Haruki Murakami - 1Q84

– Fa dos anys -va dir l’Aomame.

En Tamaru va dirigir una altra mirada penetrant a l’Aomame.

– Escolta, si hi ha alguna cosa que et preocupa, val més que me l’expliquis. ¿Tens cap problema amb la policia?

– No, no en tinc cap -va respondre l’Aomame, mentre agitava a l’aire els dits de totes dues mans, com si voleiessin-. Estava donant voltes a això de l’uniforme. No aconseguia recordar-me’n, de quan l’havien canviat.

Va seguir un moment de silenci, i la conversa es va acabar allí, de manera natural. En Tamaru va tornar a allargar la mà dreta.

– És una sort, que tot hagi sortit bé -va dir.

L’Aomame li va donar la mà. Aquell home ho sabia, que després d’acabar una feina dura que implica vides de persones necessites el contacte d’un cos humà perquè t’animi en silenci, càlidament.

– Fes uns quants dies de festa -va continuar en Tamaru-. De vegades ens cal aturar-nos un moment, respirar fondo i deixar la ment en blanc. ¿Per què no vas a Guam amb el teu xicot?

L’Aomame es va alçar, va penjar-se la bandolera a l’espatlla i es va posar bé la caputxa del paravent. En Tamaru també es va posar dempeus. No era tan alt com això, però quan es posava dret semblava que fos un mur de pedra. L’Aomame sempre se sorprenia, que li produís aquest efecte.

En Tamaru la va seguir fixament amb la mirada mentre se n’anava. L’Aomame la notava a l’esquena mentre avançava, i per això va caminar amb pas ferm, amb la barbeta abaixada i l’esquena ben dreta, com si seguís una línia recta. No parava de trobar coses que no li sonaven de res. Fins feia ben poc, el món era a les seves mans, sense fissures ni contradiccions. Però ara tot començava a desgavellar-se.

¿Un enfrontament armat al llac Motosu? ¿La Beretta 92?

¿Què devia estar passant? No podia ser, que l’Aomame no s’hagués assabentat d’unes notícies tan importants. El món començava a tornar-se boig. Mentre avançava, hi anava donant tombs sense parar. Tant era, el que hagués passat: havia de tornar a relligar el món com fos perquè n’hi hagués un de sol, sense donar-se excuses ni perdre temps. Si no, podia passar alguna cosa terrible.

Segurament, en Tamaru devia notar l’agitació que envaïa l’Aomame. Era un home pacient, amb un instint excepcional; i també un home perillós. Sentia un profund respecte per la mestressa, i li seria fidel fins a les darreres conseqüències. Faria qualsevol cosa, per protegir-la. L’Aomame i en Tamaru es respectaven mútuament, i es tenien un cert afecte, o, com a mínim, una cosa semblant a l’afecte. Però si en Tamaru pensés que, per alguna raó, l’Aomame podria perjudicar la seva mestressa, no dubtaria a tallar qualsevol vincle amb ella i a desfer-se’n amb la màxima eficiència. Tanmateix, no se’l podia criticar, per això: al capdavall, aquella era la seva feina.

La porta d’entrada es va obrir quan l’Aomame va haver travessat el jardí. Va mirar cap a la càmera de seguretat i va fer un somriure tan agradable com va poder, movent una mica la mà, com si no hagués passat res. Quan va ser a fora, la porta es va tancar a poc a poc darrere seu. Mentre baixava la pronunciada costa d’Azabu va organitzar mentalment totes les coses que tenia pendents i en va fer una llista amb molt detall, i molta astúcia.

Per a la majoria de la gent, els diumenges al matí són el símbol per excel·lència del descans, però des que era petit en Tengo no havia pensat ni una sola vegada que els diumenges al matí tinguessin res d’alegre. Els diumenges sempre el deprimien. Quan arribava el cap de setmana se sentia el cos pesant, perdia la gana i tot li feia mal. Per a ell, els diumenges tenien una qualitat perversa, com la cara de la lluna que sempre roman a les fosques. Quan era petit, pensava sovint que tant de bo no arribés, el diumenge, que divertit que seria que sempre hi hagués classe i no tanquessin mai l’escola. Fins i tot havia resat perquè el diumenge no arribés -evidentment, les seves pregàries mai no van ser escoltades-. Fins i tot ara, que era adult i els diumenges ja no eren una amenaça real, quan es despertava un diumenge al matí, de vegades se sentia trist sense motiu, i fins i tot se sentia grinyolar algunes parts del cos i tenia basques. El seu cos havia assimilat aquestes reaccions, potser a un nivell inconscient.

Quan encara era petit, el pare d’en Tengo, que era cobrador de l’impost de l’NHK, se l’enduia els diumenges a fer els cobraments. Va començar a fer-ho quan ell encara anava a pàrvuls, i ho va continuar fent, sense ni una sola excepció, llevat de quan hi havia algun esdeveniment especial a l’escola, fins a cinquè de primària. Quan es llevaven, a les set, li feia rentar la cara amb sabó, comprovava que tingués les orelles i les ungles ben netes, li feia posar una roba tan polida com podia -però no gaire vistosa- i li prometia que després anirien a menjar alguna cosa ben bona.

En Tengo no sabia si els altres cobradors de l’NHK també treballaven, els dies de festa, però pel que recordava el seu pare mai no havia deixat de treballar els diumenges, sinó que, ben al contrari, treballava encara amb més energia que els altres dies, perquè aquell dia potser podia pescar la gent que els dies de diari no era a casa.

Hi havia diverses raons per les quals el seu pare s’enduia el petit Tengo a fer els cobraments. Una raó era que no podia deixar-lo sol a casa perquè encara era petit. Els dies de cada dia i els dissabtes podia deixar-lo a la llar d’infants, o al parvulari, o a l’escola, però els diumenges aquests llocs estaven tancats. Una altra raó és que creia necessari que el seu fill sabés quina feina feia el seu pare, perquè des de petit fos conscient de què vivien, tots dos, i sabés en què consistia treballar. Ell mateix, des que en tenia record, havia anat al camp a treballar els diumenges sense ni plantejar-s’ho, i quan hi havia molta feina als camps deixava d’anar a escola. Per al seu pare, aquest era l’estil de vida normal.

La tercera i última raó era calculada, i per això va ser la que va causar la ferida més profunda en l’esperit d’en Tengo. El seu pare sabia perfectament que li seria més fàcil fer els cobraments si anava per les cases amb un nen. Era més difícil dir-li a un cobrador que arrossegava un nen petit agafat de la mà: «No penso pagar, o sigui que vagi-se’n». Encara que no tinguessin la intenció de pagar, la majoria de la gent ho acabaven fent quan veien un nen que se’ls mirava fixament des de baix. Per això, els diumenges el seu pare feia les rutes on hi havia més llars que no volien pagar. Des del principi en Tengo va sentir que aquesta era la tasca que s’esperava d’ell, i se li va fer insuportable. Al mateix temps, però, per fer content el seu pare, feia servir tot el seu enginy per representar el paper que li tocava, com si fos un mico de fira. Si aconseguia fer-lo content, aquell dia ell el tractava més bé.

L’únic que salvava en Tengo era que la zona que corresponia al seu pare quedava a una certa distància d’on vivien. Casa seva era en una zona d’habitatges dels afores d’Ichikawa, mentre que el seu pare havia de fer els cobraments al centre mateix de la ciutat. El districte escolar també era diferent. Així, almenys, no havien d’anar a cobrar a les cases dels seus companys de guarderia o de primària. Igualment, de vegades s’havien creuat amb algun company mentre caminaven per la zona comercial del centre. En aquestes ocasions ell corria a amagar-se darrere del seu pare i procurava que no el veiessin.

Gairebé tots els pares dels companys d’en Tengo eren assalariats que anaven cada dia a treballar al centre de Tòquio, i per a algunes coses veien la ciutat d’Ichikawa, i la prefectura de Chiba a la qual pertanyia, com una part de Tòquio. Els dilluns al matí els companys parlaven apassionadament d’on havien anat el diumenge i què havien fet: al parc d’atraccions, al zoològic, a l’estadi de beisbol… A l’estiu anaven a la platja a Minamibôsô, i a l’hivern, a esquiar. Havien fet sortides amb el cotxe del seu pare, o fins i tot havien anat a escalar muntanyes. Parlaven amb passió sobre aquestes experiències i s’intercanviaven informació sobre llocs diversos. Però en Tengo no tenia res de què parlar: no havia anat a cap lloc turístic, ni a cap parc d’atraccions. Ell i el seu pare s’havien passat el diumenge, del matí al vespre, tocant el timbre de cases de desconeguts, s’havien inclinat davant la persona que havia sortit i n’havien agafat els diners. Si hi havia algú que no volia pagar, l’amenaçaven. Si algú els donava excuses, hi discutien. De vegades els insultaven com si fossin gossos vagabunds. No podia pas explicar aquestes experiències als seus companys.