Haruki Murakami - 1Q84

La mestressa era filla d’una família d’origen noble que abans de la guerra havia posseït un gran grup empresarial molt conegut, però no produïa en absolut una impressió de feblesa o floritura. Va perdre el marit poc després de la guerra i va començar a treballar en la direcció d’una petita empresa d’inversions d’uns parents propers, en la qual va demostrar un talent extraordinari per a la compravenda d’accions: hi tenia una capacitat natural, evident per a qualsevol persona. Gràcies al seu esforç, l’empresa d’inversions va créixer molt ràpidament, i també ho va fer el capital propi que li havia quedat a ella. A partir d’aquesta base, va comprar diverses propietats urbanes de gran valor que pertanyien a antics membres de la noblesa i de la família imperial. S’havia retirat feia uns deu anys, després d’estudiar el mercat i vendre a molt bon preu les accions que posseïa, amb la qual cosa la seva fortuna encara va augmentar més. La seva extrema reticència a deixar-se veure en públic la feia molt poc coneguda, en general, però en l’àmbit econòmic no hi havia ningú que no sabés qui era. També es deia que tenia molts contactes en el món de la política. Però, com a persona, era una dona franca i intel·ligent, i no sabia què era, la por. Confiava en el seu instint, i un cop havia pres una decisió, la duia fins a les últimes conseqüències.

Quan va veure l’Aomame va deixar la regadora i li va fer un senyal perquè s’assegués en una de les petites cadires de jardí de ferro que hi havia a prop de la porta. Quan l’Aomame s’hi va asseure, tal com li havia indicat, ella es va asseure a la del davant. Fes el que fes, pràcticament no produïa cap soroll, com una guineu femella, molt astuta, que travessés un bosc.

– ¿Voldran beure alguna cosa? -va preguntar en Tamaru.

– Una infusió -va dir ella. Després va mirar l’Aomame:- ¿I tu?

– El mateix -va respondre l’Aomame.

En Tamaru va assentir lleument i va sortir de l’hivernacle: després de mirar al voltant per comprovar que no hi hagués papallones, va obrir una mica la porta, va sortir corrents i la va tornar a tancar. Semblava que fes balls de saló.

La mestressa es va treure els guants de cotó i els va deixar delicadament, un damunt de l’altre, a la taula, com si assistís a una soirée i els guants fossin de seda. Després va dirigir els ulls negres i lluents cap a l’Aomame, uns ulls que en el passat havien estat testimonis de nombrosos fets. L’Aomame li va aguantar la mirada en la mesura que l’educació ho permetia.

– És una llàstima, aquesta pèrdua -va dir la mestressa-. Es veu que era força famós, aquest home, en el món del petroli. Encara era força jove, però diuen que era molt capaç.

La mestressa sempre parlava en veu baixa, en un to que faria que un cop de vent una mica fort s’endugués les seves paraules. Això provocava que l’interlocutor sempre hagués de parar molta atenció al que deia. De vegades l’Aomame tenia ganes d’allargar la mà i fer girar cap a la dreta el control del volum; però, evidentment, no n’hi havia cap, de control, i l’únic que podia fer era esforçar-se a sentir què deia.

– Però encara que aquest home hagi mort de sobte -va dir l’Aomame-, no sembla que hi hagi hagut cap daltabaix. El món continua funcionant.

La mestressa va somriure.

– Per començar, no hi ha ningú que sigui insubstituïble, en aquest món. Per molts coneixements i molta capacitat que tingui una persona, sempre, en alguna banda, n’hi ha alguna altra que la pot substituir. Tindríem un bon problema, si el món estigués ple de persones que no poguessin ser reemplaçades. És clar que… -va continuar, tot aixecant l’índex de la mà dreta cap enlaire, ben dret-, em costaria molt, trobar algú que et pogués substituir a tu.

– Encara que li costés molt de trobar qui em pogués substituir a mi, no li seria gaire difícil, trobar una altra manera de fer el que faig jo.

La mestressa va observar l’Aomame en silenci. Tenia un somriure de satisfacció als llavis.

– Potser no -va dir-. Però, suposant que fos així, segurament, en aquesta altra manera no hi trobaria això que totes dues estem compartint, ara i aquí. Tu ets tu, i no hi ha ningú més com tu. T’estic molt agraïda; tant, que no ho podria expressar amb paraules.

La mestressa es va inclinar cap endavant, va allargar la mà i la va posar damunt la de l’Aomame. L’hi va deixar durant uns deu segons. Després la va enretirar i va recolzar l’esquena al respatller, mantenint la mateixa expressió a la cara. Va venir una papallona voleiant per l’aire i se li va aturar a l’espatlla, damunt la camisa de treball blava. Era blanca i petita, amb uns motius vermells. Es va quedar adormida allà, com si no sabés què era, la por.

– Segurament no l’havies vista mai, una papallona com aquesta -va dir la mestressa, fent-se un cop d’ull a l’espatlla. Es percebia un lleuger sentiment d’orgull, en la seva veu.- Ni tan sols a Okinawa, se les troba fàcilment. Només s’alimenten d’un sol tipus de flor, d’una flor especial que solament floreix a les muntanes d’Okinawa. Per tenir aquestes papallones, primer he hagut de portar fins aquí aquestes flors i cultivar-les. Ha estat un esforç força gran. I també una despesa força gran, és clar.

– Sembla que li té molt d’afecte, aquesta papallona.

La mestressa va somriure.

– Aquesta personeta em considera una amiga.

– ¿Et pots fer amic, de les papallones?

– Per fer-se amic de les papallones, primer t’has de convertir en una part de la naturalesa. Has d’eliminar els indicis que revelen que ets una persona i t’has de quedar quieta aquí, pensant que ets com un arbre, o un bri d’herba, o una flor. Trigues temps, però un cop t’han acceptat, te’n fas amiga d’una manera natural.

– ¿Els posa nom, a les papallones? -va preguntar l’Aomame per curiositat-. Vull dir, a cadascuna, com si fossin gats o gossos.

La mestressa va negar lleugerament amb el cap.

– No els poso nom, a les papallones. Encara que no en tinguin, es poden distingir totes, per la forma i les taques. A més a més, encara que els posessis nom, es moren al cap de poc. Tan sols són amics ocasionals, persones que no arriben a tenir un nom. Jo vinc aquí cada dia, les saludo i hi parlo una estona, però quan arriba el moment les papallones desapareixen sense dir res. Encara que pensi que segur que s’han mort, no en trobo mai els cadàvers. S’esvaneixen sense deixar cap rastre, com si les xuclés l’aire. No hi ha cap ésser que tingui una gràcia tan efímera com la de les papallones. No se sap d’on sorgeixen, busquen sense fer soroll alguna cosa molt petita i limitada i se’n van discretament cap a alguna altra banda. Potser a un món diferent del nostre.

L’aire de l’hivernacle era calent i humit, ple de l’olor de les plantes, i aquí i allà apareixien i desapareixien tot de papallones com signes fortuïts que puntuessin el flux sense principi ni fi de la consciència. Cada vegada que hi entrava, l’Aomame tenia la sensació de perdre la noció del temps.

En Tamaru va arribar amb una safata de metall amb una tetera de ceràmica celadont molt bonica i dues tasses que hi feien joc. També hi havia dos tovallons de roba i un platet petit amb galetes. L’aroma de la infusió es va barrejar amb la de les flors del voltant.

– Gràcies, Tamaru. Ja ens n’encarreguem nosaltres, ara -va dir la mestressa.

En Tamaru va deixar la safata damunt la taula de jardí, va fer una petita reverència i se’n va anar sense fer soroll. En sortir de l’hivernacle, va fer els mateixos passos de ball per obrir i tancar la porta. La mestressa va aixecar la tapa de la tetera, va olorar la infusió i, un cop va comprovar que ja estava a punt, la va abocar lentament a les tasses, parant molta atenció que quedés igual d’intensa a totes dues.