Haruki Murakami - 1Q84

– Sí -va dir ella, i va quedar-se una estona rumiant tota sola. En Tengo va esperar pacientment que acabés d’ordenar els seus pensaments amb l’auricular a l’orella. Al cap d’una mica va tornar a parlar.- Moltes gràcies. Estic més tranquil·la, ara que he parlat amb tu. -Semblava haver arribat a alguna conclusió.

– Jo també m’he quedat més tranquil.

– ¿Per què?

– Perquè he pogut parlar amb tu.

– Ens veiem divendres que ve -va dir ella.

Després de penjar l’auricular, en Tengo va anar a un supermercat del barri a comprar menjar. Va tornar a l’apartament carregant les bosses de paper, va embolicar les verdures i el peix per separat, amb film transparent, i els va guardar a la nevera. Després, mentre preparava el sopar escoltant un programa de música de la ràdio, va sonar el timbre del telèfon. Era força insòlit que el telèfon sonés quatre vegades en un sol dia: els dies a l’any que li passava es podien comptar amb els dits. Aquest cop era la Fukaeri, qui trucava.

– És sobre el pròxim diumenge -va dir ella, sense cap preàmbul.

Se sentia el clàxon d’un cotxe que no parava de sonar a l’altre extrem del telèfon. El conductor semblava molt enfadat. La Fukaeri li devia estar trucant des d’un telèfon públic que es trobava en un carrer força gran.

– Vam quedar que diumenge que ve, o sigui demà passat, ens veuríem i que tu em portaries a conèixer una persona -va dir en Tengo, expandint l’afirmació d’ella.

– A les nou del matí, a l’estació de Shinjuku, al primer vagó del tren que va a Tachikawa -va dir ella: tres dades en filera.

– O sigui, que quedem al vagó del davant de tot del tren de la línia Chûo que surt de Tòquio.

– Sí.

– ¿Fins on l’he de comprar, el bitllet?

– Fins on vulguis.

– Compro el bitllet que em sembli i quan arribem pago la diferència -va afegir en Tengo, temptativament. Era com reescriure Crisàlide d’aire.- ¿Que anirem gaire lluny, doncs?

– ¿Què feies? -va demanar la Fukaeri, passant per alt la seva pregunta.

– Feia el sopar.

– ¿I què fas?

– Com que estic sol, no gran cosa. Couré lluç sec i hi posaré rave japonès ratllat; faré sopa de miso amb cibulet i petxines i me la menjaré amb tofu, i també cogombre i algues wakame amb vinagre. I després una mica d’arròs i verdures adobades. I ja està.

– Sona bé.

– No ho sé pas. No hi ha res com el menjar acabat de fer. Sempre menjo coses així -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va dir res; semblava que no li importava, quedar-se callada durant molta estona. Però aquest no era el cas d’en Tengo.

– Ah, és veritat: avui he començat a reescriure Crisàlide d’aire -va dir en Tengo-. Encara no me n’has donat el permís definitiu, però com que no tenim gaires dies, si no començo ara, no l’acabaria a temps.

– T’ho va dir en Komatsu.

– Sí, en Komatsu em va dir que la comencés a reescriure.

– Sou amics, amb en Komatsu.

– Sí, potser sí que som amics. -Potser no hi havia ningú, a tot el món, que pogués arribar a ser amic d’en Komatsu, però la conversa s’hauria allargat massa, si l’hi hagués dit.

– Va bé, la reescriptura.

– Més o menys, de moment.

– Que bé -va dir la Fukaeri. A en Tengo li va fer l’efecte que no ho deia només per dir: semblava que se n’alegrava força, que la feina anés bé, tot i que la seva expressió limitada dels sentiments no ho arribava a demostrar del tot.

– Espero que t’agradi, com quedarà -va dir en Tengo.

– Segur que sí -va dir la Fukaeri, sense fer cap pausa.

– ¿Per què ho penses? -li va demanar en Tengo.

La Fukaeri no li va respondre; es va limitar a quedar-se callada a l’auricular. Era un silenci deliberat, potser per fer que en Tengo pensés alguna cosa. Però, per molt que s’espremés el cervell, ell no tenia ni la més mínima idea de per què la Fukaeri confiava tant en ell.

– Escolta, et volia preguntar una cosa -va dir en Tengo, per trencar el silenci-. ¿Tu hi has viscut de debò, en una comuna, i has cuidat una cabra? És molt realista, com descrius totes dues coses. Per això volia saber si havien passat de veritat.

La Fukaeri va tossir una mica.

– No vull parlar de la cabra.

– D’acord -va dir en Tengo-. No em fa res, no parlar-ne, si no vols. Només t’ho volia preguntar. No et preocupis. Per a un escriptor, l’obra ho és tot: no cal afegir-hi explicacions sobreres. Ja ens veurem diumenge. ¿Hi ha alguna cosa que hauria de saber, per quan em presentis aquesta persona?

– No t’entenc.

– Doncs, si és millor que vagi vestit més o menys formalment, si li hauria de portar algun detall, i tot això. És que no tinc cap pista per imaginar-me quina mena de persona deu ser.

La Fukaeri va tornar a quedar callada. Aquesta vegada, però, el silenci no era deliberat: la noia només mirava d’entendre per què en Tengo li demanava allò. I la pregunta no va trobar lloc per aterrar a la seva consciència i es va perdre per sempre més enllà dels límits del sentit, a dins del no-res, com un coet solitari enviat a l’espai per estudiar els planetes que continués avançant més enllà de l’òrbita de Plutó.

– No passa res, tampoc no és gaire important -ho va deixar córrer en Tengo. El fet mateix de preguntar-li això a la Fukaeri havia estat un error de càlcul. Tant era, però: compraria fruita en alguna banda i llestos.- Diumenge a les nou, doncs.

La Fukaeri es va esperar uns segons i va penjar sense dir res: ni «adéu», ni «fins diumenge». Va penjar l’auricular i prou.

O potser havia fet que sí amb el cap i després havia penjat. Per desgràcia, però, el llenguatge corporal sol perdre efectivitat per telèfon. En Tengo va penjar l’auricular, va fer dues respiracions profundes, i va deixar de pensar-hi per tornar a un món més real, en el qual va continuar preparant el seu modest sopar.

Dissabte, passada la una de la tarda, l’Aomame va fer una visita a la «vil·la dels salzes». A la mansió hi havia plantat un grup de salzes força antics, de grans dimensions, que treien el cap per sobre el mur de pedra i quan bufava el vent tremolaven sense fer soroll, com un estol d’ànimes que no tingués on anar. Per això, els veïns de la zona sempre havien anomenat aquella antiga mansió d’estil occidental la «vil·la dels salzes», com si fos evident que es deia així. Es trobava al final d’una costa molt pronunciada d’Azabu. Es veien ocells lleugers aturats al capdamunt de les branques dels salzes, i, ajagut a la teulada assolellada, hi havia un gat molt gros, amb els ulls mig tancats, prenent el sol. Els carrers del voltant eren estrets i plens de revolts, i gairebé no hi passaven cotxes. Com que hi havia molts arbres alts, fins i tot al migdia la mansió feia la impressió de ser un xic fosca. Així que es posava el peu en aquell racó, fins i tot es tenia la sensació que el temps avançava una mica més a poc a poc. Al veïnat hi havia unes quantes ambaixades, però no hi havia gaire tràfec de gent. Normalment era molt silenciós, però quan arribava l’estiu la situació canviava completament i el cant de les cigales era eixordador.

L’Aomame va prémer el timbre de la porta d’entrada i va dir el seu nom mirant cap a l’intèrfon; després va mostrar la cara, esbossant un somriure molt lleu, a la càmera que tenia damunt del cap. Quan es va obrir lentament la porta de ferro automàtica va entrar i la porta es va tancar darrere seu. Com sempre, va travessar el jardí caminant, en direcció cap a l’entrada de la mansió. Com que sabia que les càmeres de seguretat estaven enfocades cap a ella, va caminar com si fos una model, amb l’esquena dreta, la barbeta abaixada i avançant cap endavant amb passos petits. Aquell dia anava vestida de manera informal, amb un paravent blau marí fosc, una parca grisa i texans. Portava unes vambes de bàsquet blanques i la bandolera penjada a l’espatlla. A dins no hi tenia el picador de gel: quan no el necessitava, el deixava reposant tranquil·lament dins d’un calaix del moble on desava la roba.