Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va serrar les dents, va clavar la vista al davant, va posar l’esquena recta i va començar a caminar amb pas ferm mentre sentia les mirades de la gent a la pell. Els talons de les sabates marrons Charles Jourdan produïen un soroll sec sobre l’asfalt, i el vent li movia els baixos de l’abric. Tot i que ja havia començat l’abril, el vent encara era fred i tenia un deix punyent. Damunt del vestit de dues peces de Junko Shimada, de llana verda no gaire gruixuda, portava un abric d’entretemps de color beix i una bandolera de pell negra. Duia els cabells, que li arribaven fins a l’espatlla, ben tallats i molt cuidats. No portava ni un sol accessori. Feia un metre i seixanta-vuit centímetres d’alçada, i gairebé en cap part del cos li sobrava gens de carn: tots els músculs estaven treballats a consciència, per bé que això no se li notava, amb l’abric posat.

Examinant-li els detalls de la cara des del davant es veia que la forma i la mida de les dues orelles era diferent. L’orella esquerra era força més grossa que la dreta, i estava torçada. Tanmateix, ningú no se n’adonava, d’entrada, perquè gairebé sempre la duia amagada sota els cabells. Els llavis tancats formaven una línia recta que suggeria que no li era fàcil agafar confiança amb les altres persones. El nas prim i petit, els pòmuls una mica prominents, el front ample i les celles llargues i rectes confirmaven, cadascun a la seva manera, la mateixa impressió. El conjunt de la cara, però, tenia una forma ovalada que la feia agradable i fins i tot es podria dir que bonica. El problema era l’extrema pobresa d’expressió: els llavis, fermament tancats, no somreien mai si no era en cas de gran necessitat; els ulls eren freds i vigilants com els del capatàs de la coberta d’un vaixell. Per sort, el seu rostre no produïa una impressió gaire vívida a la gent; la majoria de vegades, el que desperta l’atenció o l’interès de la gent no és la bellesa o la lletjor dels trets en repòs, sinó la naturalitat i la gràcia dels moviments d’expressió.

La major part de la gent no aconseguia retenir gaire bé la cara de l’Aomame: així que n’apartaven els ulls, eren incapaços de descriure-la. Tot i que en principi tenia un rostre força singular, per alguna raó els seus detalls no quedaven a la memòria. En aquest sentit, s’assemblava als insectes que empren el mimetisme de manera tan efectiva. Canviar de forma i de color per confondre’s amb el paisatge de fons, cridar l’atenció tan poc com fos possible i no ser recordada amb facilitat: aquests eren els objectius de l’Aomame. Era així, com s’havia protegit des de petita.

Tanmateix, quan per alguna raó feia una ganyota, en l’expressió distant de l’Aomame es produïa un canvi impressionant: cadascun dels músculs de la cara s’estirava amb força en una direcció diferent, la asimetria de les dues bandes es feia extremament palesa, sorgien arrugues profundes pertot arreu, els ulls s’enfonsaven de sobte, el nas i la boca es torçaven amb violència, les barres es desencaixaven i els llavis es replegaven i deixaven a la vista unes dents blanques i grosses. Era com si, en trencar-se’n el cordill, hagués caigut la màscara: en un instant, l’Aomame es convertia en una persona completament diferent. Qui ho veia quedava mort de por davant d’una transformació tan ferotge: era com trobar-se a una banda o a l’altra d’un abisme al fons del qual havien caigut una infinitat de saltadors anònims. Per això, ella s’esforçava a no fer mai cap ganyota davant de desconeguts. Només en feia quan estava sola o bé quan volia intimidar un home que no li agradava.

En arribar a l’espai per als estacionaments d’emergència, l’Aomame es va aturar i va mirar al voltant, buscant l’escala. Aviat la va trobar: tal com li havia dit el conductor, a l’entrada hi havia una tanca amb un cadenat que li quedava una mica per sobre de la cintura. Seria una mica molest, haver-la de saltar amb aquella minifaldilla estreta, però, si no feia cas de les mirades de la gent, no li costaria gaire. Sense dubtar, es va treure les sabates de taló alt i se les va ficar a la bandolera. Anant descalça, segurament es trencaria les mitges, però en podia comprar unes altres en alguna botiga.

La gent va observar com es treia les sabates i l’abric sense dir res. De fons, se sentia la veu aguda de Michael Jackson cantant Billie Jean que sortia de la finestra oberta d’un Toyota Celica negre que hi havia una mica més endavant. Sembla que sigui a l’escenari d’un club d’striptease, va pensar. Però era igual: que miressin tant com volguessin. Segur que s’avorrien, allí, aturats en aquell embús. Però que no es pensessin que es trauria més roba: avui, només les sabates i l’abric. Llàstima…

Es va penjar la bandolera al davant perquè no li caigués. Veia el Toyota Crown Royal Sallon negre, totalment nou, on havia estat fins feia un moment, lluny, a l’altra banda. El vidre del davant reflectia la llum del sol de la tarda com si fos un mirall i li impedia veure la cara del conductor. Segurament ell se l’estava mirant, però.

Que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

L’Aomame va inspirar profundament i va deixar anar tot l’aire. Va saltar la tanca metàl·lica escoltant la melodia de Billie Jean. La minifaldilla se li va arregussar fins a la cintura. És igual, va pensar: que la miressin tant com volguessin, si en tenien ganes. Tampoc no descobririen res sobre ella, a partir del que li poguessin veure a sota la faldilla. A més a més, aquelles cames belles i esveltes eren la part del seu cos de què estava més orgullosa.

En ser a l’altra banda de la tanca, es va posar bé la minifaldilla, va espolsar-se les mans, va tornar-se a posar l’abric i es va penjar la bandolera a l’espatlla. Es va tirar el pont de les ulleres endarrere. Tenia l’escala d’emergència al davant. Era una escala metàl·lica pintada de color gris en la qual s’havia buscat la simplicitat, l’eficiència i la funcionalitat, sense pensar que hi pogués baixar una dona amb els peus descalços, a excepció de les mitges i una minifaldilla ajustada. La Junko Shimada tampoc no havia dissenyat el seu vestit per baixar per una escala d’emergència de l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio. Quan passava un camió de gran tonatge pel carril contrari, tota l’escala tremolava. El vent xiulava en escolar-se pels forats de l’estructura metàl·lica. Fos com fos, però, l’escala era allí: ja només quedava baixar fins a peu pla.

Finalment, l’Aomame es va girar amb el posat de qui es troba a la tarima després de fer una conferència i espera les preguntes dels assistents i va mirar d’esquerra a dreta i de dreta a esquerra els cotxes que se succeïen sense solució de continuïtat. Les fileres de vehicles no havien avançat gens ni mica en tota aquella estona. Sense res més a fer, la gent que hi havia aturada observava tots els seus moviments: ¿què deu voler fer, aquesta dona?, semblaven preguntar-se divertits. Des de l’altra banda de la tanca queien damunt l’Aomame mirades que barrejaven interès i desinterès, enveja i menyspreu, i els sentiments no acabaven d’inclinar-se a cap banda, com si fossin en una balança poc segura que vacil·lés. Ho omplia tot un silenci pesant que ningú no gosava trencar aixecant la mà per fer una pregunta -una pregunta a la qual, és clar, l’Aomame no tenia cap intenció de respondre, encara que li fos formulada-: tots esperaven sense dir res una oportunitat que no arribaria a presentar-se mai. L’Aomame va abaixar una mica la barbeta, va mossegar-se el llavi de sota i els va observar des de darrere les ulleres de sol de color verd fosc.

Va dir-se, mentalment, que segur que aquella gent no s’imaginava pas qui era, ella, ni on anava, ni què estava a punt de fer. Ells eren allí, atrapats, i no podien anar enlloc. Gairebé no avançaven gens, però tampoc no podien recular. Aquest, però, no era el seu cas: ella tenia una feina per fer, una missió per acomplir. Per això havia d’anar passant.