Haruki Murakami - 1Q84

– Però quan torna a casa, canvia completament -va continuar l’Aomame-. Es torna violent, sobretot quan beu. Però, igualment, és de la mena que només fa servir la violència contra les dones: només pega a la seva. Amb els de fora és molt amable: els qui el coneixen, el tenen per un bon marit, tranquil i agradable. Encara que ho jurés, la seva dona no trobaria ningú que es cregués la terrible situació en què es troba. I, com que ho sap, l’home, a l’hora de maltractar-la, tria els llocs que fan de mal ensenyar a la gent. O bé ho fa de manera que no li quedin marques. És això, més o menys, ¿oi?

En Tamaru va fer que sí amb el cap.

– Més o menys. Però no bevia ni una gota d’alcohol, aquest: tirava pel dret, sobri i a ple dia. Tenia un caràcter terrible. Ella li va demanar el divorci, però ell s’hi va negar fermament, potser perquè ella li agradava, o perquè no volia deixar escapar una víctima que tenia tan a mà. O potser perquè li agradava fer servir la força contra ella, per violar-la.

En Tamaru va aixecar una mica el peu per tornar a comprovar el llustre de la sabata. Després va continuar parlant.

– Evidentment, si presentes proves que hi ha hagut violència domèstica, pots obtenir el divorci, però per a això cal temps i diners. I si l’altre té un bon advocat, et pots trobar en una situació força incòmoda. Els tribunals familiars tenen molta feina, i els falten jutges. A més a més, encara que aconsegueixis el divorci, obtinguis una pensió de manteniment i se’n determini l’import, la majoria d’homes no la paguen quan toca, donant qualsevol excusa. Al Japó no passa gairebé mai, que un exmarit vagi a la presó per no haver passat la pensió: si fa veure que té la intenció de pagar i li dóna uns quants diners a l’exdona, el tribunal fa els ulls grossos.

– Però fa uns dies -va dir l’Aomame-, aquest marit tan violent va tenir un atac de cor molt ben trobat, en aquella habitació de l’hotel de Shibuya.

– «Molt ben trobat» em sembla una expressió una mica massa directa -va dir en Tamaru, fent petar la llengua-. Jo prefereixo dir que va ser «justícia divina». No hi havia res d’estrany, en la causa de la mort, i la quantitat a cobrar per l’assegurança de vida no és tan alta que faci sospitar res a l’asseguradora. Suposo que pagarà sense dir ni una paraula. Però igualment és una quantitat considerable: amb l’import de l’assegurança ella podrà fer els primers passos d’una nova vida. I, per sort, s’estalviarà el temps i els diners que li hauria costat la demanda de divorci. Ha evitat aquells procediments legals tan complicats i absurds, i tots els problemes que li hauria provocat el dolor psicològic.

– I, a més a més, ja no ens hem de preocupar perquè aquell desgraciat vagi pel món buscant alguna nova víctima.

– Justícia divina -va dir en Tamaru-. Gràcies a l’atac de cor, s’ha arreglat tot. Tot va bé si acaba bé.

– Si es pot dir que hi hagi res que s’acabi -va dir l’Aomame.

En Tamaru va convertir els seus llavis en una curta arruga que recordava un somriure.

– Sempre s’acaben, les coses, en algun moment. El que passa és que no vas trobant rètols que et diuen: «Això s’acaba aquí». ¿Que trobes un rètol que digui: «L’escala s’acaba aquí. No continueu pujant», quan ets al capdamunt d’una escala de mà?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Doncs és el mateix -va dir en Tamaru.

– Si fas servir el sentit comú -va dir l’Aomame- i tens els ulls ben oberts, te n’adones tu mateixa, de quan s’acaba una cosa.

En Tamaru va assentir.

– I encara que no te n’adonis… -va fer un gest cap avall amb els dits-, la cosa s’acaba igualment.

Es van quedar un moment callats, escoltant el cant dels ocells. Era una tarda tranquil·la d’abril, sense rastre de maldat o violència.

– ¿Quantes dones s’estan aquí, ara? -va preguntar l’Aomame.

– Quatre -va respondre en Tamaru immediatament.

– ¿Totes es troben en la mateixa situació?

– Semblant -va dir en Tamaru, i va arrugar els llavis-. Però no és tan greu, en els altres tres casos. Com sempre, els seus homes són tots uns desgraciats que no serveixen per a res, però no són tan males peces com aquest de qui parlàvem. Són uns fatxendes i prou. No t’haurem de molestar a tu, per ells; ens en podem encarregar nosaltres.

– ¿Respectant la llei?

– Respectant la llei, més o menys, encara que potser els haurem d’intimidar una mica. És clar que un atac de cor és totalment legal, però.

– És clar -va reblar l’Aomame.

En Tamaru es va quedar un moment callat, amb totes dues mans damunt dels genolls, observant les branques del salzes que penjaven en silenci.

L’Aomame va trencar el silenci després de dubtar una mica:

– Escolta, Tamaru: et voldria fer una pregunta.

– ¿Quina?

– ¿Quants anys fa, que van canviar els uniformes i les armes que porta la policia?

En Tamaru va arrufar una mica les celles: en el to de veu de l’Aomame hi havia alguna cosa que l’havia fet posar en guàrdia.

– ¿Per què em preguntes això, de sobte?

– Per no res. M’acaba de passar pel cap.

En Tamaru va mirar els ulls de l’Aomame. Els seus eren totalment neutres, sense cap expressió: un recipient buit que es podria decantar en qualsevol sentit.

– A mitjan octubre de 1981, a prop del llac Motosu, hi va haver un gran enfrontament armat entre la policia de la prefectura de Yamanashi i un grup extremista, i l’any següent es van fer reformes importants a la policia. Va ser fa dos anys.

L’Aomame ho va escoltar sense canviar d’expressió. No se’n recordava gens ni mica, d’aquest incident, i l’únic que podia fer era seguir el corrent a en Tamaru.

– Va ser un incident amb molta sang. Cinc kalàixnikovs AK-47 contra vells revòlvers de sis bales: no es pot dir ni que hi hagués un enfrontament. Hi van morir tres policies, que van quedar destrossats, pobres, com si els haguessin trinxat. Se’ls va endur immediatament una unitat d’helicòpters de les Forces d’Autodefensa. La policia va quedar en evidència, i poc després el primer ministre Nakasone va començar a treballar per reforçar les forces policials. Se’n va reformar en profunditat l’organització, es va crear una força armada especial i es va decidir que tots els policies portessin una pistola semiautomàtica més eficaç, la Beretta 92. ¿N’has disparada mai cap?

L’Aomame va fer que no amb el cap. És clar, que no! No havia disparat ni una pistola d’aire comprimit!

– Jo sí -va continuar en Tamaru-. Pot disparar quinze trets automàticament, i fa servir munició Parabellum de 9 mil·límetres. És una arma molt ben considerada, i la fan servir les forces armades dels Estats Units. No és barata, però surt menys cara que la Sig o la Glock. El problema és que no és una pistola fàcil de fer servir, per a un aficionat. Els revòlvers d’abans només pesaven 490 grams, i aquesta en pesa 850. Per a una policia tan poc entrenada com la japonesa, no serveix de res, una pistola com aquesta. I en un país amb tanta gent, hi ha el perill que la població en surti escaldada, si en comencen a córrer.

– ¿On la vas disparar, aquesta pistola?

– Ah, m’ho pregunten molt, això. Una vegada estava tocant l’arpa al costat d’una font quan va aparèixer una fada del no-res, em va donar una Beretta 92 i em va dir que per què no disparava a un conill blanc que corria per allí, per provar-la.

– ¿Ho dius de debò?

L’arruga dels llavis d’en Tamaru es va fer una mica més profunda.

– Jo, tot el que dic, ho dic sempre de debò -va afirmar-. Sigui com sigui, va ser a la primavera de fa dos anys, que van canviar els uniformes i l’arma reglamentària. Just en aquesta època. ¿Respon a la teva pregunta, això?