Haruki Murakami - 1Q84

La Fukaeri no li va tornar la salutació, i va continuar mirant en Tengo.

– A tu, et conec -va dir, finalment, amb veu fluixa.

– ¿Em coneixes? -va preguntar en Tengo.

– Ets professor de matemàtiques.

– És veritat -va reconèixer en Tengo.

– He vingut dues vegades.

– ¿A les meves classes?

– Sí.

Hi havia diverses peculiaritats, en la seva manera de parlar: la concisió de les frases, la manca crònica d’entonació, la limitació -o, com a mínim, la impressió que tenia l’interlocutor de la limitació- del vocabulari. Tal com li havia dit en Komatsu, aquella noia era realment una mica estranya.

– ¿O sigui que ets alumna de la meva acadèmia? -va preguntar en Komatsu.

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Només vaig venir a escoltar.

– Se suposa que sense carnet d’alumne no pots entrar a la classe.

La Fukaeri solament va arronsar les espatlles, com si se sorprengués que un adult fes una pregunta tan estúpida.

– ¿I què et van semblar, les classes? -va demanar en Tengo. Una altra pregunta sense solta ni volta.

La Fukaeri va beure un glop d’aigua sense desviar la mirada. No va respondre. Bé, si va venir dues vegades, la primera no devia tenir una impressió gaire dolenta, va suposar en Tengo; si no li hagués interessat, ho hauria deixat després de la primera classe.

– ¿Fas l’últim any d’institut, oi? -va preguntar en Tengo.

– De moment.

– ¿Prepares els exàmens per a la universitat?

Ella va fer que no amb el cap.

En Tengo no va saber si volia dir que no volia parlar dels exàmens d’ingrés a la universitat o si no els pensava fer. Va recordar que en Komatsu li havia dit que era una noia molt callada.

El cambrer va venir a agafar-los la comanda. La Fukaeri encara no s’havia tret l’abric. Va demanar amanida i pa.

– Només això -va dir, i va tornar la carta al cambrer. I com si hi hagués pensat de sobte, va afegir:- I un got de vi blanc.

El cambrer, força jove, va estar a punt de dir alguna cosa sobre la seva edat, però sota la mirada fixa de la Fukaeri es va posar vermell i es va empassar les seves paraules. Déu n’hi do, va tornar a pensar en Tengo. Ell va demanar linguine de marisc i, d’acord amb la seva acompanyant, una copa de vi blanc.

– Ets professor i escrius novel·les -va dir la Fukaeri. Allò devia ser una pregunta dirigida a en Tengo: semblava que un dels trets característics de la seva parla consistia a no posar signe d’interrogació a les preguntes.

– De moment, sí -va respondre en Tengo.

– No sembles ni una cosa ni l’altra.

– Potser no -va dir en Tengo. Va intentar fer un somriure, però no li va sortir.- Tinc el títol per fer de professor i faig classes en una acadèmia, però no es pot dir que sigui professor oficialment. I escric novel·les però encara no me n’han publicada cap, o sigui que encara no sóc novel·lista, tampoc.

– No ets res.

En Tengo va assentir.

– Tens raó: de moment, no sóc res, jo.

– T’agraden les matemàtiques.

En Tengo va afegir el signe d’interrogació a les paraules de la Fukaeri i li va tornar a respondre:

– Sí que m’agraden. M’han agradat des de sempre, i encara m’agraden.

– Què t’agrada.

En Tengo va completar la frase: «¿Què t’agrada, de les matemàtiques?».

– Bé, doncs, quan dónes prioritat a les xifres, pots arribar a assolir una sensació de gran tranquil·litat. Pots simplificar les coses en la mesura que es poden simplificar.

– Va ser divertit, el que vas dir sobre les integrals.

– ¿A la classe de l’acadèmia, vols dir?

La Fukaeri va fer que sí.

– ¿A tu t’agraden, les matemàtiques?

La Fukaeri va fer una mica que no amb el cap: les matemàtiques no li agradaven.

– Però, ¿et va agradar el que vaig dir sobre les integrals? -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Parlaves com si les integrals fossin importants.

– ¿Ah, sí? -va dir en Tengo. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.

– Era com si parlessis d’una persona important -va dir ella.

– Potser encara puc ser més apassionat parlant de les progressions -va dir en Tengo-. Personalment, les progressions són la part que m’agrada més del temari de matemàtiques de la secundària superior.

– T’agraden les progressions -va tornar a preguntar la Fukaeri sense fer servir el signe d’interrogació.

– Per a mi, són com El clavecí ben temperat de Bach: mai no te’n canses, sempre hi pots descobrir alguna cosa nova.

– Conec El clavecí ben temperat.

– ¿T’agrada Bach?

La Fukaeri va assentir.

– El Professor sempre l’escolta.

– ¿El professor? -va preguntar en Tengo-. ¿Vols dir un professor del teu institut?

La Fukaeri no va respondre. Va mirar en Tengo amb una expressió que semblava voler dir que encara era massa aviat per parlar d’aquell tema.

Tot seguit es va treure l’abric, com si hi acabés de pensar: va moure el cos per fer-lo lliscar, com un insecte que fa la muda, fins a sortir-ne i deixar-lo, sense molestar-se a plegar-lo, al respatller de la cadira. Sota l’abric duia un jersei prim de coll alt, d’un color verd pàl·lid, i texans de color blanc. No duia accessoris, ni anava maquillada, però tot i així cridava l’atenció. Era prima, però en proporció tenia uns pits grossos que atreien irresistiblement la mirada. També tenien una forma molt bonica. En Tengo s’havia d’esforçar a no dirigir-hi la vista, però igualment els ulls se li n’anaven cap allà, com se’n van cap al centre d’un gran remolí quan l’observem.

Van portar-los les copes de vi blanc. La Fukaeri en va fer un glop i va deixar la seva copa damunt la taula guaitant-la com si rumiés alguna cosa. En Tengo només hi va posar els llavis, a manera de senyal: ara havien de parlar de coses importants.

La Fukaeri es va posar les mans als cabells negres i llisos i se’ls va pentinar una mica amb els dits. Els seus moviments eren meravellosos, els seus dits eren meravellosos. Cadascun d’aquells dits prims semblava que es movia seguint un propòsit i unes directrius pròpies, i feien sentir la presència d’alguna mena d’encanteri.

– ¿Què m’agrada, de les matemàtiques? -va tornar-se a preguntar en Tengo en veu alta, parant atenció a no dirigir la mirada als dits i als pits de la Fukaeri-. Les matemàtiques són com un corrent d’aigua -es va respondre-. Evidentment, hi ha un munt de teories força complicades, però l’explicació bàsica sempre és molt simple. Igual que l’aigua, que va d’un punt més alt a un de més baix recorrent la distància més curta possible, també hi ha un sol curs possible, per als nombres. Si te’ls quedes observant, aquest curs es fa evident tot sol. Només cal que te’ls miris fixament. No cal que facis res. Si et concentres i afines la vista, tot es torna clar per si sol. No hi ha res, en aquest món tan gran, que sigui tan amable amb nosaltres com els nombres.

La Fukaeri es va quedar un moment pensant en això.

– Per què escrius novel·les -va preguntar ser fer cap entonació.

En Tengo va desenvolupar aquella pregunta en una frase molt més llarga:

– Si t’ho passes tan bé amb les matemàtiques, no tens cap necessitat d’esforçar-te tant a escriure novel·les, ¿no? Continua amb les matemàtiques per sempre, i ja està. ¿És això, el que vols dir?

La Fukaeri va fer que sí amb el cap.

– Bé, doncs… La vida real és diferent, de les matemàtiques. Les coses no sempre recorren per força la distància més curta. Per a mi, les matemàtiques… ¿Com ho podria explicar? Són massa naturals. Per a mi, són com mirar un paisatge molt bonic. Són només el que tens allà davant. No cal canviar-hi res. Per això, quan sóc al món de les matemàtiques, hi ha cops que tinc la sensació d’anar-me tornant transparent. I de vegades això em fa por.