Haruki Murakami - 1Q84

Sense adonar-se’n, en algun moment del recorregut en Tengo es va quedar adormit. Quan les vibracions el van despertar, el tren reduïa la velocitat i començava a aturar-se a l’estació d’Ogikubo. Havia estat un son curt. La Fukaeri continuava mirant fixament cap endavant en la mateixa posició que abans. En Tengo no sabia què era el que mirava, en realitat, però per l’aire de concentració que tenia suposava que encara trigarien una mica a baixar del tren.

– ¿Quina mena de llibres llegeixes, normalment? -li va preguntar en Tengo, incapaç de suportar l’avorriment, quan el tren va haver deixat enrere Mitaka. Era una pregunta que havia pensat que li faria quan en tingués l’ocasió.

La Fukaeri va fer un cop d’ull cap a en Tengo i després va tornar a mirar cap endavant.

– No llegeixo llibres -va respondre concisament.

– ¿Mai?

La Fukaeri va negar breument amb el cap.

– ¿Que no t’interessen, els llibres? -va preguntar en Tengo.

– Trigo molt de temps a llegir-los -va dir la Fukaeri.

– ¿No llegeixes llibres perquè trigues molt temps? -va tornar a preguntar en Tengo, sense acabar-ho d’entendre.

La Fukaeri va continuar mirant cap endavant, sense donar-li cap resposta concreta. Aquesta actitud semblava voler dir que no calia prendre’s la molèstia de dir que no.

Evidentment, en general cal un cert temps per llegir un llibre, a diferència del que passa amb la televisió i amb els còmics. La lectura és una activitat que implica un esforç sostingut durant un període de temps relativament llarg. Tanmateix, aquell «trigo molt de temps» que havia fet servir la Fukaeri semblava contenir un matís diferent del de l’afirmació general.

– Això que trigues molt temps…, ¿vols dir que trigues moltíssim temps? -va preguntar en Tengo.

– Moltíssim -va afirmar la Fukaeri.

– ¿Molt més que el que normalment triga la gent?

La Fukaeri va fer que sí taxativament.

– ¿I no tens problemes, a l’escola? Deveu haver de llegir molts llibres, a les classes, ¿no? I si trigues tant de temps…

– Faig veure que llegeixo -va dir ella com si fos la cosa més natural del món.

En Tengo va sentir el so sinistre d’un truc en alguna porta del cervell. Li hauria agradat fer veure que no havia sentit res i passar de llarg, però no s’ho podia permetre. Havia de saber la veritat.

Li va fer una altra pregunta.

– O sigui: el que dius no deu ser pas que tens dislèxia, ¿oi?

– Dislèxia -va repetir la Fukaeri.

– Dificultat per llegir.

– Alguna vegada m’ho han dit. Dis…

– ¿Qui, t’ho ha dit?

Va arronsar una mica les espatlles.

– O sigui… -va dir en Tengo, buscant les paraules per expressar-se-, ¿això et passa des que eres petita?

La Fukaeri va fer que sí.

– Per tant, fins ara gairebé no has llegit mai cap novel·la, ni res que s’hi assembli.

– Jo sola -va dir la Fukaeri.

Això explicava que a Crisàlide d’aire no hi hagués influència d’altres autors. Era una explicació coherent, formidable.

– No n’has llegit tu sola -va dir en Tengo.

– Me les han llegides -va dir la Fukaeri.

– ¿El teu pare i la teva mare t’han llegit llibres en veu alta?

La Fukeari no va respondre a aquesta pregunta.

– Però encara que no puguis llegir, per escriure no tens problema, ¿oi? -va preguntar en Tengo, mort de por.

La Fukaeri va fer que no.

– Per escriure també trigo molt temps.

– ¿Trigues moltíssim temps?

La Fukaeri va tornar a arronsar una mica les espatlles: sí.

En Tengo es va asseure bé i va corregir la posició del cos.

– O sigui que, potser, el text de Crisàlide d’aire no el vas escriure tu mateixa.

– No el vaig escriure jo.

En Tengo va fer una pausa d’uns quants segons; uns quants segons que van pesar com una llosa.

– Doncs, ¿qui el va escriure?

– L’Azami -va dir la Fukaeri.

– ¿Qui és, l’Azami?

– Té dos anys menys.

Hi va haver un altre breu espai en blanc.

– Aquesta noia va escriure Crisàlide d’aire en lloc teu.

La Fukaeri va fer que sí com si fos evident.

En Tengo feia treballar el cap tan de pressa com podia.

– O sigui, que tu li vas explicar la història, i l’Azami la va escriure. ¿És això?

– La va escriure amb el processador i la va imprimir -va dir la Fukaeri.

En Tengo es va mossegar el llavi, va comptar mentalment tots els fets que acabava de descobrir i va mirar d’organitzar-los. Després va dir:

– O sigui que va ser l’Azami qui va enviar el text imprès al concurs de nous autors de la revista, ¿oi? Potser posant-hi el títol de Crisàlide d’aire, sense dir-te’n res a tu.

La Fukaeri va inclinar el cap en un angle que no era ni que sí ni que no, però no va dir res. Segurament, en Tengo ho havia encertat, més o menys.

– Aquesta Azami, ¿és una amiga teva?

– Vivim juntes.

– ¿És la teva germana petita?

La Fukaeri va fer que no.

– És la filla del Professor.

– El Professor -va dir en Tengo-. ¿Això vol dir que aquest «Professor» viu amb tu?

La Fukaeri va fer que sí, com si se sorprengués que li preguntés allò, a hores d’ara.

– Segur que aquest Professor és la persona que ara coneixeré, ¿oi?

La Fukaeri es va girar cap a en Tengo i el va mirar un moment com qui observa la cursa llunyana dels núvols o mira un gos difícil d’ensinistrar pensant per a què el pot fer servir. Després va fer que sí.

– Ara anem a veure el Professor -va dir amb veu inexpressiva.

La conversa es va acabar allí, de moment. En Tengo i la Fukaeri van quedar una estona callats mirant el paisatge de la finestra, asseguts l’un al costat de l’altra. En aquell terreny tan pla s’arrengleraven, fins on arribava la vista, edificis sense trets característics que els distingissin. En sobresortien un nombre incomptable d’antenes de televisió que recordaven les dels insectes. ¿Devia pagar puntualment l’impost de l’NHK, la gent que vivia aquí? Els diumenges, qualsevol cosa podia fer recordar l’impost de l’NHK, a en Tengo. No tenia gens de ganes de pensar-hi, però tampoc no ho podia evitar.

Aquell dia, un diumenge al matí de mitjan abril de cel clar, havien sortit a la llum uns quants fets que no es podia dir que fossin gaire còmodes. En primer lloc, que no havia estat la mateixa Fukaeri qui havia escrit Crisàlide d’aire. Si el que ella deia era cert -i a en Tengo no se li acudia, en aquell moment, cap raó per no creure-se-la-, la Fukaeri només havia explicat la història, i havia estat una altra noia qui l’havia posada per escrit. El sistema de composició havia estat el mateix que en obres de literatura oral com ara el Kojiki o El conte dels Heike. Això feia que fins a cert punt en Tengo se sentís menys culpable de retocar Crisàlide d’aire, però, vista en conjunt, la situació encara es feia més complicada. Dient-ho clarament, deixava de tenir cap mena de sortida.

A més a més, la Fukaeri tenia un problema de lectura i era incapaç de llegir un llibre amb profit. En Tengo va intentar organitzar els coneixements que tenia sobre la dislèxia. A l’assignatura de pedagogia que havia cursat a la universitat els havien fet una conferència sobre aquest tema. Teòricament, els dislèctics no tenien cap problema intel·lectual i eren capaços de llegir i escriure. Però trigaven molt temps. Llegien frases curtes sense problema, però quan n’havien de llegir una rere l’altra, formant un text llarg, no tenien temps de processar tota la informació: al seu cap, els signes i el seu significat no acabaven d’unir-se. Aquest era el símptoma general de la dislèxia. La causa encara no quedava del tot clara, però no era en absolut d’estranyar que en una classe hi hagués un o dos alumnes dislèctics. Einstein n’era, i Edison, i també Charlie Mingus.