Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo hi va pensar un moment.

– Sí, m’hi puc posar quan vulgui, així que ho decideixi. Però per donar-nos permís per refer l’obra la Fukaeri ens va posar la condició que diumenge parlés amb no sé quina persona, i encara no hi he parlat. I si quan la veig no ens entenem, haurà estat una pèrdua de temps i de diners.

– No hi fa res; segur que ens posem d’acord. No et preocupis pels detalls, ara, i comença a treballar immediatament. Anem contra rellotge.

– Estàs molt segur, que l’entrevista anirà bé.

– Tinc una intuïció -va dir en Komatsu-. En tinc molta, jo, d’intuïció. De res que s’assembli al talent sembla que no en tinc gaire, però d’intuïció en tinc per donar i per vendre. Modèstia a part, és gràcies a la intuïció que he arribat fins on sóc ara. ¿Tu saps quina és la diferència més gran entre el talent i la intuïció, Tengo?

– Ni idea.

– Tenir molt talent no t’assegura que menjaràs cada dia, però si tens intuïció, pots estar tranquil, que no et moriràs de gana.

– M’ho apuntaré -va dir en Tengo.

– O sigui que no et preocupis gens ni mica. Comença a treballar-hi avui mateix.

– A mi no em fa res, si això és el que vols. Només t’ho deia perquè no voldria haver-me de lamentar d’haver treballat per no res, si pugem a un tren que encara no sabem si va enlloc.

– Jo n’assumeixo la responsabilitat, d’això.

– Molt bé. A la tarda he quedat amb una persona, però després estic lliure. Al matí aniré a mirar botigues, per comprar el processador de textos.

– Sí, sisplau. Confio en tu. Capgirarem el món, nosaltres dos junts.

Passades les nou li va trucar l’amiga casada amb qui es veia. Acabava d’acompanyar el marit i els nens a l’estació. Havien quedat que ella aniria a l’apartament d’en Tengo aquella tarda. Els divendres era el dia que sempre es veien.

– No acabo d’estar fina -li va dir ella-. Em sap greu, però avui no podré venir. ¿Ens veiem la setmana que ve?

«No acabo d’estar fina» era un eufemisme per dir que tenia la regla. L’havien educada per fer servir aquests eufemismes tan elegants. Al llit, ella no era especialment elegant, ni feia servir eufemismes, però això era una altra qüestió.

– A mi també em sap greu que no ens puguem veure- va dir en Tengo-, però bé, no s’hi pot fer res.

De fet, però, aquella setmana, precisament, no li sabia tan greu, no poder-la veure. En Tengo s’ho passava bé, al llit amb ella, però ja estava pensant en com refer Crisàlide d’aire. Tenia diverses idees per reescriure-la, que li apareixien i li desapareixien a la ment com les primeres molècules vives al brou primitiu en ebullició. Va pensar que feia igual que en Komatsu: abans que tot estigués lligat formalment, el cap anava a la seva i ja s’havia posat a treballar.

A les deu va anar a Shinjuku i es va comprar un processador de textos Fujitsu amb la targeta de crèdit. Era un dels models més nous, força més lleuger que els anteriors de la mateixa sèrie. També va comprar fulls i una cinta de recanvi. Va carregar-lo fins al seu apartament, el va deixar damunt de l’escriptori i el va endollar. A la feina també feia servir un processador Fujitsu dels grossos, i les funcions bàsiques d’aquest, tot i que era petit, no eren gaire diferents. En Tengo va començar a treballar en Crisàlide d’aire mentre anava descobrint com es feia servir.

No tenia res que es pogués considerar un pla definit per reescriure la novel·la; tan sols unes quantes idees sobre detalls concrets. No havia pensat en cap mètode o principi de treball coherent. Ni tan sols estava segur que fos possible reescriure d’una manera lògica una novel·la tan fantàstica i sensorial com Crisàlide d’aire. Tal com deia en Komatsu, era evident que en caldria modificar dràsticament la redacció, però, ¿com ho havia de fer, llavors, per evitar perdre l’atmosfera i les qualitats del text original? ¿No era el mateix que introduir un esquelet en una papallona, el que estava a punt de fer? Pensant-hi, en Tengo es va sentir perdut, i cada cop més nerviós. Però tot estava en marxa, ja, i tenia un temps limitat: no es podia permetre quedar-se amb els braços plegats, pensant. L’únic que podia fer, de moment, era començar arreglant d’un en un tots els elements que anés trobant. Podia ser que mentre feia aquest treball artesanal i minuciós sorgís per si sola una imatge de conjunt.

«Tu ho pots fer, n’estic completament segur», havia afirmat en Komatsu, ple de confiança. I, sense saber com, en Tengo havia estat capaç d’empassar-se el que li havia dit. En Komatsu era una persona conflictiva, tant pel que feia com pel que deia, i bàsicament només pensava en ell mateix. Sens dubte, si s’hi veiés obligat, deixaria en Tengo a l’estacada, sense ni pensar-hi. No obstant això, com deia ell mateix, tenia una intuïció molt especial, com a editor. Mai no dubtava: passés el que passés, prenia immediatament una decisió i passava a l’acció, sense preocupar-se pel que pogués pensar la gent. Era una qualitat imprescindible per ser un bon comandant al front de guerra; una qualitat que de ben segur no posseïa en Tengo.

Eren dos quarts d’una quan en Tengo es va posar de debò a reescriure el text. Va introduir al processador les primeres pàgines de Crisàlide d’aire, sense modificar-les, fins a un punt on anava bé de tallar. Va decidir començar treballant amb aquest bloc de text fins que en quedés satisfet, arreglant completament la redacció però sense tocar gens el contingut, com si redecorés un pis. Mantindria l’estructura exactament tal com estava, perquè no hi havia cap problema; tampoc no canviaria la instal·lació de l’aigua. Tota la resta d’elements que es poguessin reemplaçar -el paviment, el sostre, les parets, els envans…-, els arrencaria i els faria nous. «Sóc un bon mestre constructor que es farà càrrec de tot», es va dir a si mateix. No disposava de cap plànol que li servís d’orientació: hauria d’aplicar la seva intuïció i experiència per resoldre els problemes a mesura que se’ls anés trobant.

Va afegir explicacions als passatges que costaven d’entendre en una primera lectura i va fer que les frases fossin més fàcils de seguir. Va eliminar les parts sobreres i les expressions repetides i va afegir les que hi faltaven. De tant en tant canviava l’ordre d’algunes frases o fragments. El nombre d’adjectius i adverbis de l’original era extremament baix i va respectar aquesta peculiaritat, però quan sentia que faltava alguna expressió adjectiva, triava les paraules oportunes i les hi afegia. Tot i que, en conjunt, l’expressió de la Fukaeri era força infantil, tenia les seves virtuts i les seves mancances, i la feina de destriar entre unes i altres li va ocupar més temps del que havia previst. Hi havia parts difícils d’entendre o de llegir perquè l’estil resultava infantil, però, d’altra banda, hi havia expressions que et deixaven bocabadat de tan vives que eren, precisament pel seu infantilisme. Les primeres les arrencava sense contemplacions i les substituïa per unes altres, i les segones les deixava tal com estaven.

Mentre hi treballava, en Tengo va tornar a pensar que la Fukaeri no havia escrit aquest text amb intenció de deixar una obra literària per a la posteritat. S’havia limitat a emprar paraules per deixar constància, provisionalment, d’una història que tenia al cap -o, segons ella, que era real-. No tenia l’obligació d’haver fet servir paraules, necessàriament, però no havia trobat cap altre mitjà d’expressió adequat. Senzillament això. O sigui, que, des de bon començament, no havia tingut cap mena d’ambició literària. I com que tampoc no tenia la intenció de fer-hi negoci, tampoc no li havia calgut parar gaire atenció a l’expressió. Dient-ho en termes de construcció, havia pensat que n’hi havia prou de tenir parets i un sostre per protegir-se del vent i la pluja. Per tant, a la Fukaeri no li importava, fins a quin punt en Tengo modifiqués les seves frases, perquè ella ja havia aconseguit el seu objectiu. Segurament, quan va dir «fes el que vulguis», deia exactament el que pensava.