Haruki Murakami - 1Q84

La Fukaeri va mirar la cara d’en Tengo, buscant alguna cosa dins dels seus ulls. Després va allargar la mà i va agafar la d’ell. En Tengo es va sorprendre, però va intentar que no se li notés.

La Fukaeri li va continuar agafant la mà amb suavitat fins que van arribar a l’estació de Kunitachi. La mà d’ella era més dura i més llisa del que s’havia imaginat. No era ni freda ni calenta. Només devia fer la meitat de la d’en Tengo, més o menys.

– No has de tenir por. No sempre és diumenge -va dir la noia, com si fos una veritat que tothom sabés.

En Tengo va pensar que potser aquesta era la primera vegada que li havia sentit dir dues frases seguides.

L’Aomame va anar a la biblioteca de districte que li quedava més a prop de casa. Va donar al taulell la referència de les microformes dels diaris que buscava: els tres mesos que anaven del setembre de 1981 fins al novembre del mateix any. La bibliotecària li va dir que tenien l’Asahi, el Yomiuri, el Mainichi i el Nikkei, i que quin volia. Era una dona de mitjana edat amb ulleres, que semblava més una mestressa de casa que treballés a mitja jornada que no pas una treballadora en plantilla de la biblioteca. No és que estigués gaire grassa, però tenia els canells inflats com pernils.

L’Aomame li va dir que tant li feia; tots eren més o menys iguals.

– Potser sí, però n’ha de triar un -li va dir la dona amb un to taxatiu que no admetia discussió. L’Aomame tampoc no tenia cap intenció de discutir-hi, i va triar el Mainichi sense cap motiu especial. Després va seure en una taula amb pantalles, va obrir la llibreta i va començar a mirar els articles publicats al diari amb el bolígraf a la mà.

Al principi de la tardor de 1981 no hi havia hagut incidents gaire greus. El juliol d’aquell any s’havia celebrat el casament entre el príncep Carles i Diana, i aquesta notícia encara en generava altres: on havien anat tots dos, què havien fet, què s’havia posat Diana i quins accessoris duia. Òbviament, l’Aomame sabia que Carles i Diana s’havien casat, però això no li interessava especialment: era absolutament incapaç d’entendre per què la gent de tot el món s’havia d’interessar tant per la vida del príncep Carles i la princesa Diana d’Anglaterra. Per l’aspecte, Carles, més que no pas un príncep, semblava un professor de física amb problemes d’estómac.

A Polònia s’agreujava el conflicte entre el govern i el sindicat Solidaritat, que presidia Lech Walesa, i el govern soviètic declarava que això era «motiu de preocupació». El que volien dir, en realitat, era que si el govern polonès no era capaç de controlar la situació, hi entrarien amb els tancs, tal com havien fet a la primavera de Praga de l’any 1968. D’això, l’Aomame també se’n recordava, en línies generals, i sabia que al final la Unió Soviètica va renunciar a intervenir-hi. No hi havia, doncs, cap necessitat de llegir l’article en profunditat. Només una part: que el president Reagan, dels Estats Units, havia declarat, segurament a fi d’influir en les qüestions internes del bloc soviètic, que «esperava que la tensió a Polònia no es convertís en un obstacle per a la cooperació russoamericana en la construcció de bases permanents a la superfície de la Lluna». ¿Construcció de bases permanents a la Lluna? D’això no n’havia sentit a parlar. Però, ara que hi pensava, li semblava que feia poc n’havia sentit alguna cosa a les notícies de la televisió. Va ser la nit que se’n va anar al llit amb l’home de mitjana edat una mica calb de Kansai, a l’hotel d’Akasaka.

El dia 20 de setembre, a Jakarta s’havia celebrat l’exhibició d’estels més gran del món: s’hi van reunir més de deu mil persones que en feien voleiar. L’Aomame no la coneixia, aquesta notícia, però no tenia res d’estrany. ¿Qui es recordava d’una notícia de feia tres anys sobre una exhibició d’estels celebrada a Jakarta?

El dia 6 d’octubre el president d’Egipte, Anwar al-Sadat, havia estat assassinat per un grup islamista radical en una acció terrorista. L’Aomame recordava aquest incident, i es va tornar a posar trista pel president Al-Sadat: li agradava força, la calvície d’Al-Sadat, i sentia un odi sense fissures pels fonamentalistes religiosos. Només de pensar en la visió del món tan intolerant d’aquella colla, el seu sentiment de superioritat i la insensibilitat amb què imposaven els seus principis als altres, sentia que s’encenia de ràbia, d’una ràbia que no aconseguia controlar. Tanmateix, aquest no era un problema amb el qual s’hagués d’enfrontar, ara mateix. L’Aomame va fer unes quantes respiracions profundes per calmar-se una mica i va passar a la pàgina següent.

El dia 12 d’octubre, en una zona d’habitatges del districte d’Itabashi, a Tòquio, un cobrador de l’impost de l’NHK, de cinquanta-sis anys, havia començat a discutir amb un estudiant universitari que es negava a pagar i li havia provocat una ferida de gravetat en clavar-li a l’estómac un ganivet de cuina que portava a la cartera. La policia, que havia trigat molt poc a arribar-hi, havia detingut el cobrador allà mateix. El cobrador continuava dret al mateix lloc, amb el ganivet ple de sang encara a la mà i la ment completament en blanc, i no havia oposat cap resistència quan la policia el va detenir. Un company de residència del cobrador havia explicat que feia sis anys que treballava formalment en aquella feina, que era molt diligent en la seva tasca i que els seus resultats eren excel·lents.

L’Aomame no sabia que hi hagués hagut aquell incident. Estava subscrita al Yomiuri i cada dia se’l mirava de principi a final, i es llegia els articles de la secció de notícies nacionals -especialment les relacionades amb delictes- fins a l’últim detall. I aquesta notícia ocupava gairebé la meitat de la secció nacional de l’edició del vespre. Per començar, era impensable que li hagués passat per alt un article tan llarg, per bé que, evidentment, no era impossible que no l’hagués pogut llegir per alguna raó. Semblava extremament improbable, però no es podia concloure que fos impossible.

Va arrugar el front i va estar una estona pensant en aquesta possibilitat. Després en va apuntar la data i el contingut més rellevant al quadern.

El cobrador es deia Shinnosuke Akutagawa: un nom magnífic, com d’escriptor il·lustre. No hi havia cap fotografia seva: només la d’Akira Tagawa, de vint-i-un anys, l’estudiant apunyalat. En Tagawa feia tercer de dret a la Universitat del Japó, i era segon dan de kendo. Si hagués tingut una espasa de bambú no l’hauria apunyalat tan fàcilment, però normalment la gent no surt a parlar amb el cobrador de l’NHK amb una espasa de bambú a la mà, ni els cobradors de l’NHK van per les cases amb un ganivet de cuina a la bossa. L’Aomame va buscar atentament els articles que feien el seguiment de la notícia els dies següents, però cap no deia que l’estudiant apunyalat hagués mort; segurament, n’havia sortit amb vida.

El dia 16 d’octubre havia tingut lloc un gran accident en una mina de carbó a la ciutat de Yûbari, a Hokkaidô. S’havia produït un incendi en una galeria que s’estava excavant a mil metres de profunditat i hi havien mort asfixiats més de cinquanta homes que hi treballaven. L’incendi s’havia propagat fins a arribar gairebé a la superfície, i hi havien mort deu persones més. Per evitar que es continués escampant el foc, la companyia havia fet inundar les galeries amb unes canonades, sense comprovar si els operaris que quedaven eren vius o morts. La xifra de morts havia arribat a noranta-tres. Havia estat un incident molt dolorós. El carbó és una font d’energia bruta, i la feina d’extreure’l, perillosa. Les empreses mineres hi inverteixen poc, i les condicions de treball són molt dolentes. Hi ha molts accidents i la salut dels pulmons queda arruïnada. Tanmateix, el carbó és barat, i per això hi ha persones i empreses que en necessiten. L’Aomame se’n recordava bé, d’aquest accident.