Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo no sabia si, en general, les persones amb dislèxia tenien les mateixes dificultats quan havien d’escriure que quan havien de llegir. Però, pel que semblava, aquest era el cas de la Fukaeri: a ella, escriure li costava tant com llegir.

¿Què diria, en Komatsu, quan ho sabés? En Tengo va sospirar sense voler. Si aquesta noia de disset anys tenia un problema de dislèxia, era molt difícil de creure que llegís llibres o que hagués escrit un text llarg. Fins i tot quan parlava -si no era que ho fes expressament- només solia dir una frase cada cop. Encara que tot fos només un muntatge, era totalment impossible fer-la passar per novel·lista professional. Potser en Tengo podria refer Crisàlide d’aire de manera que aconseguís el premi per a nous autors i es publiqués l’obra i fos un èxit, però no podrien enganyar tothom durant gaire temps. Potser primer aniria bé, però al cap de poc la gent començaria a pensar que allà passava alguna cosa estranya. I quan l’assumpte es fes públic tots els implicats se n’anirien de cap a l’aigua. I la carrera d’en Tengo com a novel·lista -una carrera que ni tan sols havia començat de debò- s’hauria acabat per sempre.

Era impossible posar en pràctica un projecte amb tants punts febles. Ja de bon començament en Tengo havia pensat que era com caminar sobre una capa fina de gel, però a hores d’ara aquesta expressió quedava curta. Abans de posar-hi el peu, ja sentia els espetecs del gel que s’esquerdava. L’únic que podia fer era trucar a en Komatsu, quan tornés a ser a casa, i dir-li: «Perdona, Komatsu, però jo me’n rento les mans, de tot això. És massa perillós». Això seria el que faria una persona que tingués una mica d’enteniment.

Però així que pensava en Crisàlide d’aire, en Tengo se sentia terriblement confós, partit en dos. Per perillós que fos el pla d’en Komatsu, en Tengo, ara, no es veia capaç de deixar de treballar en el text. Si encara no hagués començat a reescriure’l, potser ho podria haver fet, però ara ja era impossible. Ja s’havia submergit totalment en l’obra: respirava l’aire del seu món, l’atreia la seva gravetat, l’essència de la història l’havia penetrat fins a les entranyes. La història li exigia urgentment que la modifiqués, i ell se sentia intensament seduït per aquesta exigència. Només ho podia fer ell, pagava la pena de fer-ho, ho havia de fer.

Assegut al seient del tren, en Tengo va tancar els ulls i va intentar decidir què havia de fer davant d’aquella situació. Però no va decidir res. Una persona confosa, partida en dos, no pot prendre cap decisió coherent.

– ¿L’Azami escriu el que tu dius tal com ho dius? -va preguntar en Tengo.

– Tal com ho dic -va respondre la Fukaeri.

– ¿Tu parles i ella escriu el que dius? -va preguntar en Tengo.

– Hem de parlar en veu baixa.

– ¿Per què hem de parlar en veu baixa?

La Fukaeri va passejar la mirada pel vagó. Gairebé no hi havia passatgers: només una mare amb dos nens, asseguda en un seient una mica apartat, a l’altra banda. Feien pinta d’anar tots tres a algun lloc divertit. També hi havia persones felices com aquelles, al món.

– Perquè ells no ens puguin sentir -va dir la Fukaeri en veu baixa.

– ¿Ells? -va dir en Tengo. Era evident que no es referia a la mare amb els dos nens que hi havia al vagó, perquè dirigia la mirada al buit. La Fukaeri parlava d’unes persones concretes que no eren allà, que ella coneixia bé i que en Tengo no coneixia.

– ¿Qui vols dir, «ells»? -li va preguntar en Tengo. El seu to de veu s’havia fet més baix.

La Fukaeri no va dir res, però li va aparèixer una petita arruga entre les celles. Tenia els llavis fermament tancats.

– ¿Vols dir la gent petita? -va demanar en Tengo.

Com era d’esperar, no hi va haver resposta.

– ¿Et sembla que s’enfadaran, ells, si la teva història es publica i tothom els coneix i en parla?

La Fukaeri no li va respondre. La seva mirada no es dirigia a cap lloc determinat. En Tengo va esperar un moment i, un cop confirmat que no li responia, li va fer una altra pregunta.

– ¿No em podries parlar una mica d’aquest professor de qui parles? ¿Quina mena de persona és?

La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara d’estranyesa, com si se sorprengués de què preguntava, ara, aquell home. Després va dir:

– Ara el veuràs.

– Tens raó -va dir en Tengo-. Tens tota la raó. Ara el veuré, i quan el vegi en persona ja ho decidiré.

A l’estació de Kokubunji va pujar un grup de gent gran que anava d’excursió. Eren deu en total, cinc homes i cinc dones, i per l’aspecte devien estar entre els seixanta-cinc i els setanta-cinc anys, més o menys. Tots portaven motxilla i barret i estaven tan contents i animats com un grup d’escolars fent una sortida. Portaven cantimplores al cinturó o a les butxaques de les motxilles. En Tengo va pensar si quan fos gran seria capaç d’estar tan alegre com ells. Després va fer una mica que no amb el cap. Segurament no. Es va imaginar el grup de gent gran al capdamunt d’algun cim, bevent l’aigua de les cantimplores amb aire expert.

Tot i que eren molt menuts, la gent petita bevia molta aigua. I l’aigua que els agradava no era la de l’aixeta, sinó l’aigua de pluja, o la que corria en un rierol que hi havia allà a prop. Per això, durant el dia, la nena anava a buscar aigua al rierol amb una galleda i la donava a la gent petita. Quan plovia posava la galleda sota el canaló per guardar-ne l’aigua, perquè, tot i ser també aigua natural, a la gent petita l’aigua de la pluja els agradava més que no pas la del rierol. Estaven molt agraïts a la nena perquè era tan amable amb ells.

En Tengo es va adonar que li costava concentrar-se en una sola línia de pensament. No era un bon senyal. Potser li passava perquè era diumenge. A dins seu havia sorgit una mena de confusió: en algun lloc de la plana de les seves emocions s’alçava una tempesta de sorra. De vegades li passava, els diumenges.

– Què passa -li va demanar la Fukaeri sense signe d’interrogació. Semblava que havia notat el nerviosisme d’en Tengo.

– No sé si podré -va dir en Tengo.

– Què.

– ¿Vols dir que em sabré explicar?

– Et sabràs explicar -va respondre la Fukaeri. Feia l’efecte que no acabava d’entendre què volia dir, en Tengo.

– Amb el Professor -va dir en Tengo.

– Si et sabràs explicar amb el Professor -va repetir la Fukaeri.

En Tengo va dubtar un moment, i després va confessar el que sentia.

– Vull dir que em fa l’efecte que no ho sabré explicar tot, i que ho espatllaré.

La Fukaeri va canviar de posició per girar-se cap a en Tengo i el va mirar directament a la cara.

– Què et fa por -va preguntar.

– ¿Que què em fa por, em preguntes? -va dir en Tengo, reformulant la pregunta de la Fukaeri.

La Fukaeri va assentir sense dir res.

– Potser tinc por de conèixer una persona nova. Sobretot, un diumenge al matí.

– Per què, un diumenge -va preguntar la Fukaeri.

A en Tengo li van començar a suar les aixelles. Sentia una opressió al pit. Conèixer una persona nova i trobar-se davant d’alguna cosa que no coneixia suposava una amenaça per a la seva existència actual.

– Per què, un diumenge -va tornar a preguntar la Fukaeri.

En Tengo va recordar els diumenges de la seva infantesa. Després de passar-se tot el dia resseguint la ruta de cobrament prevista, el pare el portava a un restaurant que hi havia al davant de l’estació i li deia que demanés el que volgués. Era com una mena de premi. En la vida modesta que feien, aquestes eren pràcticament les úniques ocasions que menjaven a fora de casa. El pare, excepcionalment, demanava una cervesa -gairebé mai no bevia alcohol-. Però, tot i així, en Tengo no tenia gens de gana. Ell, que sempre en tenia, els diumenges era l’únic dia que, mengés el que mengés, mai no ho trobava bo. Havia de fer un gran esforç per acabar-se el que havia demanat -el pare no li hauria permès de cap manera que no s’ho acabés-. De vegades, li venien moltes ganes de vomitar. Això eren els diumenges, per a en Tengo, quan era petit.