Haruki Murakami - 1Q84

– No és que hagi negociat res, de fet -va dir en Tengo-. Ni l’he haguda de convèncer. Jo li he explicat el nostre projecte i després ella ha decidit tota sola el que ha volgut.

– Tant me fa, com hagi anat. Si te n’has sortit, no en tinc cap queixa. Ara ja podem continuar amb el nostre pla.

– Abans, però, m’he de trobar amb algú.

– ¿Amb qui?

– No sé qui és, però la Fukaeri vol que m’hi trobi i que hi parli.

En Komatsu va quedar uns segons callat.

– ¿I quan hi has quedat?

– Diumenge. M’hi portarà la Fukaeri.

– Una cosa molt important, sobre el nostre secret -va dir en Komatsu amb veu seriosa-: com menys persones el coneguin, millor. Ara, només hi ha tres persones, al món, que coneguem el nostre pla: tu, jo i la Fukaeri. Vull mantenir aquesta xifra tan baixa com sigui possible. ¿Ho has entès?

– En principi, sí -va dir en Tengo.

Després, la veu d’en Komatsu es va tornar a suavitzar.

– Però, sigui com sigui, la Fukaeri ha dit que està d’acord que tu refacis el seu original. Això és el més important de tot. La resta, ja ho anirem solucionant.

En Tengo es va canviar l’auricular a la mà esquerra i es va passar lentament l’índex de la dreta pel pols.

– Escolta, Komatsu, no acabo d’estar tranquil. No és que en tingui cap prova clara, però no puc evitar tenir la sensació que ens estem embolicant amb una cosa que no és normal. Quan he estat amb la Fukaeri no l’he notada, però des que ens hem separat cada vegada és més forta. No sé si dir-ne pressentiment o si dir-ne intuïció, però, sigui el que sigui, aquí hi ha alguna cosa estranya, alguna cosa que no és normal. No m’ho diu el cap, sinó el cos.

– ¿Tens aquesta sensació perquè has parlat amb la Fukaeri?

– Potser sí. Diria que la Fukaeri és autèntica, tot i que és clar, això no és res més que una intuïció meva.

– ¿Vols dir que el seu talent és autèntic?

– No sé si és qüestió de talent: l’acabo de conèixer -va dir en Tengo-. El que vull dir és que potser ella veu realment coses que nosaltres no veiem. Potser té algun sentit especial. És això, el que em fa ballar el cap.

– ¿Vols dir que no hi acaba de tocar?

– És veritat, que és una mica excèntrica, però jo no diria que no hi toca. De moment, ens hem anat entenent -va dir en Tengo, i va fer una petita pausa-. Però hi ha alguna cosa que em preocupa.

– Sigui com sigui, tu li has interessat, com a persona -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar.

– No ho sabria dir, això -va respondre.

– Ha parlat amb tu i, com a mínim, ha pensat que eres capaç de reescriure Crisàlide d’aire. És a dir: que li has caigut bé. És tot un èxit, Tengo. Jo tampoc no ho sé, què passarà més endavant. És clar, que ens arrisquem, però el risc és el que fa que la vida tingui gràcia. Ja pots començar a revisar Crisàlide d’aire ara mateix. No tenim temps. Hem de tornar el text revisat a la pila de les obres que s’han presentat tan aviat com sigui possible, i canviar-lo per l’original. ¿En tindràs prou, amb deu dies?

En Tengo va deixar anar un sospir.

– És molt just.

– No cal que sigui la versió final. Abans de la fase següent el pots tornar a revisar una mica. De moment, l’has de deixar en condicions perquè passi.

En Tengo va fer una estimació mental aproximada de la feina.

– Així, potser me’n puc sortir, més o menys, en deu dies. Però continua sent una feinada.

– Tu fes-ho -va dir en Komatsu amb veu alegre-. Mira el món amb els seus ulls. Tu seràs l’intermediari que unirà el món de la Fukaeri amb el món real. Tu ho pots fer, això, Tengo. Tu…

Les monedes de deu iens es van acabar en aquest punt de la conversa.

Un cop enllestida la feina, l’Aomame va caminar una estona i després va agafar un taxi i es va dirigir a un hotel d’Akasaka. Abans de tornar a casa i posar-se a dormir li calia prendre una mica d’alcohol per calmar els nervis. Perquè no s’havia d’oblidar que feia tot just un moment havia enviat un home a l’altre món. Per molt que fos una rata que no tenia dret ni a queixar-se, al capdavall una persona era una persona. Encara sentia a les mans la sensació de quan havia acabat amb la seva vida: l’últim sospir, l’ànima que se separava del cos. L’Aomame hi havia anat unes quantes vegades, al bar d’aquell hotel. Era al pis més alt de l’edifici, tenia molt bona vista i a la barra s’estava molt bé.

Quan va entrar al bar passaven una mica de les set. Un duo de piano i guitarra de nois joves tocava Sweet Lorraine. Imitaven la versió que n’havia fet Nat King Cole en una de les seves gravacions més antigues, però no estava malament. Com sempre, es va asseure a la barra i va demanar un gintònic i uns pistatxos. Encara no hi havia gaire gent: una parella jove que mirava la vista nocturna mentre prenia un còctel, un grup de quatre homes amb vestits formals que semblava parlar de negocis i un matrimoni d’estrangers de mitjana edat amb vasos de Martini a la mà. Ella va fer durar el seu gintònic. No es volia emborratxar gaire de pressa: la nit encara era llarga.

Va treure un llibre de la bandolera i es va posar a llegir. Tractava sobre els Ferrocarrils de Manxúria a la dècada de 1930. Els Ferrocarrils de Manxúria (Ferrocarrils del Sud de Manxúria, SL) van néixer l’any després que acabés la guerra russojaponesa, quan les vies de ferrocarril i els seus drets d’explotació van ser transferits de mans russes a japoneses i van experimentar un creixement a gran escala. L’avantguarda de l’Imperi japonès els va emprar durant l’ocupació de la Xina, i el 1945 van ser desmantellats per l’exèrcit soviètic. Fins a l’any 1941, quan va esclatar la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica, la connexió d’aquestes vies amb les de Sibèria permetia anar de Shimonoseki a París en tretze dies.

A l’Aomame se li va acudir que a una dona jove, vestida amb roba de negocis, bevent sola a la barra d’un bar amb una gran bandolera al seient del costat i llegint un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria amb enquadernació en rústica, la podien prendre per una prostituta de luxe que buscava clients. De fet, però, ni tan sols sabia quina pinta solien tenir, les prostitutes de luxe de debò. Suposant que ella fos una prostituta que busqués algun home de negocis ric, potser intentaria no semblar una prostituta, tant per no posar nerviós el client com perquè no la fessin fora del bar. Per exemple, es posaria un vestit formal de la Junko Shimada i una brusa blanca, es maquillaria poc, portaria una gran bandolera d’aspecte professional i tindria un llibre sobre els Ferrocarrils de Manxúria obert al davant. Pensant-hi bé, a la pràctica no hi havia cap diferència entre el que ella feia ara i el que faria una prostituta que esperés algun client.

A mesura que passava el temps, el bar s’omplia a poc a poc. Quan se’n va adonar, tot el seu voltant era ple de converses animades, però no apareixia cap client com el que buscava ella. Va demanar un altre gintònic i bastonets de verdura, perquè encara no havia sopat, i va continuar llegint. Al cap de poc va entrar un home i es va asseure a la barra. Anava sol. Estava força moreno i portava un vestit blau grisós ben confeccionat, i una corbata no gens mal triada, ni massa ostentosa ni massa discreta. Devia tenir uns cinquanta anys, els cabells se li havien aclarit força i no duia ulleres. Devia haver vingut a Tòquio per feina, havia enllestit els assumptes del dia i li havien vingut ganes de fer una copa abans de ficar-se al llit. Igual que l’Aomame: volia calmar l’excitació dels nervis introduint en el seu cos la quantitat justa d’alcohol.