Haruki Murakami - 1Q84

Per fi van passar els cinc minuts, però l’Aomame en va afegir un altre per precaució. Un altre minut: com més urgent és una feina, amb més calma s’ha de fer. Va aguantar sense moure’s gens ni mica aquell minut que semblava no acabar-se mai, que pesava tant. Després va enretirar el dit lentament i va examinar la ferida amb el bolígraf amb llanterna: només hi havia una marca com la picada d’un mosquit.

La raó per la qual emprava una agulla tan fina per arribar fins a aquell punt especial de la part posterior del cervell era que la mort semblava natural. A ulls d’un metge corrent, allò, per molt que s’ho mirés, no seria sinó un atac de cor. Pensaria que de sobte, mentre estava assegut a l’escriptori treballant, havia tingut un atac de cor i havia deixat de respirar. Esgotament i estrès: no hi hauria res que no semblés normal, ni cap raó per fer una autòpsia.

Aquest home era molt competent, però treballava massa. Guanyava un bon sou, però no el podria gastar, ara que era mort. Portava un vestit d’Armani i conduïa un Jaguar, però la seva vida, al capdavall, havia estat com la d’una formiga: treballar, treballar i una mort sense sentit. Arribaria un moment que ningú no recordaria que havia viscut. Potser la gent diria que quina llàstima, que encara era tan jove. O potser no.

L’Aomame es va treure el suro de la butxaca i el va clavar a l’agulla. Va tornar a embolicar aquella eina tan delicada amb la tela, la va guardar a la funda i la va desar al fons de la bandolera. Va agafar una tovallola de mans del lavabo i va netejar totes les empremtes digitals que havia deixat a l’habitació. Només havia tocat els controls de l’aire condicionat i el pom de la porta. Va tornar a deixar la tovallola al seu lloc. També va posar la cafetera i la tassa a la safata del servei d’habitacions i la va deixar al passadís: així, quan el grum vingués a recollir-les no hauria de trucar a la porta i descobririen el cadàver més tard. Amb sort, no el trobarien fins l’endemà, després de l’hora fixada per deixar l’habitació, quan la cambrera vingués a fer-la.

Quan ell no aparegués a la reunió del vespre, potser els altres li trucarien a l’habitació, però ningú no agafaria el telèfon. I potser se sorprendrien i demanarien al cap de la recepció que els obrís la porta. O potser no l’hi farien obrir. Això dependria de com anessin les coses.

L’Aomame es va posar davant del mirall del lavabo i va comprovar que tingués la roba en ordre. Es va cordar el botó de dalt de la brusa; al final no li havia calgut deixar entreveure la regatera, perquè aquella rata miserable no s’havia molestat ni a mirar-se-la. Quina manera de tractar la gent! Va arrufar una mica les celles. Després es va arreglar els cabells, es va fer un massatge lleu amb els dits per relaxar els músculs de la cara i va dibuixar un gran somriure afectuós en direcció al mirall. Va ensenyar les dents blanques, que el dentista li acabava de netejar. Au, ja era hora de sortir de l’habitació on hi havia el mort i tornar al món real. Havia de treure’s una mica de pressió de sobre. Ja no era una assassina que ho tenia tot sota control, sinó una dona de negocis riallera, eficient, que duia un vestit fantàstic.

L’Aomame va obrir una mica la porta de l’habitació, va mirar enfora i, quan va veure que no hi havia ningú al passadís, va sortir discretament. No va fer servir l’ascensor, sinó que va baixar caminant per l’escala. Tampoc no hi va haver ningú que es fixés en ella, quan travessava el vestíbul. Caminava a pas viu, amb l’esquena dreta i mirant cap endavant, però no tan de pressa com per cridar l’atenció: era una professional, una professional que fregava la perfecció. Si hagués tingut els pits una mica més grossos, podria haver arribat a ser una professional absolutament perfecta, es va lamentar, i va arrufar una mica les celles. Però no hi podia fer res: se n’hauria de sortir amb el que tenia.

En Tengo es va despertar amb el so del telèfon. Les agulles fosforescents del rellotge marcaven la una passada. No cal dir que tot estava a les fosques. De bon principi va saber que la trucada era d’en Komatsu: no coneixia ningú més que pogués trucar més tard de la una de la matinada, ni que fos capaç de fer sonar el telèfon amb tanta insistència, sense deixar-ho córrer, fins que l’altre l’hi agafés. A en Komatsu, el concepte d’horari li era aliè; així que tenia alguna idea, agafava el telèfon i trucava, sense pensar en quina hora era. En aquell cap en forma d’ou no hi havia lloc per a pensaments prosaics, com que la trucada podria ser inoportuna perquè era de nit, perquè era massa d’hora, perquè era la nit de noces d’algú o perquè hi havia un cadàver de cos present.

No, però no era de suposar que ho fes amb tothom: en Komatsu no deixava de guanyar-se el sou treballant en una empresa, i no podia ser que fes una cosa amb tant poc sentit comú indiscriminadament. Si ho feia, era precisament perquè era a en Tengo. Per a en Komatsu, en Tengo era una mena d’extensió de la seva pròpia persona, igual que els braços o les cames, i no feia distinció entre ell i l’altre. Per tant, si ell estava despert, assumia que en Tengo també ho estava. Si no hi havia cap novetat, en Tengo se n’anava a dormir a les deu i es llevava a les sis. En general, feia una vida molt ordenada i dormia profundament, però, si per alguna raó el despertaven, després es posava nerviós i li costava molt tornar-se a adormir. Li havia demanat moltes vegades a en Komatsu que, sisplau, fes el favor de no trucar-li a mitjanit, com el pagès que prega a Déu que no enviï una plaga de llagostes abans de la collita. «Molt bé, ja no et trucaré més, de nit», deia en Komatsu, però aquesta promesa no arrelava gens profundament en la seva consciència, i el primer ram de pluja l’arrencava d’arrel i se l’enduia.

En Tengo va sortir del llit i va anar ensopegant fins al telèfon de la cuina. Durant el temps que va trigar, el telèfon va sonar sense treva.

– He parlat amb la Fukaeri -li va dir en Komatsu. Com sempre, res que s’assemblés a una salutació o a un preàmbul: ni un «¿que dormies?» ni un «perdona que et truqui tan tard». Déu n’hi do: mai no deixava d’admirar-se’n.

En Tengo va quedar callat, arrufant les celles en la foscor. Quan el despertaven bruscament durant la nit, el cap li trigava una estona a funcionar.

– Ei, ¿que em sents?

– Sí que et sento.

– Ha estat per telèfon, però ja hem parlat. Bé, de fet gairebé només he parlat jo i ella s’ha dedicat a escoltar el que jo deia, o sigui que no es pot dir que hagi estat una conversa gaire normal, en el sentit corrent de la paraula. És una noia molt callada, i té una manera de parlar una mica especial; ja ho veuràs quan hi parlis tu. Bé, en tot cas, li he explicat una mica per sobre el meu pla a veure què li semblava, això de refer Crisàlide d’aire a tres bandes per convertir-la en una obra més bona i que pugui aspirar a guanyar el premi de nous autors. Com que parlàvem per telèfon, per precaució només l’hi he explicat a grans trets. I li he preguntat si estava interessada a quedar per parlar dels detalls i acabar de decidir-ho. Una mica indirectament, això sí: jo podria tenir problemes, si parlés massa obertament d’una cosa com aquesta.

– ¿I què ha dit?

– Cap resposta.

– ¿No t’ha donat cap resposta?

En Komatsu va fer una pausa tàctica, durant la qual va agafar un cigarret i el va encendre amb un llumí. N’hi havia prou de sentir els sorolls a través del telèfon per imaginar-se’l. Ell no feia servir encenedor.

– La Fukaeri diu que primer vol parlar amb tu -va dir en Komatsu exhalant el fum-. No ha dit ni si li interessava ni si no, ni si volia que ho féssim o no. Sembla que el més important, per a ella, és veure’t i parlar amb tu cara a cara. Ens dirà què vol fer quan hagueu parlat. ¿No trobes que és una gran responsabilitat?