que reien a l’altra banda. Quan la cridaven pel nom a la sala d’espera d’una oficina pública o d’un hospital, la gent alçava el cap per mirar-se-la, com si es preguntessin quina cara devia fer, una persona que tingués un cognom com el d’Aomame.

De vegades hi havia qui s’equivocava i li deia Edamame. També se li adreçaven com a Soramame. [1]En aquestes ocasions, ella els corregia: «No, no em dic Edamame (Soramame), sinó Aomame, encara que no hi hagi gaire diferència». Aleshores l’altre es disculpava amb un somriure sardònic: «Quin nom més poc freqüent, però, ¿no?». ¿Quantes vegades havia hagut de sentir aquesta frase, en els seus trenta anys de vida? ¿Quantes vegades li havien fet les mateixes bromes dolentes, per la qüestió del nom? Potser la seva vida hauria seguit un curs diferent, si no hagués tingut aquest cognom. Si s’hagués dit Satô, o Tanaka, o Suzuki, o un altre d’aquests cognoms tan corrents, potser hauria pogut tenir una actitud més relaxada davant la vida, i mirar-se el món amb més indulgència. Potser.

L’Aomame va aclucar els ulls i va escoltar la música. La bella ressonància de l’uníson dels metalls li omplia el cap. Aleshores, de sobte, es va adonar d’una cosa: la qualitat del so era massa bona, per a la ràdio d’un taxi. O, més exactament, tot i que el volum era baix, el so era profund i els harmònics se sentien amb gran nitidesa. Va obrir els ulls, va inclinar el cos cap endavant i va mirar el radiocasset encastat al quadre de comandaments. Era un aparell negre que resplendia amb una mena d’orgull. No en va poder llegir el nom del fabricant, però per l’aspecte era evident que es tractava d’un producte de gamma alta. Tenia un munt de comandaments, i els nombres de color verd destacaven amb elegància al panell. Segurament era un dels millors models del mercat, un aparell de música magnífic que no t’esperaries trobar instal·lat al vehicle d’una empresa de taxis normal i corrent.

L’Aomame es va tornar a mirar l’interior del cotxe. Des que havia pujat al taxi no havia parat de pensar en les seves coses i no se n’havia adonat, però, es mirés com es mirés, aquell no era un taxi corrent. Els acabats interiors eren de molta qualitat, i la comoditat dels seients també era excepcional. I, sobretot, era molt silenciós. L’aïllament acústic devia estar molt cuidat, perquè gairebé no se sentien els sorolls de fora: era com estar en un estudi insonoritzat. Potser el taxista era autònom: n’hi ha alguns que no s’estalvien cap despesa per equipar l’interior dels vehicles que condueixen. L’Aomame va buscar la fitxa del conductor movent només els ulls, però no la va saber veure. No semblava, però, que es tractés d’un taxi il·legal. Hi havia instal·lat el taxímetre reglamentari, que anava comptant amb tota precisió l’import de la cursa: ara indicava la quantitat de 2.150 iens. Però, en canvi, la fitxa del conductor amb el seu nom no era enlloc.