Haruki Murakami - 1Q84

El fet que l’Aomame buscava havia tingut lloc el dia 29 d’octubre, quan encara no s’havia deixat de parlar de l’accident de la mina de Yûbari, i no en sabia absolutament res -o no en sabia res fins que en Tamaru li n’havia parlat, feia unes quantes hores, cosa que resultava completament inexplicable, perquè ocupava el titular de la primera pàgina de l’edició del matí. Estava escrit en uns caràcters tan grossos que era impossible no veure’ls:

enfrontament armat entre radicals i policia a les muntanyes de Yamanashi

tres policies morts

També hi havia una gran fotografia aèria de la zona on s’havia produït l’incident, a prop del llac Motosu, així com un mapa esquemàtic. Era una zona que es trobava al mig de les muntanyes, més enllà d’uns terrenys on havia crescut una urbanització residencial. Hi havia fotografies dels rostres dels tres policies de la prefectura de Yamanashi que hi havien mort. S’hi havia emprat una unitat especial d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa, uniformes de camuflatge, franctiradors i rifles automàtics de canó curt.

Durant un moment, l’Aomame va fer una gran ganyota; per descriure-la amb exactitud, caldria dir que va estirar tots els músculs de la cara tant com es podien estirar. Tanmateix, ningú no va veure la violenta transformació que havia sofert el seu rostre, perquè l’Aomame tenia pantalles a totes dues bandes. Després va respirar profundament: va inspirar amb energia l’aire que l’envoltava i el va expulsar de manera igualment enèrgica, exactament igual com fan les carpes quan renoven l’aire dels seus grans pulmons en emergir a la superfície. L’estudiant d’institut que estava assegut esquena amb esquena amb l’Aomame es va sorprendre en sentir aquests sorolls i es va girar lleument cap a ella, però evidentment no va dir res; només es va espantar una mica.

Després de mantenir la ganyota durant un moment, l’Aomame va mirar de relaxar tots els músculs de la cara i va recuperar l’expressió habitual. En acabat es va estar picant les dents durant força estona amb l’extrem del bolígraf. Després va intentar organitzar els pensaments. Hi devia haver alguna raó, per a tot això. O, més aviat, hi havia d’haver una raó. ¿Com podia ser que li hagués passat per alt un incident tan important, que havia sacsejat tot el Japó?

No, no era només aquell incident: tampoc no sabia que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari. Era molt estrany: no podia ser, que se li haguessin escapat dos incidents tan importants seguits. Ella era una persona metòdica i curosa: notava fins i tot un error d’un sol mil·límetre. També confiava en la seva memòria. Era precisament per això que havia estat capaç d’enviar uns quants homes a l’«altre món» sense cometre ni un sol error ni deixar-hi la pell. Cada dia llegia el diari amb molta atenció, i quan deia que el «llegia amb molta atenció» volia dir que no se li escapava cap notícia que tingués una mínima importància.

Òbviament, l’incident del llac Motosu havia ocupat un espai considerable de les pàgines del diari durant força dies. Les Forces d’Autodefensa i la policia de la prefectura havien dut a terme una persecució a gran escala per les muntanyes per capturar els deu membres del grup extremista que havien fugit, n’havien matat tres, n’havien ferit dos més de gravetat i n’havien detingut quatre més, un dels quals, una dona. Un altre estava en parador desconegut. Tot el diari estava ple de notícies sobre aquest incident i, a causa d’això, n’havia desaparegut el que feia referència a l’estudiant universitari d’Itabashi apunyalat pel cobrador de l’NHK.

Sens dubte, tot i que no es pogués demostrar, l’NHK s’havia sentit molt alleujada: si no s’hagués produït l’incident del llac Motosu, de ben segur que els mitjans de comunicació haurien qüestionat vivament el sistema de cobrament de l’impost de l’NHK o fins i tot la seva institució. A principi d’aquell any, membres del Partit Democràtic Liberal s’havien queixat d’un programa de l’NHK centrat en l’escàndol dels suborns de Lockheed amb la intenció de fer-ne canviar el contingut. L’NHK havia explicat detalladament el contingut del programa a uns quants polítics del partit governant abans d’emetre’l i els havia demanat educadament si els semblava bé que s’emetés. I, per increïble que pogués semblar, aquest procediment era habitual. L’NHK necessitava que el parlament aprovés els seus pressupostos, i els seus directius tenien por de perdre el favor del govern i del partit dirigent si donaven segons quines notícies. Quan aquest estat de coses va sortir a la llum, molts ciutadans van començar a dubtar de la independència dels programes de l’NHK i de l’honestedat dels polítics, i el moviment a favor de no pagar l’impost de recepció va guanyar força.

A part de l’incident del llac Motosu i el del cobrador de l’impost de l’NHK, l’Aomame recordava perfectament tots els fets, els esdeveniments i els desastres que s’havien produït en la mateixa època. La llacuna de la seva memòria només afectava aquests dos. Recordava clarament haver llegit els altres articles en el seu moment; tan sols el del llac Motosu i el del cobrador havien desaparegut per complet del seu record. ¿Per què devia ser? Encara que al seu cervell hi hagués alguna cosa que no acabés de funcionar, ¿era possible que s’hagués saltat només els articles relacionats amb aquests dos incidents, o bé que hagués esborrat de manera avinent tan sols els records que hi tenien a veure?

L’Aomame va tancar els ulls i es va pressionar fort els polsos amb els dits. Sí, potser també podia ser: que en el seu cervell hagués aparegut una mena de funció que canviés la realitat, tot posant una mena de vel negre damunt de determinades notícies perquè no les percebés i no li’n quedés cap rastre a la memòria. Notícies com ara que la policia havia canviat les armes i els uniformes reglamentaris, que els Estats Units i la Unió Soviètica col·laboraven per construir bases permanents a la superfície de la Lluna, que un cobrador de l’NHK havia apunyalat un estudiant universitari amb un ganivet de cuina, o que hi havia hagut un greu enfrontament armat entre un grup d’extremistes i les Forces d’Autodefensa al llac Motosu.

Però, ¿què hi havia, en comú, entre tots aquests fets?

Per molt que hi pensés, no trobava que hi tinguessin res, en comú.

L’Aomame va continuar picant-se les dents amb l’extrem del bolígraf i fent treballar el cervell.

Potser podia pensar, per exemple, una altra cosa: que el problema no era d’ella, sinó del món que l’envoltava. Que no s’hagués produït alguna alteració en la seva consciència, o en els seus nervis, sinó que una força desconeguda s’hagués posat en funcionament i el món que l’envoltava hagués sofert algun canvi.

Com més hi pensava, més tenia la sensació que aquesta hipòtesi era la més natural, per a ella. No li feia en absolut l’efecte que hi hagués cap error o cap distorsió en la seva consciència.

Per aquest motiu, va continuar desenvolupant aquella hipòtesi.

«No sóc jo, qui s’ha tornat boja, sinó el món».

Sí, li semblava bé.

En algun moment, el món que ella coneixia havia desaparegut, o bé s’havia retirat, i havia estat reemplaçat per un altre món, com si algú hagués canviat les agulles d’una via de tren. És a dir: la seva consciència, que ara es trobava aquí, pertanyia al món d’abans, però el món en si ja era un altre. Els fets que havia alterat aquest fenomen encara eren limitats: la major part d’aquest món nou estava integrada per la realitat transvasada intacta del món original que ella coneixia. Per això encara no trobava -o gairebé no trobava, de moment- cap obstacle important en la nova realitat i podia viure normalment. Tanmateix, potser a mesura que passés el temps s’anirien produint canvis cada cop més grans en la part que havia resultat alterada. Els errors anirien creixent a poc a poc i es podria donar la situació que el desfasament fes que les seves accions deixessin de tenir lògica i ella acabés cometent un error fatal, en el sentit literal de la paraula.