Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I què, doncs?

– ¿Estàs lliure, demà al vespre?

Les classes de l’acadèmia començaven a primera hora del matí i s’acabaven a les quatre. Per bona o mala sort, després no tenia cap compromís.

– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo.

– Doncs vés al Nakamuraya, a Shinjuku, a les sis del vespre. He reservat una taula força tranquil·la del fons a nom meu. Ho paga l’empresa, o sigui que podeu menjar i beure tot el que vulgueu. I parleu tots dos tranquil·lament.

– ¿És a dir que tu no vindràs?

– La Fukaeri ha posat la condició que parléssiu vosaltres dos sols. Es veu que no cal que parli amb mi, de moment.

En Tengo va callar.

– En resum -va dir en Komatsu amb veu alegre-: a veure si t’hi llueixes, Tengo. Potser és perquè ets grossot, però caus força bé a la gent. A més a més, com que fas de professor en una acadèmia, estàs acostumat a parlar amb noies d’institut crescudetes. Tu ho faràs més bé que jo. Convenç-la amb bones paraules i fes que confiï en tu. Espero bones notícies!

– Un moment. ¿Que no vas ser tu, de bon començament, qui va fer aquesta proposta? Jo encara no t’havia dit ni que sí ni que no. Ja et vaig dir l’altre dia que a mi, aquest projecte, em sembla força arriscat, i que dubto que sigui tan fàcil dur-lo a terme. Fins i tot podríem tenir problemes des del punt de vista social. ¿Com vols que convenci aquesta noia, tot d’un plegat, si encara no m’he decidit jo mateix?

En Komatsu va quedar una estona callat a l’auricular. Després va tornar a parlar:

– Escolta, Tengo, això ja està en marxa: ara ja no podem aturar el tren, per baixar-ne. Jo ja ho tinc decidit, i estic segur que tu ja ho tens mig decidit, també. Ja hi estem tots dos embarcats.

– Però, ¿que no em vas dir que m’ho pensés amb calma, l’altre dia?

– D’això fa cinc dies. ¿Què has decidit, després de pensar-hi amb calma?

En Tengo no va saber què dir.

– Encara no he pres cap decisió -va admetre amb franquesa.

– Doncs, de moment, ¿per què no et trobes amb la Fukaeri i en parleu? Ja ho decidiràs després, què vols fer.

En Tengo es va prémer fort el pols amb les puntes dels dits. El cap encara no li rutllava bé.

– D’acord, de moment parlaré amb la Fukaeri. Demà a les sis al Nakamuraya, a Shinjuku. Li explicaré la situació general jo mateix. Però no et puc prometre res més: jo l’hi puc explicar, però el que no puc fer és convèncer-la.

– És clar, ho entenc perfectament.

– ¿I què en sap, ella, de mi?

– Li he explicat una mica qui ets. Que tens vint-i-nou o trenta anys, que ets solter i que fas de professor en una acadèmia de Yoyogi. Que ets molt robust i que no ets mala persona, que no vas pel món devorant noietes. Que vius modestament i que tens uns ulls molt bondadosos. I que t’agrada molt la seva obra. Això, més o menys.

En Tengo va sospirar. Quan intentava pensar, els fets semblaven acostar-se i allunyar-se alternativament.

– Escolta, Komatsu: ¿que me’n puc tornar al llit, ja? Són gairebé dos quarts de dues, i a mi, almenys, m’agradaria dormir una mica, abans que es fes de dia. Demà tinc tres classes, al matí.

– Molt bé. Bona nit. Somia coses maques -va dir, i va penjar el telèfon sense cap cerimònia.

En Tengo va mirar un moment l’auricular que tenia a la mà, i després va penjar. Si pogués dormir, voldria adormir-se tan aviat com fos possible, i si pogués somiar coses maques, li agradaria somiar-les, però sabia que li costaria agafar el son, després d’haver-se hagut de despertar tant sí com no a aquella hora i haver hagut d’escoltar tota aquella història. Podia fer servir el recurs de beure alcohol per adormir-se, però no en tenia ganes. Al final, va beure un got d’aigua, va tornar al llit, va encendre el llum i va començar a llegir un llibre. Pensava llegir fins que li vingués son, però no es va adormir fins abans de l’alba.

Després de fer les tres classes a l’acadèmia es va dirigir a Shinjuku en tren. Es va comprar uns llibres a la llibreria Kinokuniya i va anar cap al Nakamuraya. Quan va donar el nom de Komatsu a l’entrada el van portar a una taula força tranquil·la que hi havia al fons. La Fukaeri encara no havia arribat, i va dir al cambrer que s’esperaria fins que arribés l’altra persona. El cambrer li va preguntar si volia prendre res mentre s’esperava, i en Tengo li va respondre que estava bé, per tant el cambrer se’n va anar després de deixar l’aigua i la carta damunt la taula. En Tengo va obrir un dels llibres que acabava de comprar i el va començar a llegir. Era un llibre sobre embruixos que considerava quina funció havien tingut els encanteris en la societat japonesa. A l’antiguitat, havien tingut un paper molt important dins la comunitat: servien per dissimular i compensar les mancances i incoherències del sistema social. Devia ser una època força entretinguda.

A un quart de set la Fukaeri encara no havia aparegut. En Tengo no hi va donar importància i va continuar llegint. No es va sorprendre especialment que fes tard. Aquella història no tenia cap mena de sentit, i per tant no podia pas queixar-se si els esdeveniments tampoc no en tenien. No seria estrany que ella hagués canviat d’opinió i no es presentés. O, fins i tot, potser s’estimava més que no es presentés. Seria millor així, més fàcil. Informaria en Komatsu que havia esperat la tal Fukaeri durant una hora i que ella no havia vingut. Després, passés el que passés, no seria assumpte seu. Menjaria tot sol i se’n tornaria a casa. Així hauria complert el seu deure amb en Komatsu.

La Fukaeri es va presentar a les sis i vint-i-dos minuts. Va arribar a la taula guiada pel cambrer i es va asseure davant seu. Va posar dues petites mans damunt la taula i, sense treure’s l’abric, va mirar fixament en Tengo. No va dir ni «perdó per haver fet tard» ni «em sap greu haver-te fet esperar»; ni tan sols un «encantada» o un «bona tarda». Es va limitar a mirar en Tengo directament a la cara, com si observés de lluny un paisatge que no havia vist mai. Déu n’hi do, va pensar en Tengo.

La Fukaeri era menuda. Totes les parts del seu cos eren delicades, i els trets del rostre eren més bells que a la fotografia. El que més cridava l’atenció, de la seva cara, eren els ulls, uns ulls profunds i memorables. En Tengo es va sentir intranquil, sota la mirada d’aquell parell de ninetes llustroses com laca negra. Ella gairebé no parpellejava. Semblava que ni tan sols respirés. Tenia els cabells llisos, com si algú els hi hagués ordenat amb un regle d’un en un, i la forma de les celles s’hi adeia molt bé. I, com passa amb la majoria de noies adolescents boniques, la seva expressió no estava maculada per la quotidianitat. Alhora, s’hi percebia alguna mena de desequilibri, potser perquè les dues ninetes tenien una profunditat força diferent, la qual cosa feia sentir incòmoda la persona que les observava. Era impossible endevinar què pensava. En aquest sentit, la seva bellesa no era la de les models de les revistes o les cantants famoses. Per això mateix, però, hi havia en ella alguna cosa provocadora i atractiva.

En Tengo va tancar el llibre i el va deixar en un extrem de la taula, va posar-se bé, amb l’esquena recta, i va fer un glop d’aigua. Tenia raó, en Komatsu: si aquella noia guanyava el premi literari, no es podria treure de sobre els mitjans de comunicació. Sens dubte, crearia força rebombori. No els seria pas senzill, dur a terme el seu pla.

Va venir el cambrer i va deixar la carta i un got d’aigua davant de la Fukaeri, però ni així no es va moure: va continuar mirant la cara d’en Tengo sense ni tan sols tocar la carta. Va ser ell, resignat, qui va saludar-la. Davant d’ella, se sentia el cos cada vegada més gros.