Haruki Murakami - 1Q84

L’any 1Q84.

Era allà, on es trobava.

– Canviem de tren -va dir la Fukaeri, i va tornar a agafar la mà d’en Tengo. Estaven a punt d’arribar a l’estació de Tachikawa.

Mentre baixaven del tren i pujaven i baixaven l’escala per canviar d’andana, la Fukaeri no va deixar anar ni un moment la mà d’en Tengo. Als ulls de la gent que els envoltava semblaven, sens dubte, una parella ben avinguda. Es portaven força anys, però en Tengo més aviat semblava més jove del que era. La diferència de mides també devia fer gràcia als qui se’ls miraven de cua d’ull. Una alegre cita un diumenge de primavera al matí.

Tanmateix, en Tengo no va notar cap sentiment d’afecte envers l’altre sexe en la mà amb què la Fukaeri agafava la seva. En aquells dits hi havia una precisió eficient, com la d’un metge que comprovés el pols d’un malalt. Potser a través del contacte dels dits i els palmells de les mans la noia intentava intercanviar una informació que no es podia transmetre amb paraules, se li va acudir a en Tengo. Suposant, però, que realment s’estigués produint un procés com aquest, era més un flux en un sol sentit que no pas un intercanvi. Potser la Fukaeri intentava llegir a través del palmell de la mà alguna cosa de la ment d’en Tengo, però en Tengo no sabia pas què pensava, la Fukaeri. No li feia res, però: igualment, no amagava cap informació ni sentiment que pogués molestar la noia.

De tota manera, encara que no el veiés com un home, en Tengo va suposar que fins a cert punt li agradava a la Fukaeri o que, com a mínim, no li causava una mala impressió. Si no, fos quina fos la seva intenció, no li tindria la mà agafada tanta estona.

Van arribar a l’andana de la línia Ôme i van pujar al tren que hi havia aturat esperant. Al tren hi havia més famílies i grups de gent gran que anaven a caminar per la muntanya del que s’havia esperat, sent diumenge. En lloc de seure, es van quedar tots dos drets, l’un al costat de l’altra, a prop de la porta.

– Deuen anar d’excursió -va dir en Tengo passejant la vista per l’interior del vagó.

– Et fa res que t’agafi la mà -li va preguntar la Fukaeri. Quan havien pujat al tren tampoc no l’hi havia deixat anar.

– No, és clar -li va dir en Tengo.

La Fukaeri, com si s’hagués quedat més tranquil·la, l’hi va mantenir agafada. La seva mà continuava sent molt suau, i no gens suada. Encara devia estar buscant o comprovant alguna cosa que hi havia a l’interior d’en Tengo.

– Ja no tens por -li va preguntar, sense signe d’interrogació.

– No, em sembla que no -va respondre en Tengo. I no era mentida: realment, el pànic de diumenge al matí que l’havia envaït havia perdut intensitat, potser gràcies que ella li agafava la mà. Ja no suava, ni sentia que el cor li bategués amb força. Tampoc no veia visions, i la seva respiració tenia el ritme reposat de sempre.

– Que bé -va fer la Fukaeri, sense entonació.

Que bé, va pensar també en Tengo.

Es va sentir una locució molt senzilla i dita a corre-cuita que avisava que el tren estava a punt d’arrencar, i al cap de poc les portes del vagó es van tancar amb un soroll exagerat, com si un enorme animal d’altres èpoques s’estremís en despertar-se. Com si per fi s’hi hagués decidit, el tren es va començar a allunyar de l’andana.

Agafat de la mà de la Fukaeri, en Tengo va observar el paisatge de la finestra. Al començament hi havia els barris d’habitatges, com era d’esperar, però així que avançaven el paisatge pla de Musashi s’anava transformant i hi apareixien muntanyes. A partir de l’estació de Higashi-Ôme només hi havia una via. Allà van pujar a un tren de quatre vagons i a poc a poc les muntanyes van anar guanyant més presència. A partir d’allí ja no hi havia treballadors que anessin cada dia al centre de Tòquio. Les carenes encara tenien el color mústic de l’hivern, però tot i així el verd dels arbres de fulla perenne era molt viu. Quan van arribar a l’estació de destí i es van obrir les portes, es va adonar que l’olor de l’aire havia canviat, i també li va fer l’efecte que els sons tenien una qualitat diferent. Al costat de la via cridaven l’atenció els camps de conreu, i hi havia més edificis rústics. El nombre de camions petits superava el de turismes. En Tengo es va sorprendre d’haver arribat tan lluny. ¿Fins on haurien d’anar?

– No t’has de preocupar -li va dir la Fukaeri, com si li hagués llegit el pensament.

En Tengo va fer que no sense dir res. Va pensar que semblava que anés a casa dels pares de la xicota per demanar-los que el deixessin casar amb ella.

L’estació on van baixar es deia Futamatao. No recordava haver sentit mai aquest nom tan estrany. Era una petita estació de fusta, força vella. Hi van baixar del tren cinc persones, a part d’ells, i no hi va pujar ningú. La gent venia a Futamatao per caminar per la muntanya i respirar-ne l’aire pur. Ningú no hi venia per veure el musical L’home de la Manxa, ballar en una discoteca coneguda per les seves nits boges, veure una exhibició de cotxes Aston Martin o sopar en un restaurant francès famós per les gambes i els llamàntols gratinats; n’hi havia prou de mirar la pinta de la gent per adonar-se’n.

Davant de l’estació no hi havia res que es pogués considerar un comerç ni cap rastre de persones, però tot i així hi havia un taxi aturat. Devia venir-hi a les hores que arribaven els trens. La Fukaeri hi va fer un petit truc a la finestra. Quan es va obrir la porta hi va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè també hi entrés. Quan la porta va estar tancada la Fukaeri va indicar breument al taxista on anaven, i ell va fer que sí amb el cap.

No feia tant temps que en Tengo no pujava a un taxi, però la ruta era increïblement complicada. Hi havia pujades molt costerudes i baixades molt pronunciades, la carretera era tan estreta com els camins de pagès on es pateix tant quan et trobes algú que ve de cara, i hi havia un munt de revolts i giragonses. Tot i així, el conductor gairebé no reduïa gens la velocitat, i en Tengo, amb els nervis de punta, va haver de fer tot el viatge aferrat a la maneta de la porta. Després va venir una pujada increïblement pronunciada que semblava una pista d’esquí i per fi el taxi es va aturar en una mena de cim d’una petita muntanya. Allò era com pujar en una atracció, més que no pas en un taxi. En Tengo va donar al taxista els dos bitllets que s’havia tret de la cartera i va agafar el rebut i el canvi que li va tornar.

Davant de la casa vella d’estil japonès hi havia un Mitsubishi Pajero compacte de color negre i un gran Jaguar de color verd. El Pajero estava relluent, però el Jaguar era un model antic i estava tot cobert d’una capa de pols blanca que feia que gairebé no se’n distingís el color original. El parabrisa també era molt brut i semblava que feia temps que no l’havien conduït. L’aire tenia una puresa astoradora, i al voltant el silenci era absolut, tan profund que semblava que l’oïda s’hi hagués d’adaptar per sentir-lo. Feia l’efecte que el cel s’enretirés cap amunt, i en sortir a fora es notava a la pell l’agradable calidesa de la llum del sol. De tant en tant se sentia el cant agut d’un ocell que en Tengo no coneixia, però era impossible trobar-lo amb la mirada.

La casa era un gran edifici d’aire distingit. Devia fer molt temps que l’havien construït, però estava molt ben cuidat. Els arbres del jardí també estaven molt ben cuidats, fins al punt que, de tan ben podats, n’hi havia alguns que semblaven de plàstic. Hi havia un pi molt gros que projectava una gran ombra a terra. La vista era molt àmplia, però fins on abastava l’ull no es veia ni una sola casa al voltant. En Tengo va pensar que s’havia de sentir un gran odi pel contacte amb la gent per anar a viure expressament en un lloc tan poc avinent.