Haruki Murakami - 1Q84

– Bé, doncs… -va respondre ell seriosament-, no ho sé, però suposo que és normal, més o menys. No sé gaire què dir, així, de sobte…

– ¿Quants anys tens? -va preguntar l’Aomame.

– El mes passat en vaig fer cinquanta-un -va dir l’home amb veu insegura.

– ¿M’estàs dient que malgrat que tens un cervell normal, has viscut durant més de cinquanta anys, fas una feina normal, tens un iot i tot, no saps dir si la teva tita és més grossa o més petita que l’estàndard general?

– Bé, potser és una mica més grossa del normal -va dir, com si li costés, després de pensar-hi una mica.

– ¿Segur?

– ¿Per què t’interessa, això?

– ¿Que m’interessa? ¿Qui t’ho ha dit, a tu, que m’interessa?

– No, no ho ha dit ningú… -va dir l’home, arrupint-se una mica damunt del tamboret-. Però com que ara sembla que s’ha convertit en un problema…

– No s’hi ha convertit gens ni mica, en un problema -va saltar l’Aomame-. L’únic que passa és que a mi, personalment, m’agraden les tites grosses. Per una qüestió visual. No perquè si no són grosses no sento res. Però tampoc en tinc prou, que siguin grosses. Només dic que em solen fer més contenta si són més aviat grosses. ¿Que passa res? Tothom té els seus gustos, ¿no? Però si són exageradament grosses, no m’agraden: fan mal i prou. ¿Ho entens?

– Doncs, amb sort, potser sí que t’agradaria. Em sembla que la tinc una mica més grossa del normal, però tampoc no és una exageració. O sigui, és moderadament…

– No m’estàs mentint, ¿oi?

– ¿De què em serviria, mentir en una cosa com aquesta?

– Mm… Molt bé, doncs, potser que me l’ensenyis.

– ¿Aquí?

L’Aomame va fer una ganyota, intentant controlar-se.

– ¿Aquí? ¿Vols dir que hi toques, tu? Ja tens edat, per tenir una mica d’enteniment! T’estàs aquí, amb aquest vestit tan car, i la corbata, i no tens gens ni mica de seny! ¿Per què me la vols ensenyar, la tita, en un lloc com aquest? Rumia una mica què pensaria, tota aquesta gent. Anem a la teva habitació, t’abaixes els calçotets i me l’ensenyes. Tots dos sols. Això és de sentit comú!

– ¿I què faràs, quan te l’ensenyi? -va preguntar l’home, amb aire preocupat.

– ¿Que què faré quan me l’ensenyis? -va repetir l’Aomame, contenint la respiració i fent una ganyota força atrevida-. Follar amb tu. ¿Què vols que faci, si no? ¿Vols que vingui fins a la teva habitació, et miri la tita, et digui «Moltes gràcies, molt agraïda. Quina cosa més maca que he vist! Au, bona nit», i que me’n torni a casa? ¿Vols dir que no et falta un bull, a tu?

L’home es va quedar sense respiració en veure el canvi dramàtic que havia sofert el rostre de l’Aomame davant els seus nassos. La majoria d’homes s’arronsaven, quan ella feia una ganyota, i un nen petit potser es faria pipí a sobre: fins a tal punt era xocant, la seva cara contreta. «Potser m’he passat una mica», va pensar l’Aomame. «No l’he d’espantar tant; abans he de fer una altra cosa». Va afanyar-se a recompondre la seva expressió, va forçar un somriure i l’hi va repetir:

– És a dir: anem a la teva habitació, ens fiquem al llit i follem. No deus ser gai, o impotent, o una cosa d’aquestes, ¿no?

– No, crec que no. Tinc dos fills…

– Perdona, però ningú no t’ho ha preguntat, quants fills tens. No estem fent el cens, o sigui que no cal que m’expliquis la teva vida fil per randa. El que jo t’he preguntat és si ja se t’aixeca, la tita, quan te’n vas al llit amb una dona. Això i prou.

– Em sembla que no m’ha passat ni una sola vegada, en moments importants, que no em funcionés -va dir l’home-. Però, tu, ¿ets una professional? El que vull dir és… ¿Tu ho fas per feina, això?

– No. Però, ¿què dius? Jo no sóc cap professional. Ni cap pervertida. Només sóc una ciutadana qualsevol, una ciutadana qualsevol que té ganes de mantenir una relació heterosexual senzilla i directa. No cap relació especial, sinó una de molt normal. ¿Què hi ha de dolent, en això? He acabat una feina difícil, s’ha fet de nit, he begut una mica i tinc ganes de follar amb un desconegut per esbravar-me. Vull calmar-me els nervis. Ho necessito. Si ets un home, la deus entendre, aquesta sensació.

– Sí, és clar, que l’entenc…

– No els vull per res, els teus diners. Si em deixes ben satisfeta, ni tan sols m’importaria pagar-te jo. I porto condons, o sigui que no t’has de preocupar per les malalties venèries. ¿Ho has entès?

– Sí que t’he entès, però…

– Em sembla que això no acaba de rutllar. ¿Que potser no t’agrado?

– Sí que m’agrades. L’únic que no entenc és com pot ser, que si tu ets jove i bonica i jo podria tenir l’edat del teu pare…

– ¿Vols parar de dir bestieses d’una vegada? Sisplau! Per molt diferents que siguin les nostres edats, ni jo sóc el teu cony de filla ni tu ets el meu cony de pare. Això sí que ho deus tenir clar! O sigui que deixa de fer generalitzacions sense solta, perquè si no tindré un atac de nervis. A mi, senzillament, m’agrada la teva calba, i la forma del teu cap. ¿Ho entens?

– Sí, però no es pot dir que sigui calb, encara. És veritat, que ara els cabells em comencen una mica…

– ¿Vols callar d’una vegada? -el va interrompre l’Aomame intentant contenir les ganes de fer una ganyota. Després va suavitzar una mica la veu: no l’havia d’espantar més del que era necessari.- Tant me fa, això. Va, sisplau, para de dir absurditats.

«Ja pot dir el que vulgui, que això és una senyora calba», va pensar l’Aomame. «Si al cens hi hagués un apartat per als calbs, tu t’hi hauries d’inscriure. Si vas al cel, aniràs al cel dels calbs, i si vas a l’infern, a l’infern dels calbs. ¿Ho entens? Doncs si ho entens, para de negar la realitat. Va, anem. Penso enviar-te directament al cel dels calbs, ara mateix».

L’home va pagar el compte del bar i van anar tots dos a la seva habitació.

El seu penis va resultar ser, certament, força més gros que l’estàndard, però tampoc massa gros: el que havia declarat era exacte. L’Aomame el va grapejar oportunament fins que se li va posar gros i dur. Es va treure la brusa i la faldilla.

– Penses que tinc els pits petits, ¿oi? -li va dir fredament, mirant-lo des de dalt-. Te’n rius perquè tu tens la tita força grossa i en canvi jo tinc els pits petits. Tens la sensació que has fet un mal negoci, ¿oi?

– No, no ho penso pas, això. No tens els pits especialment petits. I tenen una forma molt bonica.

– Vés a saber -va dir l’Aomame-. Però, mira, t’ho dic només perquè ho sàpigues: no sempre porto aquests sostenidors amb puntes tan aparatosos. Només els porto perquè m’hi obliga la feina. Per ensenyar la regatera un moment, quan calgui.

– Però, ¿quina mena de feina és, aquesta que fas?

– ¿Que no ho he deixat ben clar, abans, que no tenia gens de ganes de parlar de la meva feina? Però, sigui quina sigui la meva feina, ser una dona és força dur, per diverses raons.

– Tampoc no és gens fàcil, la vida dels homes.

– Però no teniu cap necessitat de portar sostenidors amb puntes sense tenir-ne ganes, ¿no?

– No, això no, però…

– Doncs no cal remenar més el tema, si ja ens hem entès. Les dones ho tenim molt més difícil. ¿Tu has hagut de baixar mai una escala molt dreta amb sabates de taló alt? ¿Has hagut de saltar mai una tanca amb una minifaldilla ajustada?

– Perdona -es va disculpar l’home de cor.

L’Aomame es va posar la mà a l’esquena per treure’s els sostenidors i els va llençar a terra. Es va enrotllar les mitges i també les va llençar a terra. Després es va estirar al llit i va tornar a grapejar el penis de l’home.