Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va deixar de parlar i va esperar la reacció de la Fukaeri. No n’hi va haver cap.

– El que m’agradaria saber, ara, és què et semblaria, a tu, si fos jo, en lloc teu, qui reescrivís Crisàlide d’aire. Perquè per molt decidit que hi estigui, jo no ho puc fer, això, sense la teva aprovació i la teva col·laboració.

La Fukaeri va agafar un petit tomàquet amb els dits i se’l va menjar. En Tengo també va agafar un musclo amb la forquilla i se’l va cruspir.

– Fes-ho -va respondre, senzillament, la Fukaeri. Va agafar un altre tomàquet.- Refés-ho com vulguis.

– ¿Vols dir que no seria millor que t’ho acabessis de rumiar, amb tot el temps del món? És una qüestió força important -va dir en Tengo.

La Fukaeri va fer que no amb el cap: no calia.

– Així, doncs, jo reescriuré la teva obra. En milloraré la redacció, parant molt de compte a no canviar-ne la història. Potser l’hauré de modificar molt. Però, de tota manera, tu en seràs l’autora. Aquesta novel·la l’haurà escrita una noia de disset anys que es diu Fukaeri: això no canviarà, passi el que passi. I si aquesta obra guanya el premi de nous autors, hauràs guanyat tu: tu en seràs l’única guanyadora. I si es publica, tu apareixeràs com a única autora. Serem un equip: tu, jo i aquest Komatsu, que és l’editor. Tots tres. Però el nom que apareixerà públicament serà només el teu. Nosaltres dos ens quedarem a l’ombra, sense dir res, com si fóssim els attrezzistes d’una obra de teatre. ¿Ho entens, el que t’estic dient?

La Fukaeri es va posar un tros d’api a la boca amb la forquilla. Va assentir una mica amb el cap.

– Sí.

– La història de Crisàlide d’aire continuarà sent només teva. Jo no me l’apropiaré. Jo, al capdavall, l’únic que faré serà ajudar-te des del punt de vista tècnic. I, passi el que passi, hauràs de mantenir en secret que jo t’he ajudat. És a dir, que estem conspirant per dir una mentida a tot el món. I això d’haver de guardar sempre un secret no serà gens fàcil, t’ho miris com t’ho miris.

– Si ha de ser així -va dir la Fukaeri.

En Tengo va enretirar la closca del musclo cap a una banda del plat i quan ja havia agafat els linguine amb la forquilla s’hi va repensar. La Fukaeri va agafar un tros de cogombre i el va mossegar amb molta cura, com si assaborís una cosa que no havia vist mai.

En Tengo va parlar amb la forquilla encara la mà:

– T’ho torno a preguntar: ¿no t’importa, que jo reescrigui la història que has escrit tu?

– Fes el que vulguis -va dir la Fukaeri quan es va haver acabat el cogombre.

– ¿No t’importa, com la reescrigui?

– No.

– Però, ¿com pots pensar així? No en saps res, de mi.

La Fukaeri va arronsar les espatlles sense dir res.

Durant una estona, tots dos van menjar sense parlar. La Fukaeri estava concentrada en l’amanida. De tant en tant, menjava una mica de pa que havia untat amb mantega i estirava la mà per agafar la copa de vi. En Tengo es posava mecànicament els linguine a la boca i pensava sobre les diverses possibilitats que hi havia.

– Al principi -va dir en Tengo, deixant la forquilla damunt la taula-, quan en Komatsu em va venir amb aquesta idea, em vaig pensar que feia broma, que no ho podia dir de debò. Estava més o menys decidit a dir que no, perquè em semblava que no es podia fer. Però quan vaig tornar a casa i vaig començar a pensar en la seva proposta, cada vegada tenia més ganes d’intentar-ho. Deixant de banda si era ètic o no, tenia moltes ganes d’intentar donar, dins les meves possibilitats, una forma nova a aquesta història, Crisàlide d’aire, que havies escrit tu. No sé com explicar-ho: era una mena d’impuls molt natural, molt espontani.

No, seria més exacte dir que era una necessitat, més que no pas un impuls, va afegir-hi en Tengo mentalment. Era tal com l’hi havia dit en Komatsu. I cada vegada li era més difícil reprimir aquesta necessitat.

La Fukaeri, sense dir res, observava en Tengo des del fons d’aquells ulls bells i neutres. Semblava esforçar-se a comprendre mínimament les paraules que havia pronunciat ell.

– Tu la vols reescriure -va preguntar la Fukaeri.

En Tengo va mirar-la directament als ulls.

– Sí que ho vull.

Els ulls completament negres de la Fukaeri van brillar lleugerament, com si reflectissin alguna cosa. O, com a mínim, això és el que li va semblar a ell.

En Tengo va posar les dues mans com si sostingués una capsa imaginària que estigués suspesa a l’aire. El gest no tenia cap significat especial, però, per alguna raó, necessitava aquell objecte imaginari per transmetre el que sentia.

– No sé com explicar-ho, però a força de rellegir Crisàlide d’aire vaig tenir la sensació d’arribar a veure alguna cosa que havies vist tu. Sobretot, quan surt la gent petita. Sens dubte, la teva imaginació té una força molt especial. ¿Com ho diria? Una qualitat mítica, arquetípica.

La Fukaeri va deixar la cullera al plat sense fer soroll i es va netejar els llavis amb el tovalló.

– La gent petita existeix de debò -va dir en veu baixa.

– ¿Existeix de debò?

Després de fer una pausa, la Fukaeri va dir:

– Igual que tu i que jo.

– Igual que tu i que jo -va repetir en Tengo.

– Si vols, tu també els pots veure.

L’estil concís de la Fukaeri tenia un poder de convicció sorprenent: feia l’efecte que davant de cadascuna de les paraules que pronunciava hi hagués un sagnat d’una mida exactament proporcional. Tanmateix, en Tengo encara no hauria sabut dir fins a quin punt la Fukaeri era honesta. Hi havia alguna cosa, en ella, que no acabava de funcionar, que no era normal. Potser el que en Tengo observava en aquell precís moment era un do diví, un talent autèntic en estat pur. O bé, potser, no passava de ser una mera aparença. De vegades, les adolescents intel·ligents fan comèdia d’una manera instintiva: fan veure que són excèntriques, fan servir paraules suggerents per confondre la persona que tenen al davant. En Tengo n’havia conegudes unes quantes, de noies com aquestes, i de vegades era difícil distingir què era autèntic i què era fingit. Va decidir fer tornar la conversa cap a la realitat. O, com a mínim, cap a un punt més acostat a la realitat.

– Si tu hi estàs d’acord, m’agradaria començar a reescriure Crisàlide d’aire demà mateix.

– Si això és el que vols.

– És el que vull -va respondre en Tengo concisament.

– Hi ha una persona que vull que coneguis -va dir la Fukaeri.

– He de conèixer aquesta persona -va preguntar en Tengo.

La Fukaeri va assentir.

– ¿Quina persona? -li va demanar ell.

– Has de parlar amb aquesta persona -va dir la Fukaeri, obviant la seva pregunta.

– Si et sembla que això és necessari, no em fa res, anar-la a veure -va dir en Tengo.

– Diumenge al matí estàs lliure -va preguntar la Fukaeri sense signe d’interrogació.

– Sí que estic lliure -va respondre en Tengo. Sembla que parlem fent senyals amb banderes, va pensar.

En Tengo i la Fukaeri es van separar en acabar de sopar. En Tengo va posar unes quantes monedes de deu iens al telèfon de color rosa del restaurant i va trucar a l’editorial d’en Komatsu. En Komatsu encara hi era, però va passar força estona fins que s’hi va posar. En Tengo l’havia estat esperant, amb l’auricular a l’orella.

– ¿Com ha anat? ¿Ha anat bé? -va preguntar d’entrada la veu d’en Komatsu.

– Bàsicament, la Fukaeri ha estat d’acord que jo reescrigui Crisàlide d’aire. Crec que vindria a ser això.

– Que bé, ¿no? -va exclamar en Komatsu. La seva veu es va animar.- És fantàstic. Si et dic la veritat, no ho veia gaire clar. ¿Com t’ho diria? Em feia por que el teu caràcter no fos l’adequat, per a una negociació com aquesta.