Haruki Murakami - 1Q84

Davant de l’entrada hi havia unes quantes cadires de jardí de teca, i en una, assegut amb cara d’avorriment, un home força imponent. No era excessivament alt, però se li notava que tenia la part superior del cos extraordinàriament desenvolupada. Devia tenir uns quaranta i pocs anys, duia el cap rapat i lluïa un bigoti molt cuidat sota el nas. Portava un vestit gris d’espatlles molt amples, una camisa blanca i una corbata de seda de color gris fosc; les sabates, d’un negre immaculat, eren de cordovà. Duia una arracada de plata a cada orella. No tenia pinta de funcionari de la tresoreria del districte, ni de venedor d’assegurances; a primer cop d’ull, semblava un guarda de seguretat professional, i, realment, aquesta era la seva professió. De vegades també feia la funció de conductor. Tenia un dan molt alt de karate i, quan calia, també era capaç de fer servir armes amb eficiència, així com d’ensenyar les dents i tornar-se més violent que ningú. Normalment, però, era tranquil i pacífic, i fins i tot intel·ligent. Si el miraves fixament als ulls -suposant, és clar, que ell hi consentís-, també s’hi percebia una llum càlida.

En l’àmbit personal, les seves aficions eren manipular diversos tipus de màquines i col·leccionar discos de rock progressiu de les dècades dels seixanta i setanta, i vivia, com era d’esperar, en alguna banda d’Azabu amb la seva parella, un noi jove i guapo que feia de perruquer. Es deia Tamaru. No se sabia si això era el seu nom o el seu cognom, així com tampoc amb quins caràcters l’escrivia, però la gent li deia així.

Sense aixecar-se de la cadira, en Tamaru va mirar l’Aomame i va assentir.

– Bon dia -va dir l’Aomame, i es va asseure a la cadira que hi havia al davant de la d’ell.

– Es veu que en un hotel de Shibuya es va morir un home -va dir en Tamaru, mentre comprovava la brillantor de les seves sabates de cordovà.

– No ho sabia -va dir l’Aomame.

– Perquè no és un fet prou important per sortir a les notícies. Sembla que va tenir un atac de cor. Tenia poc més de quaranta anys; una llàstima.

– S’ha de vigilar, el cor.

En Tamaru va assentir.

– És molt important, el ritme de vida que portem. Una vida desordenada, amb estrès i falta de son, mata la gent.

– Però més tard o més d’hora, sempre ens acaba matant alguna cosa.

– En teoria, sí que és així.

– ¿Que li van fer l’autòpsia? -va preguntar l’Aomame.

En Tamaru es va inclinar cap endavant i es va espolsar una brosseta pràcticament invisible de la sabata.

– Està molt ocupada, la policia, i té un pressupost limitat: no té temps per dedicar-se a fer l’autòpsia a tots els cadàvers que troben sense cap ferida visible. I, encara que es tracti d’un peix gros, quan algú s’ha mort sense fer soroll, no tenen ganes d’anar-lo esbocinant perquè sí.

– Sobretot, si penses en la vídua que ha deixat.

En Tamaru es va quedar un moment callat i després va allargar la mà dreta, gruixuda com un guant, cap a l’Aomame. Ella la va agafar i van fer una encaixada ferma.

– Deu haver estat dur. Ara et toca descansar una mica -va dir ell.

L’Aomame va estirar una mica la boca cap a totes dues bandes, com sol fer la gent quan somriu, però en realitat no somreia: només transmetia el senyal d’estar-ho fent.

– ¿Com està, la Bun? -va preguntar ella.

– Ah, està molt bé -va respondre en Tamaru. La Bun era una femella de pastor alemany que tenien a la mansió. Tenia bon caràcter, i era intel·ligent, però també uns costums una mica estranys.

– ¿Encara menja espinacs? -va preguntar l’Aomame.

– Molts. I és un inconvenient, perquè últimament els espinacs sempre van molt cars. És que en menja molts.

– No havia vist mai un pastor alemany a qui li agradessin els espinacs.

– No es pensa que és un gos, ella.

– Doncs, ¿què es pensa que és?

– Un ésser especial, que està per sobre d’aquestes classificacions.

– ¿Un supergos?

– Potser sí.

– ¿És per això que li agraden els espinacs?

– No hi té res a veure: els espinacs li agraden i prou, des que era petita.

– Però potser és per culpa d’això, que ara té aquestes idees tan perilloses.

– Podria ser -va dir en Tamaru, i tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge-. Per cert: la cita d’avui era a dos quarts de dues, ¿oi?

L’Aomame va assentir.

– Sí, encara falta una mica.

En Tamaru es va aixecar a poc a poc.

– Espera’t un moment aquí. Potser la podríem avançar una mica -i va desaparèixer a l’entrada.

L’Aomame es va quedar esperant allà mentre contemplava els magnífics salzes. No hi havia vent, i les branques penjaven calmosament cap a terra, com lliurats a una meditació sense fi.

Al cap d’una mica va tornar en Tamaru.

– Anem pel darrere. Avui et rebrà a l’hivernacle.

Van passar pel jardí, deixant enrere les branques dels arbres en direcció a l’hivernacle, que era al darrere de l’edifici principal. Al voltant no hi havia arbres, per tal que pogués rebre molt sol. En Tamaru va obrir una mica la porta de vidre, amb molt de compte que no s’escapessin les papallones que hi havia a dins i va fer que l’Aomame hi entrés primer. Després s’hi va escolar ell i va tancar la porta immediatament. No era la mena d’acció que sol fer bé una persona grossa, però els seus moviments van ser directes i concisos. Senzillament, aquella no era una destresa que ell presentés com a tal.

Al gran hivernacle de vidre hi regnava una primavera perfecta, sense reserves. Era ple a vessar de tota mena de flors boniques. La majoria de plantes que hi havia eren força corrents: als prestatges hi havia testos posats en filera amb plantes i flors que es troben a tot arreu: gladiols, anemones, margarides… Entre elles també hi havia plantes que a ulls de l’Aomame només eren males herbes. No se’n veia ni una de sola que es pogués considerar ostentosa, com ara orquídies valuoses, roses insòlites o flors de la Polinèsia de colors primaris. No és que a l’Aomame li interessessin especialment, les plantes, però tot i així li agradava força, aquell hivernacle tan poc pretensiós.

Per contra, l’hivernacle acollia un gran nombre de papallones. Semblava que, en aquella gran sala de vidre, a la mestressa li interessava més criar papallones exòtiques que no pas cultivar plantes exòtiques. La majoria de flors havien estat escollides perquè eren riques en el nèctar que agradava a les papallones. Per criar papallones en un hivernacle cal una atenció, uns coneixements i un esforç fora de l’habitual, però l’Aomame no tenia ni la més mínima idea d’on anava dirigida, aquesta atenció.

De vegades, excepte quan era estiu, la mestressa feia passar l’Aomame a l’hivernacle i hi parlaven totes dues soles. A dins de la construcció de vidre no hi havia perill que ningú sentís què deien: les coses de què parlaven no eren de la mena que es poden dir en veu alta a qualsevol banda. A més a més, el fet d’estar envoltat de flors i papallones també tenia un efecte relaxant: n’hi havia prou de veure l’expressió de la mestressa. A dins de l’hivernacle hi feia una mica massa de calor, per a l’Aomame, però es podia aguantar.

La mestressa era una dona menuda d’entre setanta i setanta-cinc anys. Tenia els cabells blancs, molt bonics, tallats curts. Portava una camisa de treball de màniga llarga, uns pantalons de cotó de color crema i unes vambes de tenis brutes. Tenia posats uns guants de treball blancs i regava els testos d’un en un amb una regadora de ferro molt grossa. Feia l’efecte que totes les peces de roba que duia li anaven una talla massa gran, però, tot i així, se li havien adaptat al cos i se la veia còmoda. Cada vegada que s’hi trobava, l’Aomame no podia evitar sentir una mena de respecte per aquesta elegància natural, tan poc pretensiosa.