Haruki Murakami - 1Q84

I, això no obstant, les frases que integraven Crisàlide d’aire no estaven pas escrites amb l’únic objectiu que les entengués la pròpia autora. Si l’objectiu de la Fukaeri hagués estat solament enregistrar informació sobre coses que havia vist o imaginat, n’hauria tingut prou escrivint notes com les que algú s’escriu per a ell mateix; no li hauria calgut prendre’s la molèstia de donar-hi la forma de relat. Era evident, però, que aquell text estava escrit a partir de la premissa que «algú altre» l’agafaria i el llegiria. Era per això que, tot i que no aspirés a ser una obra literària, i que la redacció fos tan infantil, Crisàlide d’aire arribava amb tanta força al lector. Tanmateix, aquest «algú altre» no semblava pas ser el «nombre indefinit de lectors» a què va dirigida, en principi, la literatura contemporània. En Tengo no podia evitar tenir aquesta sensació, mentre la llegia.

Així, doncs, ¿quina mena de lector pressuposava?

Evidentment, en Tengo no ho sabia.

L’únic que sabia era que Crisàlide d’aire era una obra de ficció excepcional que combinava grans virtuts amb grans defectes, i que en la seva raó de ser hi havia un altre objectiu especial, que desconeixia.

Després de reescriure’l, l’extensió del text era d’unes dues vegades i mitja la de l’original. Atès que les parts en què faltava text eren, de llarg, molt més nombroses que aquelles en què sobrava, era inevitable que l’extensió total fos més gran, si havia de ser comprensible; la primera versió era molt esquemàtica. En Tengo va fer que el discurs tingués un desenvolupament lògic i que el punt de vista fos coherent, i amb això va aconseguir que el text fos més llegidor. Tanmateix, el ritme del conjunt quedava una mica enfarfegat. La lògica havia passat massa al primer pla, i s’havia afeblit una mica la punyent intensitat del text original.

El pas següent va consistir a eliminar d’aquell text hipertrofiat tot allò que «no calia que hi fos», a treure’n tot el greix inútil. La feina d’eliminar era molt més senzilla que la d’afegir, i, un cop acabada aquesta tasca, el text s’havia reduït fins a un setanta per cent, aproximadament. Era una mena de joc mental: en Tengo tenia un temps determinat per introduir-hi tot el que hi calia introduir i un temps determinat per eliminar-ne tot el que en calia eliminar. A mesura que duia a terme, de manera alternativa i pacient, tots dos processos, el grau d’oscil·lació s’anava reduint, fins que de manera natural l’extensió del text acabava sent l’oportuna: en Tengo arribava al punt que no hi podia treure ni afegir res més. N’eliminava l’ego, en treia les floritures sobreres i tancava els raonaments massa evidents a l’habitació del fons. Ell tenia un talent natural, per a aquesta tasca, n’era un especialista innat: tenia un poder de concentració tan gran com el de l’ocell que plana pel cel buscant aliment, tanta paciència com la de l’ase que tragina aigua i un respecte indestructible envers les regles del joc.

Va continuar treballant sense parar, completament concentrat en la feina, i quan es va aturar per descansar un moment i va mirar el rellotge ja eren gairebé les tres. Va pensar que encara no havia dinat. Va anar a la cuina, va posar aigua a bullir i, mentrestant, va moldre cafè. Va menjar galetes salades amb formatge, va fer unes quantes mossegades a una poma i, quan l’aigua va haver bullit, va fer cafè. Mentre se’l bevia en una tassa grossa es va esbargir una mica pensant en el sexe amb la seva amiga. En principi, ara ho hauria d’haver estat fent amb ella: ¿què faria, ell?; ¿què faria, ella? Va tancar els ulls i, de cara al sostre, va deixar escapar un sospir profund carregat de possibilitats i suggeriments.

Tot seguit, va tornar a posar-se davant de l’escriptori, va canviar el xip i va rellegir a la pantalla del processador el bloc de Crisàlide d’aire que havia reescrit, amb la mateixa actitud amb què el general es passeja comprovant les trinxeres a la primera escena de Camins de glòria, de Stanley Kubrick. Va assentir davant el que veia. No estava malament. El text era millor; la cosa anava progressant. Però encara no estava prou bé, encara s’hi havien de fer moltes coses: allà hi havia un sac de sorra esquinçat; no hi havia prou munició per a les metralladores; en alguns punts faltava filat.

Va imprimir el fragment en paper. Després, el va gravar, va apagar el processador i el va deixar en una banda de l’escriptori. Aleshores es va posar el text imprès al davant i el va tornar a llegir amb un llapis a la mà, per si de cas. Va eliminar uns quants fragments més que semblaven innecessaris, va expandir uns passatges que sentia que no quedaven prou clars i va reescriure les parts que no acabaven d’encaixar fins a quedar-ne satisfet. Com qui escull les rajoles adequades per a un racó del lavabo, seleccionava amb cura les paraules necessàries per a cada lloc i comprovava des de tots els angles que encaixessin amb el conjunt. Si no hi encaixaven prou bé, les retocava. Un sol lleu matís dissonant feia que una frase fos basta i perjudiqués el text.

L’efecte que produïa la mateixa frase exacta a la pantalla del processador o al full imprès era lleugerament diferent. La sensació també canviava quan l’escollia per escriure-la amb llapis damunt del paper o per picar-la amb el teclat del processador. Calia comprovar-la des de tots dos punts de vista. Va tornar a encendre el processador de textos i va introduir d’una en una les correccions que havia escrit amb llapis als fulls impresos. Després, va tornar a corregir el nou text llegint-lo a la pantalla. Va pensar que no estava malament: cadascuna de les frases tenia el pes adequat i totes, en conjunt, generaven un ritme natural.

Sense aixecar-se de la cadira, en Tengo va estirar l’esquena, va mirar cap al sostre i va deixar anar un gran sospir. Evidentment, encara no havia acabat del tot. Quan ho tornés a llegir al cap d’uns dies trobaria més coses per corregir. Però de moment ja estava bé; ja se li havia esgotat la capacitat de concentració. Necessitava deixar descansar el cap. L’agulla de les hores s’acostava a les cinc, i s’havia començat a fer fosc. L’endemà reescriuria el bloc següent. Havia trigat gairebé tot el dia, només per refer les pàgines del primer bloc de text; no havia previst que seria tan entretingut. Però ara que ja s’havia posat en marxa, quan agafés el ritme avançaria més de pressa. A més a més, el començament sempre era la part més difícil, la que exigia més esforç. Quan aconseguís deixar-la enrere…

Tot seguit, a en Tengo li va venir al cap la cara de la Fukaeri i va pensar en com se sentiria, ella, si llegís el text revisat. Però no s’ho podia ni imaginar, què, o com, devia sentir la Fukaeri. Era ben bé com si no en sabés res, d’ella: res a part que tenia disset anys, anava a tercer de secundària superior però no tenia cap interès a fer els exàmens d’ingrés a la universitat, parlava d’una manera una mica estranya, li agradava el vi blanc i els seus trets tenien un tipus de bellesa que torbava la gent.

Tanmateix, en Tengo tenia la sensació que a poc a poc anava assolint una comprensió correcta, o alguna cosa semblant a la comprensió, del món que la Fukaeri havia imaginat, o potser descrit, a Crisàlide d’aire. El fet de reescriure amb molta cura i atenció les escenes que ella havia intentat descriure amb el seu vocabulari tan restringit, les hi feia veure amb molta més vivesa i claredat que abans. D’allà n’estava sorgint un corrent, i en Tengo ho sabia. Tot i que al capdavall ell només col·laborava en el text en l’aspecte tècnic, les frases li fluïen amb naturalitat i senzillesa, com si el text hagués estat seu des del principi, i la història de Crisàlide d’aire intentava sorgir-ne amb un gran ímpetu.