Haruki Murakami - 1Q84

– Potser no ho hauria de preguntar, però, ¿com és, que no posa una pantalla a l’entrada? -va demanar l’Aomame.

La mestressa va aixecar el cap i va mirar l’Aomame.

– ¿Una pantalla?

– Sí. Si posés una pantalla a la part de dins i hi hagués dues portes, no caldria anar amb tant de compte que no s’escapin les papallones, en entrar o sortir.

La mestressa es va posar el platet damunt la mà esquerra, va agafar la tassa amb la dreta, se la va acostar als llavis i en va prendre un glop sense fer soroll. El va assaborir i va assentir una mica. Va tornar a posar la tassa al platet i el platet damunt de la safata. Després de fregar-se una mica els llavis amb el tovalló, el va deixar damunt els genolls. Per dur a terme aquestes accions va trigar, sense exagerar gens ni mica, unes tres vegades més que el que hauria trigat qualsevol altra persona. Semblava una fada que xuclés el rou del matí al mig del bosc per alimentar-se.

Després la mestressa va tossir una mica.

– No m’agraden les xarxes -va dir.

L’Aomame va esperar en silenci que continués, però no hi va haver cap continuació. El seu comentari es va acabar sense deixar clar si les xarxes no li agradaven perquè estava en contra, en general, de tot allò que limitava la llibertat, si es tractava d’una preferència estètica o si, senzillament, era una qüestió de gust i no hi havia cap raó especial. Però tampoc no es tractava d’una qüestió important; l’Aomame només l’hi havia preguntat perquè li havia passat pel cap.

Tal com havia fet la mestressa, l’Aomame va agafar la tassa d’infusió amb el platet i en va prendre una mica sense fer soroll. No li agradaven gaire, les infusions; el que li agradava era el cafè fort i calent com un dimoni, però potser no era una beguda gaire adequada per prendre en un hivernacle a primera hora de la tarda. Per això, quan era allí, sempre prenia, per principi, el mateix que la mestressa. També es va menjar, a poc a poc, una de les galetes que li havia recomanat. Eren de gingebre, acabades de coure, i se’n notava molt el gust. L’Aomame va recordar que la mestressa havia viscut una temporada a Anglaterra, abans de la guerra. La seva interlocutora també va agafar una galeta i va començar a menjar-se-la molt a poc a poc, sense fer gens de soroll per no despertar la papallona tan rara que dormia a la seva espatlla.

– Quan te’n vagis, en Tamaru et donarà la clau, com sempre -va dir la mestressa-. Quan acabis ens la tornes per correu. Com sempre.

– D’acord.

Va seguir un silenci tranquil. Els sorolls del món exterior no arribaven a l’interior tancat de l’hivernacle. La papallona continuava dormint, com si se sentís segura.

– No fem res dolent, nosaltres -va dir la mestressa, mirant directament l’Aomame.

Ella es va mossegar una mica el llavi, i després va assentir.

– Ja ho sé.

– Mira el que hi ha dins d’aquest sobre -li va dir la mestressa.

L’Aomame va agafar un sobre que hi havia damunt la taula i va arrenglerar les set fotografies de dins, fetes amb una Polaroid, al costat de l’elegant tetera de ceràmica celadont, com si disposés les cartes d’una tirada dolenta de tarot. Eren de parts del cos d’una dona jove que estava despullada, i les havien fet de prop: l’esquena, els mugrons, les natges, les cuixes, fins i tot les plantes dels peus. L’única que faltava era la de la cara. A totes les parts la violència havia deixat un rastre de nafres i blaus. Semblava que havien fet servir un cinturó. El pèl púbic estava afaitat, i a prop d’aquella zona hi havia una marca que semblava feta amb un cigarret encès. L’Aomame va fer una ganyota involuntària. Havia vist altres fotografies com aquesta, abans, però mai de tan terribles.

– ¿És la primera vegada que les veus, oi? -va preguntar la mestressa.

L’Aomame va assentir amb el cap, sense dir res.

– M’ho havia explicat, però és la primera vegada que veig les fotografies.

– Ho va fer aquell home -va dir l’anciana-. Li han arreglat les tres costelles trencades, però sembla que té dificultats per sentir-hi d’una orella, i no saben si l’hi podran curar. -El volum era el mateix que abans, però ara la veu era més freda i més dura. Com si el canvi en la veu l’hagués espantada, la papallona que dormia a la seva espatlla es va despertar, va obrir les ales i se’n va anar voleiant. La mestressa va continuar:- No els podem deixar estar, els qui fan unes coses tan terribles. Sigui el que sigui, el que haguem de fer.

L’Aomame va recollir les fotografies i les va tornar a guardar al sobre.

– ¿No t’ho sembla?

– Sí que m’ho sembla -va coincidir l’Aomame.

– Hem fet el que era correcte -va dir la mestressa.

Va aixecar-se de la cadira i, potser per calmar-se una mica, va agafar la regadora que tenia al costat com qui agafa una arma sofisticada. Estava força pàl·lida, i tenia la vista clavada en un racó de l’hivernacle. L’Aomame va mirar en la mateixa direcció, però no hi va veure res estrany: només uns testos amb cards.

– T’agraeixo molt que hagis vingut -li va dir la mestressa, amb la regadora buida encara a la mà. Semblava que s’havia acabat l’entrevista.

L’Aomame es va alçar i va agafar la bossa.

– Moltes gràcies pel te.

– T’ho torno a dir: gràcies.

L’Aomame va somriure només una mica.

– No t’has de preocupar de res -va dir la mestressa. En algun moment la seva veu havia recuperat la calma de sempre, i als ulls hi brillava una llum càlida. Va posar una mà damunt del braç de l’Aomame.- Hem fet el que havíem de fer.

L’Aomame va assentir. La conversa sempre acabava amb la mateixa frase. Potser era perquè la dona s’ho repetia a si mateixa, pensava l’Aomame, com si fos un mantra o una pregària: «No t’has de preocupar de res. Hem fet el que havíem de fer».

Després de comprovar que no hi hagués papallones al voltant, l’Aomame va obrir una mica la porta de l’hivernacle, va sortir i la va tancar. Va deixar la mestressa amb la regadora a la mà. A fora de l’hivernacle, l’aire era fresc i punyent. Se sentia l’olor dels arbres i de la gespa. Aquest era el món real; el temps hi transcorria com sempre. L’Aomame es va omplir els pulmons d’aquell aire real.

En Tamaru l’esperava a l’entrada de l’edifici, assegut a la mateixa cadira de teca, per donar-li la clau de la caixa.

– ¿Ja heu acabat? -li va preguntar ell.

– Em sembla que sí -va respondre l’Aomame. Se li va asseure al costat, va agafar la clau que li donava i la va ficar en un compartiment de la bandolera.

Es van quedar tots dos sense dir res, observant els ocells que venien al jardí. Continuava sense haver-hi gens de vent, i les branques dels salzes penjaven silencioses cap a terra; n’hi havia unes quantes que estaven a punt de tocar-lo.

– ¿Està bé, la dona? -va preguntar l’Aomame.

– ¿Quina dona?

– La dona d’aquell que va tenir l’atac de cor a l’hotel de Shibuya.

– De moment no es pot dir que estigui gaire bé -va dir en Tamaru, arrugant el front-. Encara està en estat de xoc i no parla gaire. Li caldrà temps.

– ¿Com és, aquesta dona?

– Passa dels trenta anys. No té fills. És guapa, i agradable, i també té molt d’estil. Però, per desgràcia, em sembla que aquest estiu no es podrà posar banyador. Ni el de l’any que ve, potser. ¿Has vist les fotografies?

– Sí, fa un moment.

– És espantós, ¿no?

– Déu n’hi do -va respondre l’Aomame.

– És un patró força freqüent -va dir en Tamaru-. L’home, públicament, és una persona competent. Té bona reputació entre qui el coneix, una bona educació i un bon expedient acadèmic. I també una bona posició social.