Haruki Murakami - 1Q84

La Fukaeri mirava en Tengo directament als ulls, sense desviar gens la vista, com qui ha enganxat els ulls als vidres de la finestra d’una casa deshabitada i n’observa l’interior.

– Quan escric una novel·la -va continuar en Tengo-, faig servir paraules per canviar les coses que hi ha al meu voltant i fer que el paisatge sigui més natural, per a mi. És a dir, el reestructuro. D’aquesta manera, confirmo que jo, com a persona, existeixo en aquest món sense cap mena de dubte. Aquesta operació és molt diferent de les que faig en el món de les matemàtiques.

– Confirmes que existeixes -va dir la Fukaeri.

– Tot i que no puc dir que ho hagi aconseguit, encara -va dir en Tengo.

No semblava que la Fukaeri hagués entès l’explicació d’en Tengo, però no va dir res més: es va limitar a posar-se la copa als llavis i a xuclar-ne el vi, com si begués amb una palla, sense fer gens ni mica de soroll.

– Si em permets que t’ho digui, jo crec que tu, a la pràctica, fas el mateix que jo: reestructures el paisatge que veus amb els ulls fent servir les teves pròpies paraules, i d’aquesta manera comproves quina és, la teva existència com a persona -va dir en Tengo.

La Fukaeri va aturar la mà que sostenia la copa de vi i va pensar un moment en aquesta afirmació. Com era d’esperar, però, no va dir què en pensava.

– I dónes forma a aquest procés i així el conserves: com a obra -va dir en Tengo-. I si aconsegueixes que hi hagi molta gent que estigui d’acord amb aquesta obra, o que li inspiri simpatia, això voldrà dir que aquesta obra literària té un valor objectiu.

La Fukaeri va negar enèrgicament amb el cap.

– No m’interessa, la forma.

– No t’interessa, la forma -va repetir en Tengo.

– La forma no vol dir res.

– Així, doncs, ¿per què vas escriure aquesta obra i la vas presentar al concurs de nous autors?

La Fukaeri va deixar la copa de vi damunt la taula.

– Jo, no.

En Tengo, per tal de calmar-se, va agafar el got i va fer un glop d’aigua.

– ¿O sigui, que tu no vas presentar l’obra al concurs de nous autors?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– Jo no la vaig enviar.

– Així, doncs, ¿qui va enviar l’original de la teva obra per participar al concurs?

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles i va callar durant uns quinze segons. Després va dir:

– Qui fos.

– Qui fos -va repetir en Tengo, i va deixar anar lentament un sospir amb els llavis tancats. No hi havia manera d’avançar, en aquesta conversa. Tal com s’esperava.

En Tengo ja havia mantingut unes quantes relacions personals amb noies que havien estat alumnes seves a l’acadèmia. Tanmateix, sempre havia estat quan elles havien deixat d’anar a l’acadèmia i eren a la universitat. Havien estat elles qui li havien trucat i li havien dit de quedar. Havien parlat i havien sortit junts. El mateix Tengo no sabia què hi havia, en ell, que les pogués atreure, però, de tota manera, ell era solter i elles ja no eren alumnes seves: no hi havia cap motiu per rebutjar-les, si li proposaven una cita.

Només havia arribat dues vegades a estar-hi embolicat, després de la cita, però la relació no havia durat gaire temps i s’havia anat dissolent a poc a poc, sense que ni se n’adonés. En Tengo no s’acabava de relaxar, amb aquelles noies joves, tan plenes d’energia, que tot just acabaven d’entrar a la universitat; no s’hi sentia còmode. Era com tenir un gatet juganer: al principi, tot era molt espontani i divertit, però després, a poc a poc, acabava esgotat. I les noies amb qui havia sortit també semblaven una mica decebudes, en descobrir que en realitat el seu caràcter era completament diferent quan era el professor de matemàtiques que parlava apassionadament a dalt de la tarima de quan no l’era. Ell mateix entenia que se sentissin així.

Era quan estava amb dones més grans que ell, que en Tengo es relaxava. Quan pensava que no tenia per què ser ell qui prengués la iniciativa, sentia que li treien un pes de sobre. A més, solia agradar a la majoria de dones més grans. Per això, des que feia un any havia començat una relació amb una dona casada deu anys més gran que ell, havia deixat completament de banda les cites amb noies joves. Es veia amb la seva amiga una vegada a la setmana, al seu apartament, i amb això n’hi havia prou per eliminar gairebé tot el desig -o necessitat- físic pel sexe femení que sentia. Després es quedava tancat a casa per escriure novel·les, llegir o escoltar música, o de vegades anava a nedar a una piscina coberta que hi havia al seu barri. A banda de les poques converses que mantenia amb els companys de l’acadèmia, gairebé no parlava amb ningú. I no sentia cap insatisfacció especial envers aquest estil de vida. O, més exactament, aquest estil de vida s’acostava molt al seu ideal.

Tanmateix, davant de la Fukaeri, que era una noia de disset anys, en Tengo sentia una agitació violenta, molt especial, al cor. Era la mateixa sensació que havia experimentat en veure-la per primera vegada en fotografia, però en tenir-la al davant de carn i ossos l’agitació s’havia fet molt més intensa. No era amor, ni desig sexual, ni res per l’estil. Era, potser, com si alguna cosa hagués penetrat per una petita escletxa i volgués omplir el buit que tenia a dins: aquest era l’efecte que li feia. Aquest buit no el creava pas la Fukaeri: ja era a dins seu abans. Ella tan sols hi projectava una llum especial i en feia més evident l’existència.

– A tu no t’interessa escriure novel·les i no vas enviar l’obra al concurs -va dir en Tengo, per comprovar el que havia sentit.

La Fukaeri va assentir sense desviar gens la mirada de la cara d’en Tengo i va arronsar una mica les espatlles, com si volgués protegir-se del vent fred de l’hivern.

– No vols ser novel·lista -va preguntar en Tengo, que es va adonar, astorat, que ell també havia eliminat el signe d’interrogació: segur que era contagiosa, aquella manera de parlar.

– No -va respondre la Fukaeri.

Llavors van arribar els plats. Per a la Fukaeri, un gran bol ple d’amanida i panets de Viena; per a en Tengo, els linguine de marisc. La Fukaeri va remoure diverses vegades les fulles d’enciam amb la forquilla, amb els ulls de qui comprova els titulars d’un diari.

– Però, sigui com sigui, algú va enviar una còpia de Crisàlide d’aire, que havies escrit tu, perquè participés al concurs de la revista. I jo vaig fer una primera lectura de l’obra i m’hi vaig fixar.

– Crisàlide d’aire -va dir la Fukaeri, i va entretancar els ulls.

– Crisàlide d’aire: és el títol de l’obra que vas escriure tu -va dir en Tengo.

La Fukaeri no va respondre: va mantenir els ulls migs aclucats, i prou.

– ¿Que no li vas posar tu, aquest títol?

La Fukaeri va negar lleugerament amb el cap.

En Tengo tornava a estar una mica confós, però va decidir no continuar indagant sobre la qüestió del títol, de moment. Abans que res, havia de fer-li la proposta.

– Bé, això tant és. No em sembla un mal títol, per ara. És evocador, i crida l’atenció. Fa que et preguntis: «¿què deu ser, això?». Independentment de qui l’hi hagi posat, no em sembla malament. Jo no acabo d’entendre quina és la diferència entre «crisàlide» i «capoll», però bé, no és un problema gaire greu. El que et vull dir és que aquesta obra em va agradar moltíssim, quan la vaig llegir, i que l’hi vaig comentar a en Komatsu. I a ell també li va agradar, Crisàlide d’aire. El que passa, però, és que ell és de l’opinió que, si realment volem que aspiri a guanyar el premi de nous autors, caldria revisar-ne el text. En comparació amb la força de la història, la redacció és una mica fluixa. I ell vol que sigui jo, i no pas tu, qui reescrigui el text. Jo encara no he pres cap decisió, sobre aquest tema; no li he dit si ho faré o no perquè no tinc clar si està bé o no.