Haruki Murakami - 1Q84

Quan feia tercer de primària, a la classe es va saber que el seu pare feia de cobrador de l’NHK. Potser algú l’havia vist pel carrer anant a cobrar a les cases, perquè es passava tots els diumenges, del matí al vespre, caminant per tot el centre de la ciutat, darrere del seu pare; era normal que algú els veiés (ja era massa gran per poder-s’hi amagar al darrere). El que era sorprenent, més aviat, era que no s’hagués sabut fins llavors.

Per això van començar-lo a anomenar amb el sobrenom d’NHK. Era inevitable que en un ambient social format per nens de classe mitjana, fills d’administratius, ell es convertís, d’alguna manera, en «el diferent». Moltes de les coses que per als altres nens eren òbvies, per a ell no ho eren. Vivia en un món diferent del seu i tenia una vida diferent. En Tengo treia molt més bones notes que els altres, i també tenia facilitat per als esports. Era gran i fort, i els professors es fixaven en ell. Per això, encara que fos «el diferent», la classe no el bandejava, sinó que més aviat era el centre d’atenció. Tanmateix, quan algú el convidava a fer alguna sortida el diumenge, o a anar a casa seva, mai no podia acceptar la invitació. Sabia d’entrada que així que digués al seu pare: «Diumenge que ve fan una festa a casa d’un amic», el seu pare no se l’escoltaria. L’únic que podia fer era excusar-se, dient que el diumenge no podia. A força de dir que no va anar deixant de rebre invitacions. Quan se’n va adonar, no formava part de cap colla i sempre estava sol.

Passés el que passés, els diumenges, del matí al vespre, havia de fer la ruta per cobrar l’impost amb el seu pare. Era una regla absoluta, que no admetia canvis ni excepcions. Encara que estigués refredat i no pogués parar de tossir, encara que tingués més o menys febre, encara que tingués l’estómac malament, el seu pare no l’hi perdonava. En aquestes ocasions anava fent tentines darrere seu, sovint pensant que tant de bo es desmaiés i es morís allà mateix, perquè així, com a mínim, el seu pare hauria de reflexionar sobre el que havia fet i potser s’adonaria que havia estat massa dur amb el seu fill. Però, per bona sort o mala sort, en Tengo era fort de naixement, i encara que tingués febre, o mal d’estómac, o ganes de vomitar, mai no va caure ni es va desmaiar, i va fer a peu tota la llarga ruta dels cobraments, sense queixar-se ni una sola vegada.

L’any que va acabar la guerra, el pare d’en Tengo va tornar de Manxúria sense ni un cèntim a la butxaca. Era el tercer fill mascle d’un pagès de Tôhoku, i havia anat a Manxúria amb altres nois del seu poble com a part dels grups de colonització de Manxúria i Mongòlia. No perquè s’hagués empassat la propaganda del govern, que deia que Manxúria era un paradís, amb grans extensions de terra molt fèrtil on es podia menar una vida d’abundància: ja sabia, de bon principi, que els paradisos no existeixen enlloc. Només hi va anar perquè era pobre i es moria de gana. A la seva terra només podia aspirar a viure mig mort de gana, i a tot arreu la situació econòmica era terrible i hi havia molts aturats. Si hagués anat a la ciutat, no hauria sabut on començar a buscar feina. Per tant, l’única manera de sobreviure era emigrar a Manxúria. Va fer la formació bàsica sobre l’ús d’armes de foc que rebien els colonitzadors, va aprendre les quatre coses que els ensenyaven sobre les condicions agrícoles a Manxúria, va deixar enrere el seu poble i les festes de comiat que li van fer i va anar amb tren des de Dalian fins a prop de la frontera amb Manchukuo. Allà li van donar terrenys, eines per cultivar-los i fusells i va començar a fer de pagès amb els seus companys. La terra era pobra i plena de pedres, i a l’hivern s’hi glaçava tot. Van arribar a menjar-se gossos salvatges, a falta de cap altra cosa. Tanmateix, els primers anys el govern els donava ajudes, i gràcies a això van poder sobreviure.

L’agost de 1945, quan per fi la seva vida començava a donar senyals d’anar-se assentant, la Unió Soviètica va trencar l’acord de pau i va ocupar tot Manchukuo. Un cop estabilitzats els fronts d’Europa, la Unió Soviètica havia traslladat amb els ferrocarrils de Sibèria la major part del seu exèrcit a l’Extrem Orient i començava els preparatius per atacar la frontera. El pare d’en Tengo, que sabia quina era la situació imminent gràcies a l’avís que discretament li havia fet un funcionari amb qui s’havia tractat, esperava l’ocupació. El funcionari li havia aconsellat que estigués preparat per marxar amb el que portés a sobre i que fugís tan de pressa com pogués, perquè les forces japoneses de Manxúria estaven molt afeblides i no podrien respondre a l’atac. Per això, així que va sentir la notícia que l’exèrcit soviètic estava a punt d’atacar la frontera va sortir corrents cap a l’estació de ferrocarril amb un cavall que tenia preparat i va pujar a l’antepenúltim tren que va sortir cap a Dalian. Va ser l’únic de tots els seus companys que va arribar al Japó sa i estalvi aquell mateix any.

Després de la guerra va anar a Tòquio i va fer algunes feines, com ara treballar al mercat negre i fer d’aprenent de fuster, però no en va trobar cap d’estable. A penes va aconseguir mantenir-se ell mateix. El 1949, quan feia de repartidor d’una taverna d’Asakusa, va trobar-se al carrer, per casualitat, el conegut de Manxúria, aquell funcionari que l’havia avisat que estava a punt d’esclatar la guerra entre el Japó i la Unió Soviètica. En aquella època l’havien enviat a treballar al Ministeri de Correus i Telecomunicacions de Manchukuo, però ara havia tornat a la seva feina de sempre, al Ministeri de Telecomunicacions. Potser perquè eren de la mateixa zona del Japó, o perquè sabia que era un bon treballador, li tenia força afecte al pare d’en Tengo i el va convidar a menjar.

Quan va saber que el pare d’en Tengo no trobava cap feina amb cara i ulls i ho estava passant força malament, el funcionari li va preguntar si no tindria ganes de treballar de cobrador de l’impost de l’NHK. Com que tenia coneguts que treballaven en aquest departament del Ministeri, el podia recomanar. El pare d’en Tengo li va respondre que li n’estaria molt agraït. No tenia gaire idea de quina mena de lloc devia ser, l’NHK, però qualsevol feina amb un salari fix li anava bé. El funcionari li va escriure una carta de recomanació i fins i tot li va fer de garant. Gràcies a això, el pare d’en Tengo va poder aconseguir la feina de cobrador de l’NHK amb facilitat. Va fer el curs de formació i li van donar un uniforme i una ruta a seguir. La gent per fi es començava a recuperar del xoc que havia suposat la derrota i, dins de la duresa de les condicions de vida, tenia ganes de divertir-se. La música, l’humor i els esports de la ràdio eren la forma de diversió més propera i barata, i els aparells de ràdio s’havien estès fins a un punt que no es podia comparar amb el d’abans de la guerra. Hi havia una gran necessitat de treballadors que anessin per les cases a cobrar l’impost de les emissores de l’NHK.

El pare d’en Tengo va dur a terme la feina amb una diligència extrema. La seva màxima virtut era que tenia molt bona salut i molta paciència. En tota la seva vida, eren comptades les vegades que havia menjat fins a tenir-ne prou, i per a una persona així la feina de cobrador de l’NHK no era especialment dura. Per molt que l’insultessin no se sentia afectat, i, a més, el fet de pertànyer a una gran organització, per bé que fos a l’escalafó més baix, li produïa una satisfacció enorme. Va treballar de cobrador a comissió i sense assegurança durant un any, però la seva actitud i els seus resultats eren excel·lents, i l’NHK el va contractar oficialment com a cobrador. Aquest no era el procediment de contractació habitual a l’NHK, però, evidentment, hi va ajudar la influència del funcionari del Ministeri de Telecomunicacions que li feia de garant. Va començar a cobrar un sou base fix i dietes, li van donar un pis de l’empresa i una assegurança de salut. Hi havia una gran diferència, amb les condicions que tenien els cobradors que anaven a comissió, que eren tractats gairebé com si fossin d’un sol ús. Era la sort més gran que havia tingut en tota la seva vida. Per fi havia aconseguit trobar el seu lloc sota el tòtem que el protegiria.