Haruki Murakami - 1Q84

En Komatsu també volia saber quina mena de persona era, en Tengo: com l’havien educat i què feia, actualment. En Tengo li va explicar, amb la màxima sinceritat possible, tot el que hi havia per explicar. Va créixer a Ichikawa, a la prefectura de Chiba. La seva mare havia mort pocs anys després que ell nasqués, a causa d’una malaltia, o com a mínim això era el que li havia explicat el seu pare. No tenia germans. El pare no es va tornar a casar, i va pujar en Tengo tot sol. El seu pare treballava de recaptador de l’impost de l’NHK, però ara tenia Alzheimer i vivia en una residència geriàtrica que hi havia a l’extrem sud de la península de Bôsô. En Tengo s’havia graduat en una institució de la Universitat de Tsukuba que duia el curiós nom d’Institut de Matemàtiques de la Facultat de Ciències de la Vida del Primer Clúster de Facultats, i compaginava l’escriptura de narrativa amb la feina com a professor en una acadèmia de Yoyogi. Després de graduar-se hauria pogut intentar ser professor de matemàtiques als instituts de la seva prefectura d’origen, però es va estimar més fer classes en acadèmies, perquè això li permetia, fins a cert punt, tenir més llibertat d’horaris. Vivia sol en un petit apartament del barri de Kôenji.

Ni ell mateix hauria sabut dir si volia convertir-se en novel·lista professional. Tampoc no sabia si tenia talent per a la narrativa: l’únic que sabia amb tota certesa és que no podia passar sense escriure històries. Per a ell, escriure era una cosa molt semblant a respirar. En Komatsu no li va fer cap comentari especial: va limitar-se a escoltar atentament el que li explicava en Tengo.

No hauria sabut dir per què, però semblava que en Komatsu tenia un interès personal per en Tengo. En Tengo tenia un cos força robust -des de la secundària obligatòria fins a la universitat va ser un dels lluitadors més importants del club de judo-, i uns ulls que recordaven els d’un pagès matiner. Duia els cabells tallats molt curts, sempre se’l veia moreno a causa del seu to de pell, tenia les orelles rodones i arrugades com coliflors i no tenia l’aspecte ni de jove escriptor ni de professor de matemàtiques; això, aparentment, també li agradava a en Komatsu. Així que acabava una història nova, en Tengo la portava a en Komatsu i ell se la llegia i li deia què en pensava. Llavors, en Tengo la revisava tenint en compte els seus consells. Quan li donava la versió revisada, en Komatsu li tornava a donar indicacions noves, com si fos un entrenador que a poc a poc va apujant el llistó.

– Potser, en el teu cas, necessitaràs força temps -li deia en Komatsu-, però no has de tenir pressa: tingues paciència i escriu cada dia, sense descans. I guarda tot el que puguis, del que hagis escrit, perquè algun dia et podria ser útil. -I en Tengo li deia que sí.

En Komatsu també passava a en Tengo petits treballs d’escriptura, textos que apareixien sense signar en una revista femenina que publicava la seva editorial. Duia a terme qualsevol encàrrec que li donava, des d’articles que s’havien de reescriure i petites ressenyes sobre pel·lícules estrenades o llibres acabats de publicar, fins a prediccions astrològiques. Aquestes prediccions, que escrivia a l’atzar, tenien molt bona acollida, perquè sovint les encertava. Un cop va escriure: «Compte amb un terratrèmol que hi pot haver a primera hora del matí», i, efectivament, hi va haver un gran terratrèmol a primera hora. Aquests encàrrecs li proporcionaven entrades puntuals de diners que li anaven molt bé, i també li servien com a exercicis de redacció. Sempre s’alegrava quan veia els textos que havia escrit, fossin de la mena que fossin, impresos en les publicacions exposades a les llibreries.

Al cap d’un temps va encomanar-li la tasca de fer una primera lectura de les obres presentades al concurs de nous autors de la revista. Era una mica estrany que algú que es podria haver presentat al concurs de nous autors llegís les obres d’altres candidats, però a en Tengo no li amoïnava especialment la situació en què es trobava, i feia una valoració justa de les obres. Llegir muntanyes de novel·les avorrides i mal escrites li va permetre tenir un íntim coneixement de què era una novel·la avorrida i mal escrita. A cada edició, d’entre el centenar d’obres presentades, n’escollia un màxim de deu que semblaven tenir un cert sentit i les duia a en Komatsu, acompanyades, cadascuna, d’un informe que descrivia la impressió que li havien fet. Finalment, s’escollien cinc finalistes entre els quals els quatre membres del jurat seleccionaven el nou autor guanyador.

A més d’en Tengo, hi havia altres persones que cobraven per fer les primeres lectures de les obres, i diversos editors, a més d’en Komatsu, que en feien la primera selecció. Es volia que el procés fos just, però tampoc no hi havia necessitat que els editors llegissin personalment totes les obres. Per alt que fos el nombre d’obres presentades, com a màxim n’hi havia dues o tres que tenien algun interès, i no havia manera que passessin inadvertides, les llegís qui les llegís. Les obres que en Tengo havia presentat havien quedat entre les finalistes en tres ocasions. Evidentment, no va ser mai en Tengo mateix qui va fer passar la seva obra, sinó els dos altres encarregats de fer les primeres lectures, i en Komatsu, com a cap de la redacció. Cap d’aquestes obres no va aconseguir el premi, però en Tengo no es va desanimar, en part perquè tenia gravades a la ment les paraules d’en Komatsu, que li havia dit que era qüestió de dedicar-hi temps, i en part perquè ell mateix no tenia una pressa especial per convertir-se en novel·lista.

Si organitzava bé els continguts de les classes, podia quedar-se a casa fent el que volgués quatre dies a la setmana. Feia set anys que treballava de professor a la mateixa acadèmia, però tenia força bona reputació entre els alumnes, perquè ensenyant anava al gra, no es perdia en disquisicions i era capaç de respondre a l’instant a qualsevol pregunta. Per a sorpresa seva, tenia talent per parlar davant dels alumnes: explicava bé, tenia bona veu i sabia fer acudits per animar la classe quan calia. Fins que va començar a treballar de professor pensava que no servia per parlar davant de la gent. Fins i tot ara, quan havia de parlar cara a cara amb algú, de vegades es posava nerviós i no li sortien les paraules. Quan es trobava en una reunió de poques persones, acabava fent totalment el paper d’oïdor. Tanmateix, quan pujava a la tarima i es trobava davant d’un nombre indeterminat d’estudiants, el cap se li aclaria de sobte i podia parlar tranquil·lament tota l’estona que calgués. Realment, els éssers humans som una cosa ben incomprensible, pensava sempre.

No tenia queixa del sou. No es pot dir que fos gaire alt, però l’acadèmia pagava d’acord amb el grau de competència de cada professor. Cada cert temps es feien enquestes als alumnes per saber-ne el grau de satisfacció respecte dels professors, i com més alt era, més ben retribuït estava el professor. Això era per evitar que altres acadèmies s’enduguessin els millors. (De fet, en Tengo havia rebut unes quantes propostes de caçadors de talents.) Això no passava en les acadèmies normals: el sou depenia de l’antiguitat, i eren els caps els qui prenien decisions sobre la vida de la gent, sense tenir gens en compte la seva capacitat o popularitat. Ell fins i tot s’ho passava bé, amb la feina de l’acadèmia: la majoria dels alumnes assistien a les classes tenint molt clar l’objectiu d’aprovar els exàmens d’ingrés a la universitat, i les seguien amb moltíssim interès. No calia que el professor fes res, a banda de la classe estricta. Això era molt d’agrair, per a en Tengo: no tenia cap necessitat de molestar-se amb problemes com ara la mala conducta dels alumnes o les infraccions de les regles de l’escola: n’hi havia prou de plantar-se a la tarima i ensenyar a resoldre els problemes de matemàtiques. I en Tengo tenia un talent innat, per resoldre exercicis purament conceptuals que exigien fer servir els nombres com a eina.