Haruki Murakami - 1Q84

A sota hi passava la Nacional 246. L’envoltaven tots els sorolls característics d’una gran ciutat: els motors, els clàxons i les alarmes antirobatori dels cotxes, les antigues marxes militars de la megafonia dels camions dels grups d’ultradreta, un martell pneumàtic que destrossava ciment en alguna banda… Els sons li arribaven des dels 360 graus al seu voltant, de dalt i de baix, l’assetjaven per totes bandes a cavall del vent que els feia dansar. Sentint-los -no és que tingués cap interès a sentir-los, però no podia perdre temps tapant-se les orelles-, va començar a tenir un cert malestar, una sensació semblant a la del mareig que provoca un vaixell.

Al cap d’una estona de baixar, va trobar una passarel·la que tornava cap a la zona del centre de l’autopista i unes altres escales que baixaven directament cap avall.

A l’altra banda de la carretera que hi havia al costat de l’escala d’emergència s’alçava un petit edifici residencial de cinc plantes, un edifici de rajoles marrons força nou. Tots els pisos tenien terrasses que miraven cap a aquella banda, però totes les finestres estaven tancades i tenien les cortines o els estors passats. ¿A quina mena d’arquitecte se li devia acudir, molestar-se a fer terrasses en una façana que era a tocar de l’autopista metropolitana? Ningú no devia pas estendre-hi els llençols, en un lloc com aquell, ni hi devia haver ningú que sortís al vespre a contemplar l’embús de trànsit tot gaudint d’un gintònic. Però, tot i així, en algunes terrasses hi havia cordills de niló per estendre-hi roba, com si fos obligatori. En una, fins i tot hi havien col·locat unes cadires de terrassa i un test amb un ficus del cautxú. El ficus tenia les fulles gastades i descolorides, en molt mal estat i plenes de taques marrons. L’Aomame no va poder evitar compadir-se’n: si mai es reencarnava, almenys esperava no fer-ho en una cosa com aquella.

Semblava que aquella escala d’emergència no es fes servir gairebé mai, perquè hi havia teranyines a tot arreu, amb petites aranyes negres que esperaven, pacients i alerta, les seves petites preses. Les aranyes, però, no devien ser gaire conscients de la seva pròpia paciència. Una aranya no té cap habilitat especial, a banda de fer teranyines, ni la possibilitat d’escollir cap estil de vida que no sigui quedar-se allà, quieta: s’instal·la en un lloc i es dedica a caçar preses fins que es fa vella, es mor i s’asseca. Tot està prefixat en els seus gens. No vacil·la, no té desitjos, ni recances; segurament, tampoc no té dubtes metafísics ni conflictes morals. Però aquest no era el cas de l’Aomame: ella s’havia de moure perseguint un objectiu, i per això baixava tota sola aquella escala d’emergència absurda de l’Autopista Metropolitana Número 3, en un barri qualsevol, com ara el de Sangen-jaya, es feia malbé les mitges, s’espolsava les teranyines i guaitava aquella terrassa ridícula amb el ficus del cautxú brut.

Es movia; per tant, existia.

Mentre baixava per l’escala, l’Aomame va pensar en la Tamaki Ootsuka. No tenia pas intenció de pensar-hi, però un cop li va venir al cap, no va poder parar. La Tamaki era la seva millor amiga quan anaven a l’institut, i formaven part de l’equip de softbol. Com a companyes d’equip van anar plegades a molts llocs i van fer moltes coses juntes. Un cop, també havien mantingut una mena de relació lèsbica. Unes vacances d’estiu, mentre viatjaven totes dues soles, van haver de dormir al mateix llit, perquè només van poder aconseguir una habitació amb llit de matrimoni. En aquell llit es van tocar, l’una a l’altra, diverses parts del cos. No és que fossin lesbianes: només eren dues noies que, empeses per la seva pròpia curiositat, van atrevir-se a provar una cosa com aquesta. En aquella època, cap de les dues no tenia xicot ni la més mínima experiència sexual. Vist des d’ara, el que va passar aquella nit li havia quedat a la memòria tan sols com un d’aquells episodis «estranys però molt interessants» de la vida. Tanmateix, mentre baixava aquella escala de ferro exposada als quatre vents pensant en les carícies que s’havien fet amb la Tamaki aquella vegada, l’Aomame va començar a sentir una mena de lleu escalfor per tot el cos. Encara en recordava amb una claredat sorprenent els mugrons ovalats, el pèl públic esclarissat, la bella rodonesa de les natges, la forma del clítoris.

Mentre seguia el fil d’aquests records tan vius, al cap de l’Aomame encara ressonava el festiu uníson dels metalls de la Sinfonietta de Janacek, com si en fos la música de fons. Els palmells de les seves mans havien acariciat suaument les concavitats del cos de la Tamaki Ootsuka. Al començament, ella semblava que tenia pessigolles, però al cap de poc havia deixat de riure i li havia canviat el ritme de la respiració. Aquella música, originalment, havia estat escrita com a fanfara per a una trobada atlètica. Al ritme de la música, el vent solcava dolçament les planures verdes de Bohèmia. Es va adonar que de sobte els mugrons de la Tamaki s’havien endurit i que ella també els tenia durs, i llavors va irrompre el complex ritme de la timbala.

L’Aomame es va aturar i va fer uns quants cops que no amb el cap. No podia pensar en això, en un moment com aquell. Havia de concentrar-se a baixar l’escala. Però no podia deixar de pensar-hi: aquella escena li apareixia una vegada i una altra al fons del cervell, amb molta intensitat. La nit d’estiu, el llit estret, l’olor lleu de la suor; les coses que es van dir; les sensacions que no van expressar amb paraules; les promeses que van oblidar; els desitjos que no es van fer realitat; els anhels irremissibles. Un cop de vent li va aixecar els cabells i els hi va tornar a llançar contra les galtes. El dolor li va humitejar els ulls; el cop de vent següent els hi va eixugar.

¿Quan havia passat, allò?, es va preguntar l’Aomame. Però el temps se li desdibuixava, a la memòria, i s’enredava com un manyoc de fils. Perdia l’eix que el mantenia ordenat linealment i tot hi quedava confús. Els compartiments canviaven de posició i, per alguna raó, no aconseguia recordar allò que hauria hagut de poder recordar. Ara eren a l’abril del 1984. L’Aomame havia nascut el 1954. Fins aquí, se’n recordava. Però aquest moment que tenia tan clarament gravat anava perdent entitat molt de pressa en la seva ment. Davant els ulls li va aparèixer la imatge d’una pila de targetes amb números d’anys escrits que un vent molt fort escampava en totes direccions. Corria per intentar agafar-ne tantes com pogués, ni que fos una de sola, però el vent era massa fort i les targetes que perdia, massa nombroses: 1954, 1984, 1645, 1881, 2006, 771, 2041… Totes les dates, una rere l’altra, anaven desapareixent. L’ordre es perdia, les experiències desapareixien i l’escala del raonament se li enfonsava sota els peus.

L’Aomame i la Tamaki eren al mateix llit. Tenien disset anys i gaudien de la llibertat de què disposaven. Per a totes dues, aquell era el primer viatge que feien amb una amiga, i això les omplia d’emoció. Es van banyar a les aigües termals, van compartir les llaunes de cervesa que hi havia a la nevera i es van ficar al llit després de tancar el llum. Al començament només feien comèdia, i ajuntaven els cossos mig en broma, però en cert moment la Tamaki va estirar els braços i va pessigar lleugerament els mugrons de l’Aomame per damunt de la samarreta prima que s’havia posat com a pijama. Pel cos de l’Aomame va passar una mena de corrent elèctric, i al final totes dues es van treure les samarretes i la roba interior i van quedar despullades. Era una nit d’estiu. ¿On era, que havien anat? No se’n recordava. Bé, tant era. Sense que cap de les dues digués res van començar a examinar-se mútuament els cossos. Es miraven, es tocaven, s’acariciaven, es feien petons, es llepaven, mig en broma i mig seriosament. La Tamaki tenia un cos petit i més aviat ple, i els pits grossos; l’Aomame era més aviat alta i prima, fibrada, i no tenia els pits gaire grossos. La Tamaki sempre deia que havia de fer règim, però l’Aomame trobava que ja era preciosa, tal com era.