Haruki Murakami - 1Q84

La majoria dels treballadors que venien a Tòquio per motius de feina no passaven la nit en establiments de tanta categoria, sinó en hotels de negocis on l’estada sortia més barata, d’aquells que eren a prop de l’estació, el llit ocupava gairebé tot l’espai de l’habitació, per la finestra només es veia la paret de l’edifici del costat, no et podies dutxar sense picar com a mínim dues vegades la paret amb el colze i al passadís de cada pis hi havia màquines expenedores de begudes i productes d’higiene personal. Això era o bé perquè les dietes que els donaven només els permetien pagar-se aquest tipus d’hotel, o bé perquè quedar-se en hotels barats els permetia embutxacar-se part de les dietes. Anaven a fer una cervesa en alguna taverna de la zona abans de dormir i l’endemà per esmorzar menjaven un bol d’arròs amb vedella al restaurant del costat.

Els qui es quedaven en aquell hotel, però, eren una altra mena de persones. Quan havien d’anar a Tòquio per motius de feina, només viatjaven als vagons verds del Shinkensen, i passaven la nit en determinats hotels d’alta categoria. Quan acabaven una feina, es relaxaven a l’hotel prenent licors de bona qualitat. La majoria eren executius de les empreses més importants, o bé tenien la seva pròpia empresa, o eren professionals especialitzats, com ara metges o advocats. Havien arribat a la meitat de la vida i tenien llibertat econòmica. I, més o menys, sabien passar-s’ho bé. Aquest era el tipus d’home que l’Aomame tenia al cap.

Des que tenia una mica més de vint anys, l’Aomame, sense saber per què, s’havia sentit atreta per homes d’edat mitjana que començaven a tenir els cabells esclarissats. Li agradaven els que encara tenien uns quants cabells, més que no pas els que ja estaven força calbs. Però no n’hi havia prou que tinguessin pocs cabells: el cap també havia de tenir una forma bonica. El seu ideal era una calvície com la de Sean Connery: un cap sexi amb una forma ben bonica, que li disparava el cor només de mirar-la. La forma del cap de l’home que seia a la barra a dos seients d’ella tampoc no estava gens malament. Evidentment, no era tan guapo com Sean Connery, però tenia el seu encant. La línia on li naixien els cabells s’havia enretirat molt més enrere del front, i els pocs que quedaven en aquella zona recordaven un prat gebrat de final de tardor. L’Aomame va aixecar una mica els ulls de la pàgina del llibre i va apreciar durant un moment la forma del cap de l’home. Els trets de la cara no eren especialment impressionants. No era gras, però la pell de sota la barra li començava a penjar una mica, i tenia bosses a sota dels ulls. Un home de mitjana edat, es mirés com es mirés. Però, igualment, la forma del cap li agradava.

Quan el bàrman li va portar la carta i la tovallola humida, l’home, sense ni tan sols mirar la carta, va demanar un whisky amb soda.

– ¿Vol alguna marca de whisky en especial? -li va preguntar el bàrman.

– No, tant me fa. Posi’m el que vulgui -va dir l’home. Tenia una veu calma i reposada, amb un deix d’accent de Kansai. Després, com si li acabés de venir al cap, li va preguntar si tenien Cutty Sark, i el bàrman va respondre que sí. No està malament, va pensar l’Aomame: li havia agradat que no demanés un Chivas Regal o un whisky de malta poc conegut. Personalment, i sense saber ben bé per què, era de l’opinió que els homes que es mostraven massa primfilats amb les marques de begudes quan eren al bar solien ser poc apassionats al llit.

L’accent de Kansai li agradava. Sobretot, la manera incongruent de parlar, poc afavoridora, dels homes que, havent nascut i crescut a Kansai, quan eren a Tòquio intentaven inútilment adoptar-ne la parla. El desajust entre el vocabulari i l’entonació li agradava una cosa de no dir: curiosament, aquell so tan particular la feia sentir tranquil·la. Va decidir intentar-ho amb aquell home. Volia passar-li els dits pels cabells que li quedaven a la closca fins a tenir-ne prou. Quan el bàrman li va portar el whisky amb soda, l’Aomame el va retenir:

– Un Cutty Sark amb gel -li va demanar amb un to de veu deliberadament fort perquè l’home la pogués sentir.

– Ara mateix -va respondre el bàrman, sense immutar-se.

L’home es va descordar el botó de dalt de tot de la camisa i es va afluixar una mica la corbata de color blau marí estampada amb motius petits. El vestit també era blau marí; la camisa, d’un blau llis més clar. L’Aomame va continuar llegint, tot esperant que li portessin el Cutty Sark. Mentrestant, com qui no fa res, es va descordar un botó de la brusa. El duo interpretava It’s Only a Paper Moon. El pianista només cantava la tornada. Quan li van portar el whisky amb gel, l’Aomame se’l va dur a la boca i en va fer un glop. Es va adonar que l’home se la mirava de tant en tant. Va aixecar els ulls de la pàgina i els va dirigir cap a ell amb tota naturalitat, com si ho fes expressament. Quan les seves mirades es van trobar, ella va somriure d’una manera gairebé imperceptible i tot seguit va dirigir la vista cap endavant, con si mirés el paisatge de la finestra.

Era el moment perfecte perquè ell li digués alguna cosa: ella havia creat expressament les condicions que ho feien possible. L’home, però, no li va dir res. Va, home, però què esperes, va pensar l’Aomame: ja no ets un marrec inexpert, i aquests petits senyals els hauries d’entendre. Va preguntar-se si és que no era prou valent, si li devia fer por que, tenint ell cinquanta anys i ella menys de trenta, ella no li fes cas si li deia res, o es rigués d’un vell calb com ell. Quin pal; no havia entès res de res.

Va tancar el llibre, el va ficar a la bandolera i es va dirigir a l’home.

– ¿T’agrada, el Cutty Sark? -li va preguntar.

L’home se la va mirar com si estigués sorprès, fent cara de no entendre de què anava, allò. Després va canviar d’expressió.

– Ah, sí, el Cutty Sark -va dir, com si se n’acabés de recordar-. Sempre me n’ha agradat l’etiqueta, i en prenc tot sovint. Per la imatge del veler.

– ¿O sigui que t’agraden els vaixells?

– Sí, m’agraden els velers.

L’Aomame va alçar el got, i l’home també va aixecar, tan sols una mica, el seu whisky amb soda, com si fessin un brindis.

Tot seguit, l’Aomame es va penjar a l’espatlla la bandolera que havia deixat al costat, va agafar el seu whisky amb gel i es va córrer dos llocs, fins a quedar asseguda al seu costat. L’home semblava una mica sorprès, però s’esforçava perquè no se li notés a la cara.

– Havia quedat aquí amb una companya de l’època de l’institut, però diria que m’ha deixat plantada -va dir l’Aomame, mirant-se el rellotge-. No s’ha presentat ni m’ha dit res.

– ¿Vols dir que no s’ha equivocat de dia, la teva companya?

– Podria ser; sempre ha estat una noia molt despistada -va dir l’Aomame-. L’esperaré una estoneta més. ¿Et fa res, si parlem una mica, mentrestant? ¿O t’estimes més quedar-te sol?

– No, és clar que no. En absolut -va respondre l’home, d’una manera una mica confusa. Es mirava l’Aomame amb les celles arrufades, com si estigués fent una inspecció de seguretat, no fos cas que es tractés d’una prostituta que buscava clients. Però l’Aomame no ho semblava pas: es mirés com es mirés, no era cap prostituta. El seu nivell de tensió es va relaxar una mica.

– ¿Que t’estàs en aquest hotel? -va preguntar a l’Aomame.

– No -va respondre ella, fent que no amb el cap-. Visc a Tòquio, jo. Només havia quedat aquí amb la meva amiga. ¿I tu?

– Sóc aquí per feina -va respondre ell-. He vingut d’Osaka, per assistir a una reunió. Ha sigut una reunió avorridíssima, però com que la central és a Osaka, els d’aquí van demanar si hi podia assistir algú d’allà.