Haruki Murakami - 1Q84

– Ei, déu n’hi do, això que tens. Estic impressionada: té una forma bonica, la mida és ideal i se t’ha posat dura com l’arrel d’un arbre.

– M’agrada molt, que em diguis això -va dir l’home, com si estigués alleujat.

– Ja ho veuràs, quins bons tractes que li faré. Saltarà de contenta!

– ¿No ens hauríem de dutxar, abans? És que estic suat…

– ¿Vols callar? -va dir l’Aomame, i li va pessigar una mica la banda dreta del gland com per avisar-ho-. Mira: jo he vingut a follar, aquí, no a dutxar-me. ¿D’acord? Primer ho fem. Ho fem a sac. Tant me fa, la suor. No sóc cap alumna tímida, jo.

– D’acord -va dir l’home.

Un cop acabat el sexe, mentre passava els dits pel clatell nu de l’home, que jeia de bocaterrosa com si estigués esgotat, l’Aomame va sentir un desig molt fort de clavar l’agulla punxeguda en aquell punt especial, fins al punt de preguntar-se si ho havia de fer. El punxó de gel era a la bossa, embolicat amb la tela. Aquella agulla tan fina, en la qual havia invertit tant de temps, estava clavada en aquell suro tan suau fabricat expressament. Li seria molt fàcil, si volgués fer-ho. Deixaria caure en picat el palmell de la mà dreta damunt del mànec de fusta. L’home seria mort abans d’entendre què passava, i no sentiria cap dolor. Es consideraria una mort natural. Però, evidentment, no ho va posar en pràctica. No hi havia cap motiu per eliminar aquell home de la societat, a banda que la seva existència no tenia cap raó de ser, per a ella. Va fer que no amb el cap i es va treure aquesta idea perillosa de la ment.

Es va dir que aquell home no era especialment dolent. S’havia esperat que ella s’escorregués per ejacular; la forma del seu cap i la seva calba li agradaven força; la grandària del penis també era la justa. Era educat, es vestia amb gust i no era massa persistent. Tampoc no devia haver tingut una mala educació. Era veritat, que la seva conversa era increïblement avorrida i et crispava els nervis, però això no era un delicte prou greu com per matar-lo, segurament.

– ¿Et fa res, que encengui el televisor? -va preguntar l’Aomame.

– No -va dir l’home, de bocaterrosa.

Tal com estava, despullada al llit, va mirar fins al final les notícies de les onze. Com sempre, a l’Orient Mitjà, l’Iran i l’Iraq continuaven la seva guerra sagnant, que s’havia convertit en un fangar del qual res no feia sospitar que hi hagués cap sortida. A l’Iraq, per donar exemple, penjaven dels pals d’electricitat els joves que intentaven escapar-se perquè no els reclutessin, i el govern de l’Iran denunciava que Saddam Hussein feia servir armes químiques i biològiques. Als Estats Units, Walter Mondale i Gary Hart es disputaven la candidatura demòcrata per a la presidència del país. Cap dels dos no semblava la persona més desperta del món, però potser era a posta, que s’intentava evitar al màxim que les persones amb una ment brillant es convertissin en presidents, perquè els presidents més espavilats solien ser víctimes d’intents d’assassinat.

Continuava la construcció de la base científica permanent a la Lluna; tal com havien fet en la construcció de la base científica permanent al continent antàrtic, els Estats Units i la Unió Soviètica hi treballaven plegats, cosa no gens freqüent. ¿Una base a la Lluna?, es va estranyar l’Aomame. No n’havia sentit a dir res. Però, ¿què estava passant? De tota manera, va decidir no trencar-s’hi el cap, perquè hi havia problemes més importants i immediats. Per exemple, l’accident de les mines de carbó de Kyûshû, que havia provocat un gran nombre de morts i que el govern investigava per descobrir-ne les causes. El que més sorprenia l’Aomame era que en una època en què l’home podia construir bases a la superfície de la Lluna encara continués extraient carbó. Els Estats Units exigien al Japó que liberalitzés el seu mercat monetari. Companyies com Morgan Stanley i Merrill Lynch intentaven acostar-se al govern per trobar noves fonts d’ingressos. Van ensenyar un gat de la prefectura de Shimane que obria la finestra per sortir a fora de casa, però que, a més a més, la tancava, després de sortir; l’hi havia ensenyat a fer el seu amo. L’Aomame va quedar impressionada en veure les imatges d’aquell gat negre i prim que es girava, estirava la pota i tancava la finestra a poc a poc mirant amb uns ulls que semblaven voler dir alguna cosa.

Hi havia tota mena de notícies, però cap sobre un cadàver descobert en un hotel de Shibuya. Quan va haver acabat l’informatiu, l’Aomame va apagar el televisor amb el comandament a distància. L’habitació va quedar en silenci; només se sentien els roncs apagats de l’home de mitjana edat que jeia al seu costat.

L’home encara devia estar en la mateixa posició, de bocaterrosa damunt l’escriptori, i devia semblar profundament adormit, com l’home que hi havia al costat de l’Aomame. Però no se’n sentia la respiració: no hi havia ni la més mínima possibilitat que aquella rata es despertés i s’aixequés. Mirant al sostre, l’Aomame se’n va imaginar el cadàver i va fer una ganyota tota sola, negant lleugerament amb el cap. Després va sortir del llit i va recollir d’una en una les peces de roba escampades per terra.

Eren les cinc passades de la matinada de divendres quan va rebre la trucada d’en Komatsu. En aquell moment somiava que travessava a peu un pont de pedra molt llarg. Anava a buscar no sabia quins documents importants que s’havia deixat a l’altra riba. Era l’única persona que caminava pel pont. El riu era gran i bonic, amb bancs de sorra de tant en tant. El corrent baixava a poc a poc, i als bancs creixien alguns salzes; a l’aigua es distingien les elegants siluetes dels misgurns del Japó. Les fulles, d’un verd brillant, penjaven calmosament damunt la superfície. Era com els paisatges pintats als plats xinesos. Llavors es va despertar i en la densa foscor de l’habitació va fer un cop d’ull al rellotge de la tauleta de nit. Evidentment, abans de despenjar el telèfon ja havia endevinat qui podia trucar, a aquella hora.

– Tengo, ¿que tens processador de textos? -va preguntar en Komatsu; ni un «bon dia» o un «¿ja estaves llevat?». Si a aquella hora estava despert, segur que no era perquè s’havia llevat d’hora per veure sortir el sol, sinó perquè no havia dormit en tota la nit i abans d’anar-se’n al llit s’havia recordat que li havia de dir una cosa a en Tengo.

– És clar, que no -va respondre en Tengo. Tot era a les fosques, encara, i ell continuava caminant per aquell pont tan llarg. Era poc freqüent que en Tengo tingués somnis tan vívids.- No ho dic per presumir, però jo no tinc tants diners com per comprar-me una cosa així.

– ¿En saps fer servir?

– Sí que en sé. Sé fer anar un ordinador o un processador de textos, quan en tinc. A l’acadèmia n’hi ha, i sempre el faig servir.

– Doncs avui vés a algun lloc a mirar processadors de textos i te’n compres un. Jo no en tinc ni idea, d’ordinadors i tot això, o sigui que tria la marca i el model que vulguis, i després em passes la factura. El fas servir per començar a reescriure Crisàlide d’aire tan aviat com sigui possible.

– Molt bé, però segur que em sortirà per uns dos-cents cinquanta mil iens, com a mínim.

– Tant me fa, que costi això.

En Tengo va fer un gest d’estranyesa amb l’auricular a la mà.

– O sigui que em compres un processador de textos.

– Sí, rascant-me els pocs diners que tinc a la butxaca. Per a aquesta feina hem de fer aquesta inversió; no anirem enlloc, si som del puny estret. Ja ho saps, que l’original de Crisàlide d’aire ens va arribar escrit amb processador de textos, i si nosaltres no el reescrivim amb processador de textos, no s’ho empassaran. Fes que s’assembli tant com puguis a l’original. ¿Hi podràs començar a treballar avui?