Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame, però, no tenia temps per pensar-hi a fons: tenia una feina per fer.

Va deixar l’abric als armariets de l’estació de Shibuya i, només amb el vestit, va enfilar amb passos ràpids la pujada que portava a l’hotel. No era un establiment especialment luxós, però tenia totes les comoditats, era net i no hi anaven hostes de reputació dubtosa. A la planta baixa hi havia un restaurant i un petit quiosc. Estava molt ben situat, a prop de l’estació.

Així que va entrar a l’hotel va anar directament al lavabo. Per sort, no hi havia ningú. Primer, es va asseure a la tassa del vàter i va orinar. S’hi va estar molta estona. Va tancar els ulls i, sense pensar en res, va escoltar el so de l’orina com si fos la remor llunyana de les onades. Tot seguit, va anar cap a la pica i es va rentar les mans amb cura, es va raspallar els cabells i es va mocar. Va treure un raspall de dents i es va rentar les dents de pressa, sense fer servir dentífric. Com que no tenia gaire temps, no es va passar el fil dental. Tampoc no feia falta que fos tan escrupolosa: no tenia cap cita. Va mirar-se al mirall i es va posar una mica de pintallavis. També es va arreglar les celles. Es va posar bé les barnilles del sostenidor, va allisar-se les arrugues de la brusa blanca i es va olorar les aixelles: no feien olor de suat. Després va tancar els ulls i, com sempre, va dir una oració. L’oració mateixa no significava res; tant li feia, què volgués dir. L’important era el fet de dir-la.

En acabar l’oració, va obrir els ulls i va observar la seva imatge reflectida al mirall. Perfecta. Es mirés per on es mirés, res no desentonava: semblava ben bé una dona de negocis eficient. Tenia l’esquena recta i els llavis tesos. L’únic que no acabava de lligar-hi era la bandolera plena. Potser hauria estat millor portar un maletí petit, però llavors potser hauria ofert una imatge massa professional. Per si de cas, va tornar a comprovar el que duia a la bandolera. Tot estava en ordre: hi havia tot el que hi havia d’haver, i tot estava posat de manera que ho pogués treure sense haver-ho de mirar.

Ara ja només quedava posar en pràctica el que estava planejat. Havia de dirigir-se cap al seu objectiu amb una fe i una falta de compassió inamovibles. Va descordar-se el botó de dalt de la brusa de manera que quan s’inclinés cap endavant se li veiés la regatera. Es va lamentar de no tenir una mica més de pit. Tan útil que li hauria estat!

Sense que la veiés ningú, va pujar amb l’ascensor fins a la quarta planta i després de caminar una mica pel passadís va trobar l’habitació 426. Va treure un classificador de paper que tenia preparat a dins de la bandolera, se’l va posar davant del pit i va trucar a la porta, amb un cop suau i concís. Va esperar un moment i va tornar a trucar, només una mica més fort, amb més contundència. Es va sentir una veu que remugava a dins i la porta es va obrir una mica. Va aparèixer la cara d’un home d’entre quaranta-cinc i cinquanta anys, vestit amb una camisa blau marí i uns pantalons de franel·la grisa, amb aire d’home de negocis que s’ha tret l’americana i la corbata. Semblava de mal humor i tenia els ulls vermells, com si no hagués dormit prou. En veure l’Aomame amb aquell vestit formal va fer una cara una mica sorpresa; potser es va imaginar que era una cambrera que venia a omplir la nevera de l’habitació.

– Perdoni que el molesti. Em dic Itô, i formo part de l’administració de l’hotel. Hem tingut un problema amb el sistema d’aire condicionat, i venia a revisar-lo, si em permet. Només seran cinc minuts -va dir l’Aomame, amb un gran somriure i un to de veu professional.

L’home va cloure una mica els ulls amb aire d’incomoditat.

– Estic fent una feina important, que corre pressa. ¿Li faria res esperar-se fins d’aquí a una hora, més o menys, que és quan deixaré l’habitació? De moment, diria que no hi ha cap problema, amb aquest aire.

– Em sap greu, però sembla que el problema té a veure amb la instal·lació elèctrica. Estem fent una revisió de seguretat d’urgència i la voldríem acabar tan aviat com fos possible. Estem passant per totes les habitacions. Si em deixa entrar, només trigaré cinc minuts.

– Què hi farem, doncs -va dir l’home, fent petar la llengua-. Però si he llogat aquesta habitació, ha estat precisament per poder treballar sense que em molestin.

Va assenyalar els documents que hi havia damunt de l’escriptori. Eren papers impresos amb ordinador amb tot de taules detallades. Devia estar preparant les dades que necessitava per a la reunió d’aquella nit. Tenia una calculadora i fulls plens de xifres.

L’Aomame sabia que aquell home treballava en una empresa relacionada amb el petroli: era especialista en inversions en infraestructures de l’Orient Mitjà, i, segons la seva informació, era molt competent en aquest àmbit. Això s’evidenciava en les seves maneres: havia tingut una bona educació, guanyava un bon sou i conduïa un Jaguar nou. De petit havia estat un nen consentit, havia estudiat a l’estranger, parlava bé l’anglès i el francès i tenia una autoconfiança que no trontollava davant de res. Era la mena de persona que no suporta, en cap circumstància, que els altres li demanin res, ni tampoc que el critiquin, especialment quan això ve d’una dona. En canvi, no li costava gens exigir coses als altres, i no es va sentir malament quan va pegar a la seva dona amb un pal de golf i li va trencar unes quantes costelles. Anava pel món com si ell en fos el centre, i es devia pensar que la Terra deixaria de girar, si ell no existís. S’enfadava si algú li feia nosa o el contradeia; s’enfadava terriblement, fins al punt de perdre els estreps.

– Amb permís -va dir l’Aomame amb un alegre somriure professional als llavis. I com si es tractés d’un fet consumat va avançar enèrgicament per entrar a mitges a l’habitació i, tot aguantant la porta amb l’esquena, va obrir el classificador i hi va escriure alguna cosa amb el bolígraf.- Vostè és… el senyor Miyama, ¿oi? -li va preguntar. Recordava la seva cara d’haver-la vist un munt de vegades en fotografies, però no es perdia res per comprovar que no es confonia de persona. Si s’equivocava, no hi havia marxa enrere.

– Sí, sóc en Miyama -va respondre ell en un to aspre, i va fer un sospir com si ho deixés córrer, com si digués que d’acord, que fes el que volgués. Després es va girar cap a l’escriptori amb el bolígraf a la mà i va tornar a agafar els documents que estava llegint. Damunt del llit doble sense desfer hi havia, llançades de qualsevol manera, l’americana i una corbata de ratlles; totes dues peces semblaven molt cares. L’Aomame va anar directament cap a l’armari encastat amb la bandolera a l’esquena: ja li havien explicat amb antelació que els controls de l’aire condicionat eren allí. A dins hi havia penjades una trinxera confeccionada amb un material molt suau i una bufanda de caixmir de color gris clar. L’equipatge es reduïa a un maletí de pell per portar-hi documents; no hi havia muda de roba ni necesser; potser no tenia la intenció de quedar-se a passar la nit. Damunt de l’escriptori hi havia una cafetera que havia fet portar al servei d’habitacions. L’Aomame va fer veure que comprovava els controls durant trenta segons i es va tornar a dirigir a en Miyama.

– Li agraeixo molt la seva col·laboració, senyor Miyama. No hi ha cap problema, a la instal·lació d’aquesta habitació.

– Però, ¿que no l’hi he dit d’entrada, que no hi havia cap problema a l’aire condicionat? -va dir en Miyama amb veu arrogant, sense ni tal sols girar-se.

– Perdoni… -va dir l’Aomame tímidament-. Si em permet, em sembla que té una cosa al clatell.

– ¿Al clatell? -va preguntar en Miyama, tot posant-se la mà a la part posterior del coll. Se la va fregar una mica i es va mirar el palmell amb desconfiança.- Jo diria que no hi tinc res.