Haruki Murakami - 1Q84

– Doncs, resulta que allà hi ha una escala per baixar fins a terra. Aquestes escales estan pensades perquè quan hi hagi un incendi, o un terratrèmol, els conductors puguin abandonar els cotxes i baixar de l’autopista. Normalment les fan servir els treballadors que s’encarreguen del manteniment de l’autopista. Si baixa per aquesta escala, pot anar fins a una estació que hi ha aquí a prop, on passa la línia Tôkyû, i ser a Shibuya en un tres i no res.

– No sabia que hi hagués escales d’emergència, a les autopistes de Tòquio -va dir l’Aomame.

– Gairebé no ho sap ningú, entre la gent que no es dedica a conduir.

– Però, ¿no podria tenir problemes, si fes servir aquesta escala sense permís, en un cas que no és d’emergència?

El conductor va fer una petita pausa.

– No sé què dir-li. Jo tampoc no els conec, els detalls de la normativa de la Corporació de Trànsit. Però, si no molesta a ningú, ¿vol dir que no farien els ulls grossos? De fet, ningú no s’entreté a vigilar-los, aquesta mena de llocs. La Corporació de Trànsit és famosa perquè té un munt de treballadors, però n’hi ha molt pocs que treballin de debò.

– ¿Com és, l’escala?

– Bé, doncs, s’assembla a una escala d’incendis, com aquelles que hi ha a la part del darrere dels edificis vells. No és especialment perillosa. Deu tenir l’alçada d’un tercer pis, i es pot baixar caminant normalment. A l’entrada hi ha una tanca, però no és gaire alta i es pot saltar sense problema, si es vol.

– ¿Vostè n’ha fet servir mai cap, d’escala d’aquestes?

El conductor no li va tornar resposta; es va limitar a somriure lleugerament a dins del retrovisor, amb una expressió que es podia interpretar de diverses maneres.

– Al capdavall, és decisió seva -va dir el conductor, picant lleugerament el volant amb les puntes dels dits al ritme de la música-. Si vol quedar-se aquí, escoltant bona música i descansant, a mi no em fa res. Per molt que fem no podem anar enlloc, o sigui que ens hem de resignar a quedar-nos aquí. Però si hi ha un assumpte que li corre realment molta pressa, jo li explico que no és que no pugui prendre cap mesura dràstica.

L’Aomame va arrufar una mica les celles, va mirar-se el rellotge de polsera i va alçar el cap per mirar els cotxes del voltant. A la banda dreta hi havia un Mitsubishi Pajero negre cobert amb una capa fina de pols blanca; al seient de l’acompanyant hi havia un home jove que havia abaixat la finestra i fumava amb aire avorrit. Tenia els cabells llargs, estava moreno i portava posat un paravent granat. Al portaequipatge s’amuntegaven diverses taules de surf brutes i atrotinades. Aturat davant seu hi havia un Saab 900 de color gris; els vidres fumats de les finestres estaven completament apujats, i des de fora no es podia veure qui hi havia a dins. Estava molt ben encerat: qualsevol que hi fos al costat es podria veure el rostre reflectit a la superfície del vehicle.

Al davant del taxi de l’Aomame hi havia un Suzuki Alto vermell amb un distintiu de conductor aprenent amb relleu. Agafada al volant hi havia una mare jove, i al darrere, un nen que s’havia posat dret perquè s’avorria i no parava de moure’s. La mare el renyava amb cara de fastiguejada. A través dels vidres se li podien llegir els moviments dels llavis. Era exactament la mateixa vista dels darrers deu minuts, durant els quals el cotxe no devia haver avançat ni deu metres.

L’Aomame va rumiar un moment. Mentalment, va anar ordenant per prioritat els diversos factors que havia de tenir compte. No va trigar gaire a arribar a una conclusió. Com si volgués sincronitzar-se amb la seva decisió, la música de Janacek estava a punt d’entrar al darrer moviment.

Després de treure de la bandolera unes petites ulleres de sol Ray-ban i posar-se-les, l’Aomame va agafar tres bitllets de mil iens de la cartera i els va allargar al conductor.

– Baixaré aquí. No puc arribar tard de cap manera -va dir.

El conductor va assentir i va agafar els diners.

– ¿Vol el rebut?

– No, no cal. I es pot quedar el canvi.

– Moltes gràcies -va dir el conductor-. Vagi amb compte, que em sembla que fa bastant vent. I vigili de no relliscar.

– Sí, aniré amb compte -va dir l’Aomame.

– A més a més -va afegir el conductor parlant cap al retrovisor- voldria que tingués present una cosa: les coses no són el que semblen.

L’Aomame es va repetir aquestes paraules mentalment: les coses no són el que semblen. Va arrugar una mica les celles.

– ¿Què vol dir, amb això?

El conductor li va dir, escollint les paraules amb cura:

– Bé, el que vull dir és que ara farà una cosa que no és «normal». Tinc raó, ¿oi? Per començar, això de baixar per una escala d’emergència de l’autopista metropolitana de Tòquio és una cosa que no fa la gent, normalment. Sobretot, una dona.

– Sí, té raó -va dir l’Aomame.

– Per tant, si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés… no ho sé, una mica diferent de com l’ha vist sempre. Jo l’he tinguda, aquesta experiència. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

L’Aomame va pensar en el que havia dit el conductor. Mentre ho feia es va acabar la música de Janacek i l’audiència va començar a aplaudir sense esperar ni un sol instant. ¿O sigui que la gravació que havien emès havia estat feta en un concert? L’aplaudiment va ser llarg i encès; de tant en tant fins i tot se sentia algun bravo. Feia venir a la ment la imatge del director somrient, girat envers el públic, que s’ha posat dempeus, i fent una reverència rere l’altra. Aixeca el cap, alça les mans, estreny la mà del cap de l’orquestra, es gira d’esquena i felicita tots els membres de l’orquestra aixecant totes dues mans, es gira un altre cop cap al públic i torna a fer una profunda reverència. Si s’escolten els aplaudiments durant una llarga estona, arriba un moment que es deixen de sentir. És una sensació semblant a la d’escoltar una interminable tempesta de sorra al planeta Mart.

– En qualsevol moment, de realitat, n’hi ha només una -va repetir el conductor a poc a poc, com si subratllés un passatge important d’un llibre.

– És clar -va respondre l’Aomame. Un objecte només pot existir en un sol moment en un sol lloc; ho va demostrar Einstein. La realitat sempre és, al capdavall, dura i solitària.

L’Aomame va assenyalar l’equip de música:

– És molt bo, el so.

El conductor va assentir:

– ¿Com ha dit que es deia, el compositor?

– Janacek.

– Janacek -va repetir el conductor, com si memoritzés una contrasenya important. Tot seguit, va estirar la palanca per obrir la porta automàtica del darrere.-Vagi amb compte. Tant de bo pugui arribar a l’hora que havia quedat.

L’Aomame va baixar del cotxe amb la gran bandolera de pell a la mà. Mentre sortia, encara se sentien els aplaudiments a la ràdio del cotxe. Va caminar parant molta atenció al costat de l’autopista metropolitana en direcció a l’espai d’emergència que hi havia deu metres més endavant. Cada vegada que passava un camió de gran tonatge pel carril del sentit contrari, sentia tremolar el ferm sota els seus talons alts. Més que no pas una tremolor, feia l’efecte que es tractava d’onades: era com caminar per la coberta d’un portaavions que ha de fer front a la maregassa.

La nena petita del Suzuki Alto vermell va enganxar la cara a la finestra de l’acompanyant i es va mirar l’Aomame amb la boca oberta. Després, es va girar cap a la mare i li va preguntar:

– Ei, ¿què fa, aquella dona? ¿On va? Jo també vull sortir i caminar per fora. Ei, mare, jo també vull sortir! Va, mare! -insistia, tossuda, en veu alta. La mare va callar i va fer que no amb el cap, i tot seguit va dirigir una mirada de censura a l’Aomame. Però aquesta va ser l’única veu que va fer alçar i l’única reacció que va provocar l’Aomame: la resta de conductors es van limitar a fumar, a arrufar les celles i a seguir amb la mirada la dona que caminava amb pas decidit entre els cotxes i el mur com si es tractés d’un ésser d’un altre món. Per molt que els cotxes estiguessin aturats, no era un fet habitual, veure algú caminant pel ferm de l’autopista metropolitana: calia un cert temps per assimilar que una visió com aquella era real, sobretot si la persona en qüestió era una dona jove amb minifaldilla i talons alts.