Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit: en Komatsu tenia una part de raó, i el que no es podia negar era el seu instint com a editor.

– Però, ¿no estaria malament, oi, donar-li una oportunitat? -va preguntar.

– ¿Vols dir llançar-la a l’aigua i comprovar si és capaç de nedar o si s’enfonsa?

– Sí, simplificant una mica.

– Jo ja he provocat unes quantes morts literàries sense necessitat, i no tinc ganes de veure ofegar-se a ningú més.

– ¿I què me’n dius, del meu cas, doncs?

– Tu, com a mínim, treballes -va dir en Komatsu mesurant les paraules-. Pel que jo veig, no hi estalvies esforços, i tens una actitud molt humil, envers l’ofici d’escriure. ¿I per què? Doncs perquè escriure t’agrada. Això també ho valoro molt, de tu. El do més important que ha de tenir algú que aspiri a ser novel·lista és l’amor per l’escriptura.

– Però amb això no n’hi ha prou.

– No, és clar, amb això no n’hi ha prou: hi ha d’haver «alguna cosa especial». A mi, com a mínim, m’ha d’oferir alguna cosa que jo no sigui capaç d’esgotar en la lectura. En les novel·les, el que valoro més és que tinguin alguna cosa que se m’escapa. Quan ho entenc tot, no m’interessen gens ni mica. De fet, no cal ni dir-ho: és un fet elemental.

En Tengo va callar un moment, abans de tornar a parlar:

– I en això que ha escrit la Fukaeri, ¿hi ha alguna cosa que se t’escapi?

– Sí que hi és, és clar. Aquesta noia té alguna cosa important a dir: quina cosa, no ho sé, però la té. Ella ho sap, tu ho saps, i jo també ho sé. Això és evident per a tothom, tan evident com el fum que s’alça d’una foguera encesa una tarda sense vent. Però escolta, Tengo: potser això que aquesta noia té entre les mans és massa gros, per a ella.

– No podem esperar que nedi, si la llancem a l’aigua.

– Això mateix -va dir en Komatsu.

– ¿O sigui que no la deixarem entre els finalistes?

– Exactament -va respondre en Komatsu. Va torçar els llavis i va posar totes dues mans damunt la taula.- Ara hauré de triar molt bé les paraules, per dir-te el que et vull dir.

En Tengo va agafar la tassa de cafè, va mirar el que hi quedava i la va tornar a deixar. En Komatsu encara no deia res. Va ser en Tengo qui va parlar:

– Ara m’explicaràs quina era aquesta «idea una mica diferent» que deies, ¿oi?

En Komatsu va entretancar els ulls com un professor que tingués un alumne brillant davant seu. Va fer que sí amb el cap, a poc a poc.

– Això mateix.

En Komatsu era un home força impenetrable. No era fàcil endevinar què pensava o què sentia, a partir de la seva expressió o el seu to de veu. D’altra banda, ell mateix no semblava divertir-se pas poc creant cortines de fum per amagar-se de l’interlocutor. Tenia una ment molt àgil, i era de la mena de persones que prenen decisions amb independència de les expectatives dels altres i després els n’informen. Tampoc no feia ostentacions innecessàries, però havia llegit una gran quantitat de llibres i tenia coneixements profunds en disciplines molt diverses. I no solament tenia molts coneixements, sinó també molta intuïció a l’hora de valorar autors i obres. Potser també tenia algun prejudici, però considerava que els prejudicis constituïen un element important de la veritat.

No era, en principi, home de gaires paraules i no li agradava donar explicacions, però quan calia era capaç d’exposar la seva opinió amb lògica i intel·ligència. Quan volia, podia arribar a ser molt mordaç: apuntava al punt feble del rival i l’atacava amb un comentari breu i ben dirigit. Tenia uns gustos personals molt marcats sobre les persones i les obres, i les que no suportava eren molt més nombroses que les que li agradaven. Naturalment, també hi havia molta més gent que no li tenia gens de simpatia que gent que n’hi tenia. Fins a cert punt, però, ell mateix ho buscava: en Tengo pensava que, de fet, li agradava la soledat, i que fins i tot es divertia fent que els altres s’allunyessin d’ell o, directament, caient-los malament. Una de les seves màximes era que els esperits penetrants no sorgeixen en ambients favorables.

En Komatsu tenia quaranta-cinc anys, setze més que en Tengo. Es dedicava en cos i ànima a la seva feina d’editor d’una revista literària i era força conegut en el món editorial, però ningú no sabia res de la seva vida personal, perquè a la feina no parlava amb ningú de qüestions privades. En Tengo no sabia absolutament res sobre on havia nascut, on s’havia criat o on vivia actualment. Per estona que parlessin, aquests temes no sortien mai a la conversa. La gent s’estranyava que algú tan poc afable, que defugia el tracte amb els altres i que tenia una actitud de menyspreu envers el món literari, rebés tants originals, però això, a ell, no semblava molestar-lo gaire, i quan en necessitava aconseguia textos d’autors famosos. Ja havia passat diverses vegades que un número de la revista havia pogut sortir gràcies a ell. Per això, encara que no caigués bé, tothom el tenia en compte.

Corria el rumor que durant les protestes contra la renovació del Tractat de Seguretat entre el Japó i els Estats Units de l’any 1960, quan en Komatsu era alumne de la Facultat de Literatura de la Universitat de Tòquio, formava part del grup que va dirigir la revolta dels estudiants, i que era molt a prop de la Michiko Kanba a la manifestació en què ella va morir a causa de la violència de les forces policials, i que ell mateix va acabar amb una ferida força greu. En Tengo no sabia si això era veritat o no, però en sentir aquest rumor va pensar, senzillament, que era plausible. Era alt i molt prim, tenia la boca exageradament grossa i el nas exageradament petit, les cames i els braços molt llargs, i taques de nicotina a la punta dels dits: recordava una mica els antics revolucionaris reconvertits en intel·lectuals que surten a les obres de la literatura russa del segle xix. No somreia gaire, però quan ho feia, el somriure li omplia tota la cara, sense que, tanmateix, se’l veiés especialment divertit: semblava només un bruixot molt experimentat que somreia sardònicament mentre es preparava per fer una profecia ominosa. Anava net i ben vestit, però sempre portava roba semblant, potser per mostrar al món que la roba no li interessava. Una americana de pota de gall, una camisa blanca de cotó d’Oxford o bé un polo gris clar sense corbata, uns pantalons grisos i unes sabates de vellut integraven una mena d’uniforme que duia sempre, i que feia venir a la ment la imatge de l’armari que devia tenir a casa seva, amb mitja dotzena d’americanes de pota de gall de tres botons, només lleugerament diferents pel que fa al color, el teixit i la mida, meticulosament raspallades i penjades; potser fins i tot posava un número a cada jaqueta, per no confondre-les.

Tenia els cabells durs com filferros, i els de la part del davant li començaven a venir una mica blancs. Els duia tan esbullats que li tapaven les orelles, sempre d’una llargada que demostrava que ja feia una setmana que hauria d’haver anat al barber: en Tengo no ho entenia, com s’ho feia. De vegades, la seva mirada es tornava penetrant com la llum dels estels d’una nit d’hivern. Quan, per alguna raó, quedava callat, el seu silenci era tan inescrutable com la cara fosca de la lluna: perdia tota l’expressió, i fins i tot semblava que li baixés la temperatura del cos.

En Tengo coneixia en Komatsu des de feia uns cinc anys. Havia presentat una obra al concurs de nous autors de la revista que editava en Komatsu, i havia quedat entre els finalistes. En Komatsu li va trucar i li va dir que volia quedar amb ell per parlar-hi. Es van trobar en una cafeteria de Shinjuku -la mateixa on eren ara-, i en Komatsu li va anunciar que era probable que amb l’obra que havia presentat no guanyés aquella edició del concurs -efectivament, no la va guanyar-, però que a ell, personalment, li havia agradat molt. «No és que et vulgui fer sentir en deute amb mi, però és molt estrany, que jo li digui això a algú», li va comentar. (En Tengo encara no ho sabia, llavors, però realment era així.) I li va demanar que li deixés llegir la pròxima obra que escrivís abans que a ningú altre. En Tengo li va dir que ho faria.