Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va somriure educadament. «Però, ¿que no ho veus, que la teva feina m’interessa una merda?», va pensar; «a mi, l’únic que m’interessa, de tu, és la forma del teu cap». Però, evidentment, això no l’hi va dir.

– He acabat una feina i m’han vingut ganes de fer una copa. Demà al matí n’he d’enllestir una altra i després me’n torno a Osaka.

– Jo també he acabat una feina important, fa un moment -va dir l’Aomame.

– ¿Ah, sí? ¿Quina és, la teva professió?

– No tinc gaires ganes de parlar de la meva professió, però bé, és una professió especialitzada.

– Una professió especialitzada -va repetir l’home-. Una professió que exigeix destresa i preparació, que no pot fer qualsevol.

«¿Que ets un diccionari amb potes, tu?», va pensar l’Aomame. Però s’ho va callar i es va limitar a esbossar un somriure.

– Sí, una cosa així.

L’home va fer un altre glop de whisky amb soda i va picar un pistatxo.

– Estic una mica intrigat, però no tens gaires ganes de parlar de la teva professió.

– De moment -va assentir l’Aomame.

– ¿No deu ser pas una professió en què calgui fer servir les paraules? Com, per exemple, editora o professora d’universitat.

– ¿Per què t’ho sembla?

L’home es va posar la mà al nus de la corbata i se’l va tornar a estrènyer. També es va cordar el botó de la camisa.

– Perquè sí, perquè m’ha semblat que estaves molt concentrada, llegint aquell llibre tan gruixut.

L’Aomame va picar lleugerament la vora del got amb les ungles.

– El llibre, el llegeixo perquè m’agrada. No té a veure amb la feina.

– Em rendeixo, doncs. No m’ho imagino.

– No ho crec, que t’ho imaginis -va dir l’Aomame. Ni que t’ho poguessis imaginar mai, va afegir-hi mentalment.

L’home examinava el cos de l’Aomame dissimuladament. Ella va fer veure que li havia caigut alguna cosa per inclinar-se cap endavant i deixar-li veure la regatera tant com volgués. També devia haver vist una mica la forma dels mugrons, i els sostenidors blancs de puntes. Després va tornar a alçar el cap i va beure whisky amb gel; els glaçons del got, grossos i de forma rodona, van fer un so sec.

– ¿En vols un altre? Jo sí que en demanaré un altre -va dir l’home.

– Sí, sisplau -va respondre ella.

– L’aguantes bé, l’alcohol.

L’Aomame va fer un somriure ambigu, i de sobte es va posar seriosa.

– Ai, ara me n’he recordat: volia preguntar una cosa.

– ¿Quina cosa?

– ¿Que els han canviat, últimament, els uniformes de la policia? ¿I el tipus de pistola que porten?

– ¿Quan vols dir, últimament?

– Aquesta última setmana, més o menys.

L’home va fer una cara una mica estranyada.

– Sí que els van canviar, els uniformes i les pistoles de la policia, però ja en fa uns quants anys, d’això. Els uniformes eren més ajustats i els van fer més informals, més com jerseis, i les pistoles d’ara són un model nou, automàtic. Em sembla que no hi ha hagut cap més canvi important, a part d’aquests.

– Però, ¿els policies japonesos portaven tots revòlvers amb tambor dels antics, no, fins la setmana passada?

L’home va negar amb el cap.

– No. Ja fa força temps que tots porten pistoles automàtiques.

– ¿N’estàs segur, del que dius?

L’home va quedar una mica parat en sentir el seu to de veu. Li va aparèixer una arruga entre les celles mentre procurava recordar-ho exactament.

– Bé, tampoc no ho recordo exactament, però diria que va sortir als diaris, que s’havien canviat les pistoles de tota la policia. Hi va haver una mica de polèmica, en aquell moment. Algunes organitzacions no governamentals van protestar perquè deien que les pistoles noves eren massa sofisticades.

– ¿I en fa uns quants anys, d’això? -va preguntar l’Aomame.

L’home va cridar un bàrman d’una certa edat i li va demanar quan va ser, que havien renovat els uniformes i les pistoles dels policies.

– Va ser la primavera de fa dos anys -va respondre el bàrman sense pensar-s’ho gens.

– ¿Ho veus? Els bàrmans dels hotels de primera categoria ho saben tot -va comentar l’home, rient. El bàrman també va riure.

– No, no és pas veritat. Però resulta que el meu germà és policia, i me’n recordo molt bé. Al meu germà no li agradava, la forma que tenia l’uniforme nou, i no parava de queixar-se’n. I també deia que la pistola nova pesava massa. Encara se’n queixa ara. És una Beretta automàtica de nou mil·límetres, i té un pestell que permet que funcioni com a semiautomàtica. Ara, Mitsubishi té la llicència de fabricació per a tot el país. Aquí, al Japó, gairebé no hi ha mai enfrontaments armats, i no hi ha necessitat de fer servir unes pistoles tan eficients. De fet, la preocupació més gran que tenen és que no els les robin. Però les directius del govern deien que s’havia de millorar l’eficiència de la policia.

– ¿I què va passar, amb els revòlvers vells? -va preguntar l’Aomame intentant controlar el to de veu.

– Se suposa que els van recollir tots i els van desmuntar i destruir -va respondre el bàrman-. Ho vaig veure a les notícies de la televisió, com els desmuntaven. És una feina impressionant, destruir tants revòlvers i retirar-ne la munició.

– ¿I per què no els venen a l’estranger? -va dir l’home dels cabells esclarissats.

– La constitució prohibeix l’exportació d’armes -li va fer notar el bàrman amb humilitat.

– ¿Ho veus, com els bàrmans dels hotels de primera categoria…?

– És a dir, que des de fa dos anys, la policia japonesa no fa servir mai revòlvers, ¿oi? -va preguntar l’Aomame al bàrman, interrompent l’home.

– Pel que jo sé, no.

L’Aomame va arrugar una mica el front. Aquell mateix matí havia vist policies que anaven vestits amb els uniformes de sempre i que portaven els mateixos revòlvers que abans. No n’havia sentit res, que tots els revòlvers antics, fins a l’últim, haguessin estat eliminats. Però era impensable que tant l’home de mitjana edat com el bàrman s’equivoquessin alhora, o que mentissin. La qual cosa volia dir que era ella qui estava equivocada.

– Moltes gràcies. Ja n’hi ha prou, de parlar d’això -va dir al bàrman, que va fer un somriure professional, com un signe de puntuació ben posat, i va tornar a la feina.

– ¿Que t’interessa, la policia? -li va preguntar l’home de mitjana edat.

– No és que m’interessi -va dir l’Aomame, amb una certa ambigüitat-; només és que tinc els records una mica confusos.

Els van portar els Cutty Sark amb soda i amb gel i tots dos van beure. L’home va parlar de iots. Tenia un petit iot de propietat amarrat al port esportiu de Nishimiya. Així que tenia un dia de festa, sortia al mar amb aquest iot. Va descriure amb passió quin sentiment tan meravellós experimentaves quan eres damunt l’aigua, tot sol, i senties el vent sobre el cos. L’Aomame no tenia gens de ganes de sentir tota aquella xerrameca sobre iots. S’hauria estimat més, fins i tot, parlar de la història dels coixinets de boles o de la distribució dels recursos minerals d’Ucraïna que no pas d’allò. Va fer un cop d’ull al rellotge de polsera.

– Ja és força tard. ¿Et fa res, que et faci una pregunta directa?

– No, és clar que no.

– Bé, és que, de fet, és una pregunta relativament personal.

– Si la puc contestar…

– ¿Tens la tita més aviat grossa?

L’home va obrir lleugerament la boca, va tancar una mica els ulls i es va quedar mirant la cara de l’Aomame; feia l’efecte que no s’acabava de creure el que havia sentit. Però l’Aomame estava completament seriosa, i no semblava que fes broma: n’hi havia prou de veure-li els ulls.