Haruki Murakami - 1Q84

Això és el que feia més content en Tengo. La feina de refer el text l’obligava a estar concentrat durant molt de temps, i això el deixava físicament exhaust però, d’altra banda, amb una sensació d’eufòria. Després d’apagar el processador de textos i d’apartar-se de davant de l’escriptori, va trigar una estona a reprimir les ganes de continuar amb la feina. Gaudia de tot cor reescrivint la novel·la. Si continuava així, potser no decebria la Fukaeri. Encara que no aconseguia imaginar-se la Fukaeri alegrant-se o decebent-se; de fet, ni tan sols la podia visualitzar esbossant un somriure o amb una lleu ombra de neguit al rostre. La seva cara no tenia expressió, no sabia si perquè no experimentava cap emoció o si perquè les seves emocions no anaven lligades amb la seva expressió. Va pensar que, fos el que fos, es tractava d’una noia ben curiosa.

Potser la protagonista de Crisàlide d’aire era la Fukaeri del passat.

Tractava d’una nena de deu anys que vivia en una comuna, o una mena de comuna, molt particular i cuidava una cabra cega. Aquesta era la feina que li havien assignat, perquè tots els nens tenien una tasca assignada. La cabra era vella, però tenia un simbolisme especial per a la comunitat, i l’havien de vigilar perquè no li passés res. No se la podia perdre de vista ni un moment: això era el que li havien dit. La nena, però, se’n descuidava, la perdia de vista un instant i la cabra es moria. Per això, la protagonista rebia un càstig: la tancaven amb la cabra morta en un magatzem, i durant deu dies hi havia de viure totalment isolada, sense poder-ne sortir. També tenia prohibit parlar amb ningú.

La cabra feia de via d’entrada al món per a la gent petita. La nena no sabia si la gent petita era bona o dolenta -evidentment, en Tengo tampoc-. Durant la nit, la gent petita venia al nostre món a través del cadàver de la cabra, i quan es feia de dia se’n tornava al seu. La nena hi podia parlar, i ells li ensenyaven a fer la crisàlide d’aire.

El que deixava en Tengo admirat era la precisió i la concreció amb què es descrivien els hàbits i el comportament de la cabra cega. ¿Devia haver cuidat realment alguna cabra cega, la Fukaeri? ¿I devia haver viscut realment en alguna comuna al mig de les muntanyes com la que descrivia? Sí, suposava en Tengo: si no n’hagués tingut una mínima experiència, hauria volgut dir que posseïa un talent natural realment insòlit, com a narradora.

Va pensar que la pròxima vegada que la veiés -diumenge, en principi- li preguntaria sobre la cabra i la comuna. És clar que no sabia si la Fukaeri respondria a les seves preguntes. Quan havien parlat només li havia respost les que havia volgut; les que no volia contestar, o no en tenia intenció, les havia ignorat directament, com si no les hagués sentit. Igual que en Komatsu. En aquest aspecte, s’assemblaven, aquell parell. En Tengo era diferent: quan li preguntaven alguna cosa, fos la que fos, ell donava una resposta com cal. Segur que era una qüestió de caràcter.

A dos quarts de sis va trucar la seva amiga.

– ¿Què has fet, avui? -li va preguntar.

– M’he passat tot el dia treballant en una novel·la -va respondre en Tengo. Era mig veritat i mig mentida, perquè la novel·la no era seva, però no li podia pas explicar tots els detalls.

– ¿I has avançat gaire?

– Déu n’hi do.

– Em sap greu no haver pogut venir, a darrera hora. La setmana que ve ens podrem veure, em sembla.

– En tinc moltes ganes -va dir en Tengo.

– Jo també -va fer ella.

Després es va posar a parlar sobre les seves filles. En parlava sovint, amb en Tengo, de les seves dues filles petites. Ell no tenia germans ni, evidentment, fills, i no tenia gaire idea de com eren els nens petits. Ella, però, ho passava per alt i li parlava de les seves. En Tengo no era gaire de parlar de les seves coses, més que res perquè li agradava escoltar el que deia la gent, i per això se l’escoltava amb interès. L’amiga li va explicar que a la filla gran, que feia segon de primària, li feien assetjament a l’escola. La nena no li havia dit res, però la mare d’una companya de classe li havia comentat el que estava passant. Òbviament, en Tengo no coneixia la nena; només l’havia vista una vegada, en una fotografia, i no s’assemblava gaire a la seva mare.

– ¿I per què li fan assetjament? -li va preguntar en Tengo.

– Com que de vegades té atacs d’asma, no pot fer el mateix que fan totes les altres, i potser és per això. Però té bon caràcter, i no va malament, al col·legi.

– No ho acabo d’entendre -va dir en Tengo-. Si una nena té atacs d’asma, haurien d’estar per ella, no assetjar-la.

– No és tan senzill, el món dels nens -va dir l’amiga, amb un sospir-. N’hi ha prou que un nen sigui diferent perquè els altres l’excloguin. Entre els adults també passen coses semblants, però els nens ho fan d’una manera més directa.

– ¿De quina manera, concretament?

Ella li va donar uns quants exemples concrets: li amagaven coses, no li parlaven, en feien imitacions amb mala bava… Per separat, no tenien gaire importància, però si un nen s’hi havia d’enfrontar cada dia, a la llarga li acabaven pesant.

– ¿A tu t’havien fet mai assetjament, de petit?

En Tengo va pensar en quan era nen.

– Em sembla que no. Podria ser que me n’haguessin fet, però no me’n vaig adonar.

– Si no te’n vas adonar, vol dir que no t’hi vas trobar mai. ¿Que no ho veus, que l’objectiu dels assetjadors és que la víctima se n’adoni, que l’estan assetjant? No hi pot haver un assetjament en què el nen a qui assetgen no se n’adoni.

Des de petit en Tengo havia estat alt i fort, i tots anaven amb compte amb ell: potser era per això, que no havia sofert assetjament. Però, en aquella època, tenia un problema més greu que aquest.

– ¿A tu t’havien assetjat mai? -va preguntar.

– No -va respondre ella enèrgicament. Després va semblar que dubtés.- Però sí que vaig participar en un assetjament.

– ¿Amb altres nens?

– Sí. Quan feia cinquè de primària. Ens vam posar d’acord per deixar de parlar amb un alumne. Però no recordo per què ho vam fer. Devia passar alguna cosa que ho provoqués, però, si no me’n recordo, no podia ser gaire important. Sigui com sigui, ara penso que vam fer una cosa dolenta, vergonyosa. Em pregunto per què ho devíem fer; ni jo mateixa ho entenc.

Parlant d’això, en Tengo es va recordar de sobte d’un incident. Havia passat feia molt de temps, però encara ara li tornava a la memòria de tant en tant. No se’n podia oblidar. Això no obstant, no ho va treure a la conversa: hauria estat massa llarg, de parlar-ne. A més a més, era un d’aquells fets que, posats en paraules, perden els matisos més importants. Encara no n’havia parlat mai, fins aleshores, i segurament tampoc no en parlaria, més endavant.

– És a dir -va dir l’amiga-, que tots estan més tranquils si formen part de la majoria que fa l’assetjament que no pas de la minoria que el pateix. Pensen: «Ah, quina sort que tinc, de no ser un d’ells». És bàsicament igual en totes les èpoques i societats: si estàs amb la majoria, no tens tants problemes per trencar-t’hi el cap.

– Per tant, si estàs amb la minoria, t’has de trencar el cap amb tot de problemes.

– Això mateix -va dir ella amb una veu que semblava trista-. Però, com a mínim, si et trobes en aquesta situació, potser aprens a fer servir el cap per tu mateix.

– Potser aprens a fer servir el cap per trencar-te’l amb tot de problemes.

– Sí, aquest és l’inconvenient.

– Val més que no hi pensis gaire -va dir en Tengo-. Al final no serà tan greu. Segur que hi ha uns quants nens que saben fer servir el cap com cal, a la seva classe.