Haruki Murakami - 1Q84

Tot i que no les havien arribat a fer servir, els extremistes fins i tot tenien preparades granades molt sofisticades de fabricació xinesa. Si no les havien emprat en cap atac havia estat perquè feia poc que les tenien i encara no havien tingut temps d’entrenar-s’hi. Això havia estat una gran sort, perquè si les haguessin fet servir, els danys que havien rebut la policia i les Forces d’Autodefensa haurien estat molt més importants. Al començament, els policies ni tan sols havien tingut a punt les armilles antibales, la qual cosa va fer evident que la policia de Yamanashi havia estat molt ingènua en analitzar les dades de què disposava, i que els seus equips estaven molt antiquats. Tanmateix, el que més havia esgarrifat el públic general havia estat el fet que els moviments extremistes encara continuessin tenint unitats preparades per a la lluita i que, sota la superfície, estaven molt actives. Tothom pensava que la «revolució» que tan soroll havia fet a la segona meitat de la dècada dels seixanta ja era cosa del passat, i que els grups extremistes que quedaven havien desaparegut per complet amb l’incident de la vil·la del mont Asama.

Quan va haver acabat d’apuntar-ne totes les dades, l’Aomame va tornar les microformes del diari al taulell, de la secció de música va escollir un llibre gruixut titulat Compositors de tot el món, i va tornar al seu seient. El va obrir a la pàgina de Janacek.

Leos Janacek va néixer l’any 1854 en un poble de Moràvia i va morir l’any 1928. Al llibre hi havia una fotografia de quan era gran. No era calb, sinó que tenia el cap cobert de cabells blancs espessos com l’herba d’un prat; la forma del cap no se li veia. Va compondre la Sinfonietta l’any 1926. Janacek havia tingut un matrimoni poc feliç, sense amor, però l’any 1916, quan tenia seixanta-tres anys, va conèixer una dona casada que es deia Camila i se’n va enamorar. Va ser un amor tardorenc entre dues persones que ja havien estat casades. Janacek, que havia passat una mala època, va recuperar la forma gràcies a la coneixença amb Camila i va tornar a tenir ganes de compondre, i en els seus últims anys va crear un seguit d’obres mestres.

Un dia, mentre passejaven tots dos per un parc, van veure que se celebrava un concert en un quiosc a l’aire lliure i es van aturar a escoltar-lo. En aquell moment, Janacek va sentir que li envaïa tot el cos una felicitat sobtada i va tenir la idea de compondre la Sinfonietta. Segons va explicar, en aquell instant li va semblar que alguna cosa li esclatava dins el cap i va experimentar un èxtasi molt intens. Casualment, en aquella època li van encarregar que escrivís una fanfara per a una gran trobada atlètica. La Sinfonietta va sorgir en combinar el motiu de la fanfara amb la idea compositiva que havia tingut al parc. El llibre explicava que, tot i el títol, l’obra no té la forma de la simfonia tradicional, i que la seva atmosfera tan particular sorgeix de la combinació del so brillant i festiu dels metalls de les fanfares amb el refinat dels conjunts de corda de l’Europa central.

Per si de cas, l’Aomame va prendre nota de les dades biogràfiques i de l’explicació musical. Tanmateix, l’explicació del llibre no li donava cap pista sobre quina relació hi havia entre la Sinfonietta i ella mateixa, o bé sobre quina relació hi podria haver. En sortir de la biblioteca va caminar sense objectiu pels carrers on ja queia el vespre, de vegades parlant sola, de vegades fent que no amb el cap.

Evidentment, tot plegat no era més que una hipòtesi, pensava l’Aomame. Tanmateix, de moment aquella hipòtesi era l’explicació que li resultava més convincent, i li semblava que calia continuar actuant d’acord amb el que n’havia deduït fins que no en sorgís una altra de més convincent. Si no era correcta, sempre se’n podria desfer, arribat el cas. Per la mateixa raó era millor que posés un nom adequat a la nova situació en què es trobava. També necessitava donar-hi una denominació pròpia per distingir-la del món d’abans, aquell en el qual els policies portaven els revòlvers de sempre. Fins i tot els gats i els gossos necessitaven un nom: no podia ser que aquest món nou transformat no en necessités cap.

«1Q84: així és com em referiré a aquest món nou», va decidir l’Aomame.

La lletra q feia referència al signe d’interrogació, a la qüestió que es plantejava.

Va fer que sí amb el cap, tot caminant.

Ara, tant si li agradava com si no, es trobava a l’any 1Q84. L’any 1984 que coneixia ja no existia. Ara era al 1Q84. L’aire havia canviat, i també havia canviat el paisatge. Havia d’adaptar-se tan aviat com fos possible a les regles d’aquell món ple d’interrogants, igual que un animal quan l’alliberen en un bosc que no coneix. Havia d’entendre les regles d’aquell lloc sense perdre ni un moment per tal de poder-s’hi emmotllar i ser capaç de protegir-se i sobreviure.

L’Aomame va anar a una botiga de discos que hi havia a prop de l’estació de Jiyugaoka i va buscar la Sinfonietta de Janacek. Janacek no és un compositor gaire popular, i al seu apartat hi havia pocs discos, entre els quals només en va trobar un que contingués la Sinfonietta, amb l’Orquestra de Cleveland dirigida per George Szell. A la cara A hi havia el Concert per a orquestra de Bartók. No en coneixia els intèrprets, però com que no n’hi havia cap més per escollir, va comprar aquell elapé. En arribar a casa, va treure una ampolla de Chablis de la nevera, en va llevar el tap, va col·locar el disc al tocadiscos i hi va posar l’agulla. Va parar atenció a la música mentre bevia el vi, que era a la temperatura justa. Va començar a sonar la brillant fanfara que ja coneixia, sens dubte la mateixa música que havia sonat a l’interior del taxi. Va tancar els ulls i es va concentrar en la música. La versió no estava malament, però no va passar res: sentia la música i prou. No va notar cap distorsió al cos, ni cap transfiguració.

Després d’escoltar la peça fins al final va tornar a posar el disc a la solapa, va seure a terra i es va beure el vi recolzada a la paret. Gairebé no hi va trobar cap gust, bevent-se’l tota sola, pensant. Va anar al lavabo, es va rentar la cara amb sabó, es va arreglar les celles amb una tisoreta i es va netejar les orelles amb un bastonet amb els caps de cotó fluix.

O bé ella estava estranya o bé era el món, el que estava estrany: no sabia qui dels dos era. El pot i la tapa tenien mides diferents. No sabia si la culpa era del pot o de la tapa. El que era segur era que no encaixaven.

Va obrir la nevera i va comprovar què hi havia. Com que feia dies que no havia anat a comprar no hi havia gran cosa. En va treure una papaia madura, la va partir en dues amb un ganivet de cuina i se la va menjar amb cullera. Després en va treure tres cogombres, els va rentar amb aigua i se’ls va menjar amb maionesa. Els va mastegar amb calma, prenent-se tot el temps. Va beure un got de llet de soia. Això va ser tot el que va menjar per sopar. Un àpat molt simple, però ideal per evitar el restrenyiment. Estar restreta era una de les coses que l’Aomame odiava més del món: tant com els miserables que maltracten les seves dones o els fonamentalistes religiosos estrets de mires.

En acabar el sopar, es va treure la roba i es va dutxar amb aigua calenta. En sortir de la dutxa es va eixugar tot el cos amb una tovallola i se’l va mirar, completament despullada, al mirall de la porta. Tenia el ventre llis i els músculs fibrats, uns mugrons que no acabaven de ser iguals i un pèl públic que feia pensar en un camp de futbol no gaire ben cuidat. Mentre es mirava el cos despullat va recordar de sobte que al cap d’una setmana faria trenta anys. Un altre aniversari no gaire benvingut. Déu n’hi do, haver de celebrar el seu trentè aniversari en aquell món sense solta ni volta, va pensar. I va arrufar les celles.