Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va sentir aquesta història del seu pare fins a estar-ne tip. El pare no li cantava cançons de bressol, ni li llegia contes assegut al costat del llit: li repetia una vegada i una altra les experiències reals que havia viscut fins al moment. Que era d’una família molt pobra de petits pagesos de Tôhoku, que va créixer treballant i rebent pallisses com si fos un gos, que havia emigrat a Manxúria amb els grups de colonització, que havia conreat uns terrenys on feia tan fred que el pixum es glaçava abans d’arribar a terra i d’on n’havien de fer fora els grups de bandits i de guineus amb rifles, que va salvar la vida en aconseguir fugir pels pèls de les tropes soviètiques, que va poder evitar que l’enviessin als camps de treball de Sibèria i va tornar al Japó, que encara que passés molta gana va sobreviure durant els confusos anys de la postguerra, que va passar fins que va tenir la gran sort de convertir-se, per casualitat, en cobrador oficial de l’NHK. En la seva història, convertir-se en cobrador de l’NHK era un final feliç immillorable. I d’aquesta manera tan alegre s’acabava tot.

El seu pare l’explicava molt bé, aquesta història. Era impossible dir fins a quin punt s’ajustava a la realitat, però com a mínim era coherent. Potser no es podia considerar que contingués cap lliçó moral, però els detalls eren molt vius, i la manera com els explicava, molt expressiva. Hi havia moments divertits, moments emotius i moments de violència. Hi havia també moments excessius, que et deixaven glaçat, i moments que no s’acabaven d’entendre, per vegades que els expliqués. Si la vida d’una persona s’hagués de valorar per la varietat dels episodis que conté, segurament la seva s’hauria d’haver considerat força rica.

Tanmateix, quan arribava el moment que l’havien contractat oficialment com a cobrador de l’NHK, la història del pare perdia de sobte tota la vivesa i el realisme. Al relat hi faltaven detalls i coherència, com si fos una mena d’epíleg que no pagués la pena explicar: va conèixer una noia, s’hi va casar i va tenir un fill -en Tengo-. Al cap d’uns mesos que el fill hagués nascut, la mare es va posar malalta i es va morir. Després el pare no es va tornar a casar i va pujar en Tengo tot sol mentre treballava de cobrador de l’NHK. I fins llavors. Fi.

Quan hi arribaven, el pare d’en Tengo pràcticament no deia res sobre com va conèixer la seva mare i van decidir casar-se, quina mena de persona era ella, quina va ser la causa de la seva mort -¿potser havia tingut a veure amb el naixement d’en Tengo?-, o si la seva mort va ser relativament fàcil o bé va estar plena de dolor. Si en Tengo li feia preguntes, fugia d’estudi per no respondre. La majoria de les vegades es posava de mal humor i es quedava callat. No tenia ni una sola fotografia de la mare, ni tampoc del casament. Li explicava que no s’havien pogut permetre organitzar un casament, i que no tenien càmera de fotos.

Tanmateix, en Tengo, bàsicament, no es creia aquesta història: el pare li amagava la veritat i la canviava. No era possible que la seva mare s’hagués mort uns mesos després de tenir-lo: en el record que en conservava, havia viscut amb ells fins que en Tengo tenia un any i mig i s’abraçava amb un home que no era el seu pare al seu costat, mentre ell dormia.

La seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants del sostenidor i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. En Tengo dormia al seu costat, respirant profundament. Al mateix temps, però, en Tengo no dormia. Mirava la seva mare.

Aquesta era la fotografia que en Tengo conservava com a record de la seva mare. L’escena, de deu segons de durada, li havia quedat gravada clarament al fons del cervell. Era l’única informació concreta que en posseïa. La consciència d’en Tengo arribava fins a la seva mare a través d’aquesta imatge, com si hi estigués unit per un hipotètic cordó umbilical. La seva consciència surava pel líquid amniòtic i sentia els ecos del passat. Però el pare d’en Tengo no sabia que ell tenia gravada aquesta escena tan vivament al cervell; no sabia que rumiava aquest fragment de l’escena com si fos una vaca en un prat, i que en treia un aliment molt important. Tant el pare com el fill guardaven molt endins foscos secrets.

Era un matí de diumenge molt clar i agradable, però el vent que bufava contenia un fred punyent que demostrava que a mitjan abril és ben fàcil que l’estació es faci enrere. Damunt d’un jersei prim negre de coll rodó, en Tengo portava una jaqueta de punt que tenia des que era estudiant, uns pantalons xinesos de color beix i unes sabates Hush Puppies de color marró relativament noves. Aquesta era la imatge més polida que podia donar.

Quan en Tengo va arribar a la part del davant de l’andana dels trens de la línia Chûo que anaven cap a Tachikawa, a l’estació de Shinjuku, la Fukaeri ja hi era. Estava asseguda sola en un banc, sense moure’s gens ni mica, mirant a l’espai amb els ulls mig tancats. Damunt d’un vestit d’una sola peça estampat que no es podia considerar sinó d’estiu s’havia posat un càrdigan verd clar d’hivern, molt gruixut, i portava unes vambes grises sense mitges: una combinació una mica estranya, per a l’època de l’any en què es trobaven. El vestit era massa prim, i el càrdigan, massa gruixut. Tanmateix, no es feia especialment estranya, vestida així. Amb aquest arranjament tan «fora de lloc» potser volia expressar la seva pròpia visió del món; almenys ho podia semblar. També podia ser, però, que hagués escollit la roba tal com li havia vingut, sense pensar-hi.

La Fukaeri no llegia el diari, no llegia cap llibre, no escoltava música amb cap walkman: senzillament, s’estava asseguda allà, en silenci, mirant fixament cap endavant amb aquells grans ulls negres. Tant podia ser que mirés alguna cosa com que no mirés res en absolut, que pensés alguna cosa com que no pensés absolutament res. Vista de lluny, semblava una estàtua realista feta amb algun material especial.

– ¿T’has esperat gaire? -li va preguntar en Tengo.

La Fukaeri el va mirar i va negar amb el cap, movent-lo tan sols uns quants centímetres a banda i banda. Els seus ulls negres tenien una lluïssor molt viva, com la de la seda, però, igual que l’altra vegada que s’havien vist, eren totalment inexpressius. Ara semblava que no tingués gaires ganes de parlar amb ningú. Per això, en Tengo va renunciar a fer l’esforç d’intentar mantenir-hi una conversa i es va asseure al banc, al seu costat, sense dir res.

Quan va arribar el tren la Fukaeri es va aixecar en silenci i tots dos van pujar al vagó. Aquell dia era festiu, i al tren exprés que anava en direcció a Takao no hi havia gaires passatgers. En Tengo i la Fukaeri es van asseure l’un al costat de l’altra i van mirar sense dir res el paisatge de la ciutat que anaven deixant enrere per la finestra que tenien al davant. La Fukaeri continuava sense badar boca, i en Tengo va respectar el seu silenci. Ella, mirant endavant, es va posar bé el coll del càrdigan i va mantenir els llavis tancats formant una línia recta, com si es preparés per suportar un fred intens que estigués a punt d’arribar.

En Tengo va treure un llibre de butxaca que havia portat i el va començar a llegir, però va perdre el fil i ho va deixar. Es va tornar a ficar el llibre a la butxaca i, per fer com la Fukaeri, es va posar les mans damunt dels genolls i es va dedicar a mirar cap endavant, sense fixar-se en res d’especial. Va decidir pensar en alguna cosa, però no se li va acudir res per pensar. Com que s’havia concentrat a reescriure Crisàlide d’aire, semblava que el seu cap es negava a pensar en res concret: li feia l’efecte que a dins hi tenia una mena de cabdell de fils enredat.

En Tengo mirava el paisatge que s’escolava per la finestra i escoltava el so constant de les rodes del tren a la via. La línia Chûo continuava directament cap endavant, ben bé com si fos una línia recta infinita traçada amb un regle sobre el mapa. No, de fet, no calia dir «ben bé» o «com si»: sens dubte, la gent de l’època la va construir realment d’aquesta manera. En aquella zona de la plana de Kantô no hi havia cap element topogràfic que es pogués considerar un obstacle, i per això va ser possible traçar una línia de ferrocarril en la qual no hi havia ni revolts ni desnivells que notessin els passatgers, ni tampoc ponts o túnels. N’hi va haver prou amb un regle: el tren només havia d’avançar en línia recta cap a la seva destinació.